Cristina Terzi torna a La Fornal de Manacor aquest 8 de març amb una peça de creació que remou els fonaments de la mitologia femenina i posa el cos en el centre d’una batalla contra les violències invisibles. ENTRADES.
Una llavor nascuda a Valladolid i arrelada a Manacor
L’origen d’aquesta peça és fruit d’una recerca constant i d’una oportunitat que va sorgir fa tres anys. Cristina Terzi recorda com va començar a bategar el que avui coneixem com a Úter Medea.
“Úter Medea, de fet, fa tres anys que va començar com a una presentació dins d’un festival de performance emergent a Valladolid. Llavors allà vaig fer com una petita mostra i vaig veure que tenia bona rebuda i jo tenia ganes de continuar explorant en això. Vaig seguir a La Fornal i a Barcelona i ara que ja està la peça tancada, diguem, vaig fent-ne difusió. És un espectacle de performance, de creació; l’he gestat jo mateixa també amb la mirada externa de Francesc Marginet i Alba Collado.”
Cristina Terzi destaca que la peça és una eina de crítica social que utilitza l’humor per filtrar realitats incòmodes. “El que intenta és, des d’un punt de vista bastant crític, però amb humor, mostrar com la societat suposa algunes coses amb relació al gènere i com les persones que ens sentim dones hem de passar per l’”aro” de violències absurdes, injustes i, segurament, absolutament socials.”
“La Fornal és un espai on tens totes les facilitats per a estar connectada amb la creació i el missatge que vols donar, per a explorar, per a equivocar-te i anar construint a poc a poc”
– Cristina Terzi
Del Paradís a la contemporaneïtat: un recorregut històric
L’obra s’endinsa en les profunditats del relat religiós i mitològic per entendre l’origen dels estigmes actuals, proposant un viatge que comença en la cultura judeocristiana.
“Faig un recull històric perquè comença des del paradís i aquesta visió religiosa d’Adam i Eva, i com des de llavors, al llarg de la història, ens hem anat trobant amb això. Sense posar molt el focus en històries concretes, és més una mirada general històrica. Potser per a fer sobretot el treball de camp i d’investigació agaf reflexions de Teresa de Jesús o Delibes, però no surten explícitament a l’obra.”
En aquest recorregut, Cristina Terzi identifica tres arquetips que han marcat la figura femenina: “Recull una mica aquesta mirada del fet que la dona ha de ser o la verge, per aquest misticisme i aquesta al·legoria al que és sagrat del cos femení; o la mare, que sempre és complaure i cuidar; o la puta, no? O sigui, ets la verge, la mare o la puta; tu com a dona ets un objecte pensat per a satisfer sexualment o visualment la mirada masculina. Això sí que es recull també en un tros de la peça que parla dels estigmes o de la cosificació o de la idolatria de la sensualitat o de les cures.”
Una lluita social que interpel·la l’home
Terzi fuig de la confrontació punitiva; la seva intenció és construir un pont a través de l’optimisme del canvi.
“Intent fer-ho des d’una mirada que no vol confrontar. O sigui, confronta pel contingut de què parla, però la mirada no és punitiva sinó des de la proposta, des de l’optimisme de voler canviar les coses des de l’actuació i no només des de la crítica. Vull dir: ‘Què poden fer els homes també per a deixar aquest panorama millor del que està? Com contribuïm tots a fer una mirada més igualitària?’. O sigui, no és només una lluita femenina, és una lluita social que ens interpel·la i ens travessa a tots.”
Per trobar aquest equilibri, Cristina Terzi ha integrat una “mirada compartida” en el procés: “M’ho vaig plantejar molt durant la creació i també crec que m’ha ajudat moltíssim: una mirada femenina i una masculina dins del procés de creació. Perquè una cosa que em feia una mica de respecte o de distància era pensar que el públic masculí es pogués sentir allunyat, perquè no vull ni fotre’ls esbroncada ni castigar a ningú. Qui soc jo per a fer-ho? Ningú.”
Reivindicant Medea: més enllà de l’infanticidi
El títol és una declaració d’intencions per rescatar la figura de Medea de la simplificació històrica.
“Jo venia d’haver estudiat els clàssics a l’Institut del Teatre i vaig pensar: ‘Que fort com sempre se continua perpetuant aquesta mirada’. A mi m’ha vingut molt clarament que el títol havia de ser Úter Medea, però en el fons era com una intuïció, un impuls que encara no en justificava el perquè. Llavors vaig decidir incloure-la sense voler perdre el públic, perquè em vaig adonar que hi ha molta gent que no està molt habituada, al públic teatral si els preguntes qui és Medea, no ho saben.”
La proposta convida a reflexionar sobre les causes més enllà dels actes. “No vull posar-me a fer una ‘masterclass’ teatral d’Eurípides, però per què no donar a conèixer aquesta figura que dramatúrgicament i teatralment és tan important, al públic de carrer? També perquè, d’alguna forma, és una dona pionera en el seu moment, però que de seguida se l’estigmatitza i se la titlla de bruixa, de persona insensible capaç d’assassinar els seus fills. Que òbviament l’acció de matar els fills està molt malament, però insistesc: per què no ens plantegem socialment quines són les raons que la porten a cometre aquest crim?”
“L’art és una eina molt potent per a fer crítica i, sent molt conscient que no estic operant a cor obert, crec que la cultura serveix per a fer política i actuar d’alguna forma”
– Cristina Terzi
La Fornal com a refugi creatiu
L’estrena aquest 8 de març a Manacor té un significat especial per l’espai que ha acollit el seu creixement professional.
“Estic infinitament agraïda i a favor de les residències perquè són un espai i un regal de confiança que costa molt de trobar. Dins de tot això que comentava d’haver de picar pedra, passa molt per demostrar o justificar perquè el nostre projecte sí i no el de tanta altra gent. En l’opció de les residències, crec que s’abraça molt la mirada del procés, no tant del resultat.”
L’experiència a Manacor li ha permès una immersió total: “La Fornal és un espai on tens totes les facilitats per a estar connectada amb la creació i el missatge que vols donar, per a explorar, per a equivocar-te i anar construint a poc a poc. Jo m’allotjava allà i els dies de residència estava només per Úter Medea. No tenia aquest ‘tetris’ mental de Barcelona d”ara vaig aquí a fer aquesta feina o aquest càsting’. El poder no dividir el teu cap en mil seccions per estar de ple en la creació fa un salt qualitatiu i quantitatiu a la teva professió.”
L’art com a eina política
Davant la persistència de la violència de gènere, Terzi referma la urgència de mantenir viu el discurs feminista.
“Moltes vegades em planteig: ‘Ai, soc com una pesadeta que no supera el tema i seguesc parlant de feminitats i feminismes…?’. Però després fas una mirada al panorama social i penses: ‘No, és que si algú sent que el tema ja està gastat, jo pens que més avorrits estem tots que continuï sent necessari parlar-ne’. Mentre continuï passant, no n’haurem de continuar parlant? Potser hem de treballar fins que alguna cosa canviï.”
Finalment, reivindica el paper de l’escenari com a motor d’acció: “L’art és una eina molt potent per a fer crítica i, sent molt conscient que no estic operant a cor obert, crec que la cultura serveix per a fer política i actuar d’alguna forma.”
