Fa anys que poques coses m’aixequen del sofà un diumenge horabaixa de ressaca (emocional, no penseu malament) més enllà de la meva filla. I he d’admetre que ahir, quan em vaig aixecar (tard) després d’haver gaudit del Mallorca Live Festival 2026, el meu cos ho notava. Estava un parell de punts per sobre de la fatiga. Un punt per sobre del cruiximent. A punt per a David Guetta. No podia fer cas de les alarmes del meu cos. Era molt més important ser present i partícip d’un moment que ja es preveia que seria recordat per tothom qui hi assistís.
Arribàrem poc després de l’obertura de portes del recinte. Una cua interminable. Crits de «les entrades a la mà, si us plau!», com si fossin targetes d’embarcament cap a aquell racó del cervell que desbloqueja la via lliure a la felicitat. Ja a dins, amb Elkins sonant de fons, aprofitam per donar un tomb de reconeixement. A veure què en queda, de la bogeria d’ahir. I no hi queda massa cosa. Tot net, recollit i amb les zones d’Es Jardí i de La Plaza clausurades, teledirigint-nos a tots cap allà on havíem de ser. On tocava estar.
Abans, emperò, aprofitàrem per fer un beure i una mossegada. Des de la zona de menjars ja s’intuïa que aquella filera humana i gegantina de l’entrada no havia aturat en cap moment de créixer. No parava d’entrar gent i més gent. Aquesta vegada, menys heterogènia que els dos dies anteriors. La mitjana d’edat havia augmentat respecte de dissabte. Els mil·lennials i la generació just anterior eren majoria. Entre els outfits guanyaven els menys petarderos i la roba més o menys còmoda. A les cares s’hi mantenien tant el brilli-brilli físic dels festivals com aquell que desprenen els ulls d’emoció quan mires l’escenari i, mentre toca Miss Monique, ja estàs pensant en tot el que vindrà.
Just entram a la zona del que ha estat l’escenari principal del MLF26. Ara és l’únic escenari. Anam agafant lloc tan a prop com podem, però intentant mantenir una mica de visibilitat. Queden quasi dues hores i ja em sembla ple de gom a gom. Prest m’adonaria que estava molt equivocat. Acaba la DJ ucraïnesa. Comença Meduza, que ens ofereix una sessió espectacular i acaba d’encalentir un públic que ja està on fire. Són les 22 h i encara sentim colzades per aconseguir espai a prop. Em sembla estrany. Mir enrere i el meu metre noranta-cinc, juntament amb les ulleres graduades, no m’ajuden a endevinar l’horitzó de la marea humana en què s’ha convertit l’antic aparcament de l’Aquapark. És una barbaritat. Començ a pensar que deu ser quelcom històric.
S’apaguen les llums. Ja és de nit a Magaluf. S’encén el monòlit. Tremolen les nostres caixes toràciques pels sons greus a una potència indescriptible. Surt David Guetta. Braços en creu: Titanium.
L’esclat de deliri emocional desemboca en un èxtasi brutal i inesgotable que arriba a un clímax continu durant una hora i mitja. El DJ francès recorre tots els seus grans èxits: Memories, I’m Good (Blue), Sexy Bitch, Play Hard… i un llarguíssim etcètera. Milers de persones respirant al mateix ritme, abraçant-se, saltant, cantant i deixant-se endur per una energia compartida difícil d’explicar. Una comunió salvatge, física i emocional, d’aquelles que t’acceleren el pols, et posen la pell de gallina i et fan desitjar que el moment no s’acabi mai. I quan sí que acaba, ho fa en un maremàgnum orgàsmic i multitudinari amb Without You. Una animalada bestial que va convertir aquella hora i mitja en la més curta que recordaran tots els presents i que guardaran com un tresor per a la resta de les seves vides.
Magnífica festa de cloenda a un Mallorca Live Festival que ha tornat a demostrar perquè és l’esdeveniment més esperat de cada any. Fins al MLF27!
