El concert de Simple Minds a Son Fusteret, que va inaugurar el Palma Concert Series, estava destinat a ser cobert per Eduard Soriano. Tanmateix, a meitat de l’espectacle, vaig decidir fer-me càrrec de la crònica, motivat per un sentiment de complicitat que es va despertar en mi.

Complicitat és la paraula que millor defineix el concert d’ahir. Jim Kerr va saber connectar amb el públic, interpretant tots els himnes que ens fan vibrar i reviure una generació. Un a un, varen sonar els seus èxits: Waterfront, Don’t You (Forget About Me), Mandela Day, Alive And Kicking, Belfast Child, Glittering Prize…

Va ser un viatge a través de sentiments i emocions impregnades de la càrrega ideològica de Simple Minds. Belfast podria ser Gaza, i l’amor segueix palpitant. Stay until your love is, alive and kicking continua ressonant amb força per a una generació que va viure els anys 80 com un moment crucial. Simple Minds va tocar temes que encara avui no s’han resolt, cantant contra el racisme, contra el neoliberalisme de Thatcher, i també sobre l’amor oblidat, aquell primer amor que cal recuperar.

Ahir, Son Fusteret va viure una de les nits musicals que no s’obliden fàcilment, una d’aquelles nits que es poden recordar amb orgull: “Jo hi vaig ser”.

Poc després de les 12.15 ja era a casa, parlant amb la meva parella, Inés. Em va preguntar si Eduard encara estava emocionat, i li vaig respondre que sí. Ella va concloure amb la frase del concert: “Normal, ara ja no hi ha grups així”.

Tot i ser un boomer tecnològicament avançat, quan escolto el perreo, l’electro pop i altres peculiaritats del segle XXI, no puc evitar pensar en la sort que hem tingut aquells que hem pogut viure el dia a dia de bandes com Simple Minds, The Cure, The Clash, U2, entre d’altres.