Comença el concert, l’espectacle. “Del flamenc no se’n pot fugir”, deia Chicuelo a l’entrevista de UEP! Mallorca. I no és que vulguis o no fugir, és que t’atrapa. Asseguts a la platea del Principal, vàrem quedar atrapats. Sona Najando i ja no et pots moure, ni respirar. Simplement, brutal. No sé si surt Del alma, però t’arriba, i tant. Vaja aperitiu: quasi bé no et deixa lloc per a altres cançons. Igual la voldries escoltar en bucle una i altra vegada.
Chicuelo, Marco Mezquida i Paco de Mode, junts a l’escenari. A un gran escenari que van fent seu, que van fent petit. Paco de Mode és el complement ideal d’aquests dos intèrprets i compositors. Quin homenot, quines mans, quin poder de percussió, quin domini del cajón. La música vola i ell, quan veu que pot baixar, la torna a elevar amb un cop de pedal i una mà ben posada al lloc.
I és que al concert hi ha moments que sembla que pot ser més suau. Del alma va caient cançó a cançó, puja i baixa: Carrer del perill, Alalimon, totes.
Reconec que quan m’agrada el que estic escoltant, me’n vaig. Fuig del lloc. Ahir hi va haver un moment que vaig ser a La Carbonería, el meu tablao de referència; altres, a la Alameda de Hércules, i altres, comprant un dècim de loteria al carrer Sierpes. Però just en aquest moment del viatge, a Marco Mezquida se li ocorre fer-nos tornar a la realitat, a la més cruel i dramàtica: mostra la seva solidaritat amb Palestina, rebutja el genocidi i alerta contra els discursos d’odi.
Amb El Faro de los deseos ens fa sentir angoixa: els crits de les víctimes, els bombardejos, la mort. Però s’hi sumen Chicuelo i Paco de Mode, i arriba la pau, l’esperança, el possible futur.
El concert està a punt d’acabar. Encara queda temps per a altres cançons, d’altres reunions, d’altres converses entre Chicuelo i Mezquida. La darrera: Engaño.
Chicuelo i Mezquida, tant és l’un com l’altre, no han acabat del tot. A la sortida del Principal reben el seu públic, els seus amics. Hi ha temps per signar, per abraçar. La comunió està servida. I tots hem combregat… i tant.
