Hi ha una mena de boira melancòlica que envolta Luis de Oleza quan parla del seu projecte, Cora Yako. Malgrat viure immersos en el ritme frenètic de Madrid des dels 18 anys, el cordó umbilical amb Mallorca és una tensió constant que oscil·la entre l’enyorança i la logística implacable de la indústria musical. En aquesta conversa íntima, el músic es despulla sobre la crisi d’identitat, d’una banda que molts etiqueten com a mallorquina, però que ha hagut de construir el seu refugi a la capital per sobreviure. Entre anècdotes sobre llistes de reproducció presidencials i cançons que neixen a la cua del súper, Luis ens convida a seure al seu costat per entendre què significa realment ser un “apàtrida” de la música independent. Cora Yako són Luis de Oleza (guitarra i veu), Carlos Sennacheribbo (guitarra i veu), Dani Treviño (baix), Pablo Fernandez (bateria) i Igo San Martin (teclats i guitarra)
L’exili forçat i la dificultat de tornar a casa
La realitat de Cora Yako a la seva illa natal és agredolça. “Som molt, molt poc coneguts a Mallorca”, confessa Luis amb una sinceritat que gairebé fa mal. La raó no és una manca d’interès, sinó una qüestió de distància vital. “Tota la nostra vida adulta ha estat a Madrid. Ens vam mudar aquí als 18 anys i el grup el vam formar a Madrid”. Tot i que van fer les seves primeres passes en locals d’assaig de l’illa sent molt joves, la consolidació ha tingut lloc lluny de la mar.
Tornar a tocar a casa és un repte que frega la impossibilitat. “A Mallorca és molt difícil anar-hi per un tema logístic i perquè tampoc hi ha moltes oportunitats més enllà de fer el teu propi concert, i això seria perdre força diners, llevat que siguis molt gran”. Aquesta barrera geogràfica i econòmica ha creat una desconnexió que Luis lamenta, tot i que reconeix que tampoc percep “una afició per la música de guitarres molt profunda” a l’illa actualment. Amb tot, la il·lusió de tornar aquest estiu a la MoboFest és el motor que els manté connectats a la seva terra.
“Enamorar-te i desenamorar-te de les teves cançons, aixecar-te un dia pensant que has fet una obra mestra i l’endemà pensar que és una merda… És part del joc”
– Luis de Oleza (Cora Yako)
Cora Yako: una cantant japonesa a la generació del 27
El nom del grup no és casualitat, sinó una herència literària. Luis explica que prové d’un personatge de l’obra de teatre Prohibido suicidarse en primavera, d’Alejandro Casona. “Cora Yako és una cantant d’òpera japonesa que vol posar el fermall final a la seva carrera”. Aquesta elecció, suggerida pel seu company Carlos, sembla haver impregnat l’ADN de la banda d’una aura de tristesa elegant.
“No ho havia pensat des d’aquest angle, però pot ser que el nom marqui la tendència de les nostres cançons”. Luis admet que les seves lletres són “melancòliques, tristones”, tot i que el seu darrer disc, Mil Pequeños Cortes, s’obre més a temàtiques amoroses. És un procés que ell descriu com a inconscient: “Sigui el que sigui, no és intencionat, no ho fem de forma conscient, però és veritat que les lletres són així”.
El fenomen de “Pesadillas” i el regal inesperat de la Moncloa
De vegades, l’èxit arriba per camins que cap campanya de màrqueting podria preveure. Cora Yako es va trobar al centre del focus mediàtic quan el president del Govern, Pedro Sánchez, va incloure el seu senzill “Pesadillas” a la seva llista de recomanacions culturals. “Ens vam quedar flipant. Ningú de la discogràfica en tenia ni idea”. La notícia els va arribar a través del seu baixista, Dani, i tot i que Luis confessa que hi havia una petita esperança perquè el president ja havia recomanat grups de la seva “esfera”, l’impacte va ser real.
“S’ha notat, en els mitjans, que s’interessen més per nosaltres, i la cançó ha tingut força més reproduccions, però res salvatge”. No s’han convertit en un fenomen mainstream de la nit al dia, però sí que han hagut de gestionar reaccions de tota mena, algunes força curioses. “Hi ha hagut algú que posava: ‘Si li agrada a Pedro Sánchez, ja no els escolt’. Ens feia molta gràcia”.
La pèrdua de la “mallorquinitat” i els malentesos geogràfics
Un dels punts més divertits de l’entrevista sorgeix quan s’analitza la lletra de “Pesadillas”. Davant la insinuació que la cançó parla de les festes de Palma o de locals del Passeig Marítim com “El Tempo”, Luis desmunta el mite amb una rialla: “T’enduràs una decepció tremenda. La nit de Sant Sebastià de la cançó em temo que és la de la ciutat de Sant Sebastià, al País Basc. I El Tempo és un bar de Madrid”.
Aquesta confusió serveix per il·lustrar la seva situació actual. “Estem perdent la mallorquinitat per dies”, fa broma el músic. Quan se’ls pregunta d’on són, Luis és taxatiu: “Diem Mallorca perquè hem nascut allà, tota la nostra família és d’allà i hem crescut allà, però no podem dir que som madrilenys perquè no ho som. Soc apàtrida”. Aquesta sensació de no pertànyer a cap lloc és una constant en els artistes que han hagut d’emigrar per desenvolupar el seu talent.
“Em fa molta il·lusió tocar a Mallorca; a més, és l’aniversari de la meva mare aquell dia”
– – Luis de Oleza (Cora Yako)
Viure en estat d’alerta: el procés creatiu
Per a Cora Yako, la música no és una feina de nou a cinc, sinó un estat mental permanent. “Estem tot el dia en mode alerta, a veure si apareix alguna cosa que se’ns acudeixi per poder apuntar-la”. La inspiració pot sorgir a qualsevol lloc: “Pot aparèixer a la cua del súper, en qualsevol banda: amor, desamor, amistat… Fins i tot tinc aquí el meu Labrador, segur que alguna cançó ha caigut per ell”.
Disposar d’un estudi propi a Madrid els permet mantenir un ritme de producció molt actiu, treballant constantment al 70% de la seva capacitat. Luis descriu el procés com una muntanya russa emocional: “La frustració i l’alegria que sents forma part del procés. Enamorar-te i desenamorar-te de les teves cançons, aixecar-te un dia pensant que has fet una obra mestra i l’endemà pensar que és una merda… És part del joc”. Amb el temps, ha après a tenir paciència: “Cal confiar que el temps et donarà les cançons que et mereixes”.
Guitarres noranteres, psicodèlia i el retorn a l’illa
Quan es tracta de definir el seu so, Luis de Oleza descriu Cora Yako com un projecte d’“indie rock del rotllo dosmiler, noranter, depèn de la cançó”. Per als oients que busquen referències familiars, apunta directament a noms com The Strokes, Weezer o El Mató a un Policía Motorizado, banda que també admira i amb qui compartirà escenari pròximament.
Aquesta identitat sonora, forjada a la capital, no els impedeix mantenir un vincle estret amb l’escena mallorquina; parla amb molta estima de Go Cactus, a qui considera “col·legues de tota la vida”, i de The Ripples, amb qui també ha coincidit en el circuit musical. Sobre el cartell de la MoboFest, que defineix com a “molt eclèctic”, destaca que ja tenia bandes com Bilo (de Pollença) al seu radar des que van començar, recordant amb entusiasme el seu estil “psicodèlic” que “molava molt”.
Aquest retorn a casa el 24 de juliol arriba en un moment dolç, després de l’èxit aclaparador al Teatro Eslava de Madrid —“el millor concert de les nostres vides fins ara”—, on el públic es sabia totes les lletres. Ara, amb l’embranzida de les seves actuacions recents a sales com la Razzmatazz de Barcelona, el grup es prepara per pujar a l’escenari de Sant Joan amb una motivació especial: “Em fa molta il·lusió tocar a Mallorca; a més, és l’aniversari de la meva mare aquell dia”, confessa Luis.
El concert serà una oportunitat única perquè els amics i familiars que no poden viatjar a Madrid els vegin en directe, rescabalant-se d’aquella experiència anterior al Mallorca Live on senten que van passar una mica “desapercebuts” pel fet de tocar massa d’hora.
Amb un disc nou sota el braç, Cora Yako torna per demostrar que, entre amics i bandes de la seva generació, estaran “ben acompanyats” i que el seu cor encara batega amb força a l’illa.
