Fa quasi 20 anys, al poliesportiu Mateu Canyelles, Dani Martín, liderant el grup d’El canto del Loco, va llençar un fil invisible que uní a tota una generació d’adolescents i joves que ens enllaçà emocionalment tota la vida amb aquest gran artista i millor persona. Com a membre d’aquella generació de mallorquins i mallorquines que vàrem tenir el privilegi de poder-hi estar aquell calorós juliol de 2006 al primer concert d’ECDL a la nostra illa, podia entendre que aquesta, la d’ahir, no seria una nit més al recinte de Son Fusteret.
Un repertori centrat en la trajectòria de l’artista
Ja en les hores prèvies, les més de 14.000 persones que omplirien el recinte ja es feien notar a les immediacions. Molta policia local, molt cotxe sense saber què fer i molts altres mal aparcats. Nervis. I encara no havíem ni entrat. Per fi, deixam el vehicle on podem i caminam cap a pista. No queda massa. Els nervis es converteixen en somriures incontenibles, en retrobaments d’antics amics que compartieu nits amb fons de fotografies en blanc i negre. Al cap i a la fi, veníem a reviure moment d’adolescencia. D’aquells que les emocions estan a flor de pell i on totes les cançons parlen de tu.
Sincerament, quan em vaig anar fent gran, Dani Martín, era més bé allò: un record adolescent. Un record tendre, d’una època amb moltes emocions difícils de gestionar on les seves cançons ens ajudaren a fer-ho a més d’un. Però, realment, el macarrisme mesclat amb tendresa d’aquell grup dels 2000 del que ens sabíem totes les cançons, ha anat madurant a un concert, el d’ahir, que va anar molt més enllà. Una autèntica revelació d’un artista proper, sensible i amable que es va nuar davant d’un públic que ho donà absolutament tot durant quasi 3 hores de concert.
Elegit el nostre lloc en pista, escorats i tranquils per poder veure i sentir el concert alhora que ens amara l’aura de la gent més fan que no li importa estar estreta per arribar al clímax. No ens dona temps pràcticament a demanar la primera i, puntualment a les 21.30h. comença a sonar quelcom que no és Dani Martín des de l’escenari amb les pantalles visionant el públic en directe. Es tracta del petit homenatge que el protagonista li concedeix al gran Robe Iniesta. Preludi de l’emoció i la catarsis emocional que es oreveu, serà aquest concert i cedint el protagonisme al públic i a Robe. Es veuen les cara felices de les persones ansioses per gaudir de la història dels 25 putes anys de Dani amb «Si te vas» de fons. Pocs artistes son capaços de demostrar amb un gest tan simbòlic i senzill l’estima per un company de professió que ens va deixar massa prest.
I comença l’espectacle. Sense massa més sobre l’escenari que diferents imatges i gadgets de fons: unes sabates gegants, una mà saludant amb el dit cor i imatges de la gira i àlbums de la seva vida que anaren acompanyant el que realment importava. Qui havíem vingut a veure i realment ni necessitava cap artefacte visual més enllà de la seva presència, perquè sol omple l’escenari.
Col·laboracions i interacció amb el públic
Les va tocar totes. Al final el set list estava més que estudiat per la majoria del públic que l’únic que volia era deixar-se la gola per escridassar totes les cançons junt al seu ídol. El concert va tenir moments al·lucinants i emotius. Jo em quedaré amb tres d’ells. El primer, que segurament fos únic en el show d’ahir respecte els de la resta de la seva gira és que va fer pujar a l’escenari a Angy, la cantant mallorquina que estava aquell juliol calorós de 2006 a Inca i ara complia el somni de cantar «una foto en blanco y negro» amb el seu ídol.
En un moment del concert, Dani Martín va demanar silenci i tothom (quasi), i en un temps entre cançons es va fer silenci per escoltar una reflexió vital, tendra, personal i totalment nua sobre la seva carrera i experiència vital. Poques vegades un artista l’he vist obrir-se tant al seu públic. Va ser un moment que me va emocionar. I no era l’únic. Per últim i, amb el públic a la butxaca, en va cantar una altra i va baixar al mig del públic (alerta, 14.000 persones) per cantar «La suerte de mi vida» i «Peter Pan».
Dani Martín va acabar en alt aquest meravellós concert amb «Insoportable» i tothom va sortir amb aquella estranya sensació que només deixen les grans nits: la de saber que has viscut alguna cosa irrepetible. Amb la veu trencada, les cames cansades i el cor ple. Mentre abandonàvem Son Fusteret entre milers de persones, algun cotxe amb la música a tope d’alguna cançó que no havia tocat i que no volien deixar d’escoltar per acabar de soldar aquell fil invisible que Dani Martín va llançar a Inca fa gairebé vint anys i voler repetir sempre que es pugui. Més madur, més serè, però igual de fort. Ahir no només vàrem cantar cançons; vàrem retrobar una part de nosaltres mateixos.
Aquells adolescents que crèiem que «Son sueños», «Puede ser», «A contracorriente», o «Ya nada volverà a ser como antes» parlava exactament de la nostra vida. Aquells que hem escridassat «La madre de José» com a bojos a la discoteca que va canviar el nom del «garito» en la nostra particular versió de «Zapatillas»… Tots aquells pipiolos, per unes hores, ho vàrem tornar a ser gràcies a Dani Martin.
