Després de competir en el Festival Internacional de Cinema de Canes, ‘Marcello Mio’ de Christophe Honoré arriba als nostres cinemes. El director francès de pel·lícules com ‘Les chansons d’amour’ (2007), ‘Plaire, Aimer et courir vite’ (2018) o ‘Chambre 212’ (2019) treballa per setena vegada amb Chiara Mastroianni i ara és perquè ella es fiqui en el rol del seu propi pare, Marcello Mastroianni. El film s’obre amb una seqüència inicial amb Chiara Mastroianni com actriu que participa en un rodatge emulant l’Anita Ekberg de la cèlebre escena de la Fontana de Trevi de ‘La dolce vota’ (1960, Federico Fellini), film mític de Marcello Mastroianni. Però durant un altre rodatge alguns companys li suggereixen la idea que pel paper que interpreta podria ser més Mastroianni i menys Catherine Deneuve, la que va ser dona de Marcello i mare de Chiara.
Així que un bon dia ella es disfressa de Marcello Mastroianni i es converteix en el seu pare, parlant com ell i revivint la vida del seu pare. Honoré ha buscat la connivència d’actors que s’interpreten a si mateixos, des de la mateixa Catherine Deneuve, també mare en la ficció, a Fabrice Luchini, Nicole Garcia, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud o Stefania Sandrelli, que apareix en una seqüència en un plató televisiu. Honoré no amaga la condició d’artefacte fílmic d’aquesta juganera proposta amb un bonic discurs metacinematogràfic, que parla del cinema dins del cinema, tot plantejant la bonica confusió entre vida i cinema. La lleugeresa de ‘Marcello mio’ no pot dissimular l’artifici i la vacuïtat de la proposta, però alhora encomana la joia que experimenta la cinefília i la mitomania amb aquesta Chiara transvestida amb Marcello absolutament adorable.
Per Joan Millaret i Valls | @joanmillaret / AMIC – AMIC – Redacció
