Ens asseiem a parlar amb Daniel Olmos, cofundador de la companyia Franco-Pirenaica La Loquace Compagnie amb Lisa Peyron, en una entrevista que serveix de pròleg a la seva arribada a l’illa. En el marc del 28è Festival Internacional de Teatre de Teresetes, Olmos ens descobreix les entranyes de VIVA!, una peça que és, a la vegada, un acte d’amor familiar i una punyent reivindicació històrica. L’obra es podrà veure el 14 de maig al Teatre Principal de Palma i el 16 de maig a Sa Congregació, a Sa Pobla. Durant la conversa, l’actor es despulla de formalismes per explicar com un funcionari de la Junta de Castella i Lleó va acabar recorrent el món amb una maleta plena d’objectes per rescatar del silenci la història de la seva pròpia família.
La història amb «h» minúscula i «H» majúscula
L’origen de VIVA!, és profundament personal, una necessitat d’entendre les arrels pròpies per explicar un país sencer. «VIVA! és una obra de teatre que parla de la història dels meus avis, amb la qual cosa és una història real», explica Daniel Olmos amb una veu que denota el pes del llegat. Però l’espectacle no es queda en la genealogia: «Pretenent parlar dels meus avis hem volgut parlar de molts altres avis de qui de vegades no s’ha pogut parlar per diferents circumstàncies. Així que, parlant de José, el meu avi, i de Maria, la meva àvia, intentem parlar de molts altres Josés i de moltes altres Maries».
Aquest exercici de memòria és, segons Olmos, un recorregut per la «història amb h minúscula», la de la llar, que s’entrellaça inevitablement amb la «Història amb H majúscula», la d’Espanya: «És la història d’Espanya una mica del segle XX i tota aquesta promesa de llibertats, d’igualtat, de solidaritat que hi va haver amb la proclamació de la Constitució del 31 i que després es va veure truncat amb el cop d’estat i els quaranta anys de dictadura». L’obra es converteix així en un exercici memorialista necessari: «Intentem treure de sota la catifa les històries que estan una mica amagades per diferents raons, per tabú familiar, per tabú social».
«Tu veus un llapis vermell, però darrere el teu poder d’imaginació s’està imaginant com era aquest senyor, el mestre republicà… El rol del públic és molt actiu».
– Daniel Olmos
Metàfores de fusta i grafit contra el feminicidi
Com es pot explicar una guerra, una dictadura i un feminicidi amb objectes quotidians de sobretaula? La resposta és el teatre d’objectes, una disciplina que La Loquace domina per crear símbols potents on la paraula no arriba. «El teatre d’objectes permet molt fer símbols, fer metàfores», relata Olmos. Un dels exemples més colpidors que descriu és la representació de la repressió: «Hi ha una escena en la qual s’emporten presoners a tres comunistes una patrulla feixista, diguem-ne, i els tres comunistes rojos són tres llapis vermells. I el escamot d’afusellament és una maquineta de fer punta de manovella».
Aquesta distància simbòlica és precisament la que permet abordar el tema central de l’obra: un feminicidi comès en plena dictadura. «Parlar de violència sobre la dona sense passar pel teatre d’objecte per a nosaltres ens resultava molt complicat», confessa l’actor. La crueltat de la realitat es transforma en una experiència catàrtica per a l’espectador, que ha de completar la història amb la seva pròpia imaginació: «Tu veus un llapis vermell, però darrere el teu poder d’imaginació s’està imaginant com era aquest senyor, el mestre republicà… El rol del públic és molt actiu».
De funcionari a nòmada de l’escenari
La trajectòria de Daniel Olmos és tan fascinant com la mateixa obra. Abans de pujar als escenaris, Olmos exercia com a advocat i funcionari de la Junta de Castella i Lleó. «Em va donar un cop al cap o alguna cosa», bromeja recordant la reacció de la seva mare davant el canvi de vida. «Va arribar un moment que m’avorria una mica, les coses com són. I el fet de projectar-me fins a la meva jubilació fent només això em va fer una mica de vertigen».
Aquesta cerca de llibertat el va portar a viatjar en bicicleta per Amèrica del Sud i a descobrir el món del clown i el teatre. «Com més lluny vas en teatre, més descobreixes, millor t’ho passes i més addicte es converteix el tema. La sensació tan estupenda que és pujar a l’escenari, posar-se a improvisar, que el públic rigui, l’aplaudiment… Un cop ho proves ja no hi ha marxa enrere». Actualment, ja fa catorze anys que es dedica a les arts escèniques, i la tornada a l’oficina sembla una possibilitat remota.
«El teatre d’objectes és molt humil, no cal un gran pressupost… És el que tinc a casa, quatre objectes, els fic en una maleta i me’n vaig pel món a explicar històries»
– Daniel Olmos
Mallorca: Un retrobament amb les ferides obertes
No és la primera vegada que VIVA! visita l’illa, i el record de l’anterior estada a Porto Cristo encara és ben viu. Olmos recorda una experiència intensa, marcada pel silenci sepulcral del públic mallorquí: «L’acollida va ser molt silenciosa, el públic estava com molt a l’escolta. Nosaltres vam tenir els nostres dubtes de si estava passant alguna cosa bona o dolenta». No obstant això, el final de la funció va revelar la profunditat de l’impacte: «En acabar l’obra va venir molta gent a fer-nos una abraçada, amb alguna llàgrima a l’ull, a donar-nos les gràcies per haver explicat aquesta història perquè és necessari».
Aquest lligam emocional es deu, en part, a la memòria compartida de l’illa, on el desembarcament de les tropes de Bayo i la repressió posterior van deixar cicatrius familiars profundes. Molts avis mallorquins, igual que els de Daniel, van mantenir el silenci durant dècades. «A vegades tenim la sensació que millor girar full, millor oblidar, millor continuar endavant… Però és compatible això amb rescatar de la memòria històries que, si no s’expliquen ara, no sé quan s’explicaran perquè les persones que les coneixen desapareixen».
El futur: Colonialisme i el mirall francès
Amb prop de 200 actuacions en poc més de tres anys i premis tan prestigiosos com el Drac d’Or a Lleida o el FETEN 2026 a Gijón al millor espectacle de teatre documental, La Loquace Compagnie no té intenció d’aturar-se. Tot i que VIVA! absorbeix gran part de la seva energia, Olmos ja albira un possible segon capítol centrat en les arrels de la seva companya, Lisa Peyron.
«Una idea que potser agafa força és fer un segon episodi en el qual parléssim també del passat que tenen els francesos: el colonialisme, la guerra d’Algèria, el règim de Vichy… Fer el mateix exercici que fem amb els meus avis amb els avis de la Lisa». Seria tancar el cercle d’una companyia que viu a cavall entre els Pirineus i els escenaris de mig món, des del Canadà fins al Congo.
Daniel Olmos tanca la conversa amb una reflexió sobre la diferència entre l’estat espanyol i el francès pel que fa a la cultura: «A França consideren la cultura a un nivell com l’educació o la sanitat; la cultura no és negoci, és un bé necessari». Així i tot, reivindica la potència de la tradició de teresetes a Espanya: «El teatre d’objectes és molt humil, no cal un gran pressupost… És el que tinc a casa, quatre objectes, els fic en una maleta i me’n vaig pel món a explicar històries». I és precisament aquesta humilitat la que fa que VIVA! sigui una crida universal a la veritat.
Fotos: Red Dot Studio
