Dissabte 10 de juny i diumenge 12 de juny a les 20 hores a La Fornal

Una sala en format cabaret perquè el públic sigui partícip del que observa: L’interior d’un dels milions d’apartaments que podríem trobar a Manhattan i situacions totalment absurdes que no amaguen el segell Woody Allen. Tampoc ho amaga el títol: “Històries de Manhattan, un tribut a Woody Allen”, l’espectacle que tendrà l’estrena absoluta a la sala la Fornal aquest divendres 10 i diumenge 12 de juny a les 20 h.

Un collage de tres relats còmics per recordar un dels nostres clàssics moderns. I en escena, sis personatges que accentuen el to absurd i fins i tot delirant de cada història. Ells són Joan Aguiló, Jesús Crespí, Maria José González, Joana Salas, Xesca Forteza i Joan Gomila. Avui parlam amb aquest darrer sobre la proposta:

Woody Allen remet a l’absurd, el ridícul, la neurosi… Trobam tots aquests ingredients a l’espectacle?
El fet de dur l’absurd a l’escena fa que el procés de creació no tengui límits i el codi de l’espectacle s’ajusta a aquesta primícia. Però també l’espectacle es mou dins les línies d’una història ben contada, l’absurd no és nihilisme, ara bé ens permet trencar la quarta paret amb una major naturalitat, interpel·lant l’espectador. Si a més ho plantejam com un cabaret, aquesta llibertat de creació és encara més gran i ens acosta a les primeres pel·lícules de Woody Allen.

Són tres relats amb diàlegs divertits. Què destaques del primer, “l’Ant”?
Woody Allen escriu de forma molt fresca. I planteja temes profunds de la contradicció humana i això és el que ens fa caure dins l’absurd i ho fa de forma molt divertida, almanco als qui hem seguit Woody Allen. L’Ant és un monòleg interpretat per Woody Allen i per a mi tracta sobre les classes socials i la religió. Per tant, carrega contra aquest món tan epidèrmic com són les conviccions perquè sí. L’Ant es presenta a una festa de disfresses i només aconsegueix el subcampionat, enfadat dona lloc a un desenvolupament impensable.

També “Annie i jo”, escrita i dirigida per Francesc Vernet. De què va?
Vernet fa un recull de diferents pel·lícules i en cus un diàleg a partir d’un personatge que visita la seva psiquiatra. Òbviament fa un retrat del personatge Woody Allen

I heu fet la dramatúrgia i direcció de “La mort truca”. Què té d’especial aquesta darrera?
He fet una dramatúrgia amb els personatges de “Hannah i les seves germanes” i “La Mort”, un text de Woody Allen. En un apartament es presenta la mort, però es donen una sèrie d’imprevists que dona lloc a confusions i situacions totalment absurdes. És un peça absolutament existencialista on el públic riurà, però també es plantejarà l’absurditat de la vida.

Com plantejau l’escenografia?
És un apartament del pis 42 d’un edifici de gratacels al cor de Manhattan.

I el públic disposat en un “espai cabaret”. Un format diferent de l’habitual quan anam al teatre, per què?
Aquest espai cabaret només l’hem fet servir per a les actuacions musicals, ara però aquestes peces divertides ens permeten recuperar aquest espai, ja que existeix en les peces una interrelació amb el públic i el trencament de la quarta paret. Òbviament és una producció de la Sala la Fornal amb la col·laboració de l’Associació d’espectadors i està pensada per fer a la nostra sala i dins un àmbit regional.

Amb “Històries de Manhattan” recuperau un clàssic i tornau a la comèdia. Per què aquesta aposta ara?
Les Produccions que hem fet amb l’Associació d’espectadors han estat sempre temàtiques. Aquesta serà la quarta. Férem La maternitat d’Elna, que fins i tot representarem a Madrid. Després férem Camile Claudel a partir del poemari de Bernat Nadal. Seguirem amb la revisió de La història robada sobre el batlle Garanya i ara ens endisam dins de l’univers Woody Allen.