La veritat és que Delaossa no formava part, fins ahir, de la meva banda sonora habitual. No és que tengués res en contra seva —només faltaria—, és simplement que no em sonava massa. Però la meva neboda, d’adultesa legal recentment assolida, que ha vengut a passar uns dies d’estiu a casa des de la península, em va dir que li encantava i que li faria moltes ganes anar-hi. I ja sabem com funciona això. Poc em basta per apuntar-me a un concert. I poc argument em va bastar per acabar amb tota la família a Es Jardí.
Ahir la calor donava una petita treva. No és que haguéssim passat de cop a viure dins un anunci de cervesa nòrdica, però comparat amb altres nits d’aquest estiu… no se m’aferrà la roba blanca a la pell (que ja és molt). Però un bon spritz, especialment quan el sol ja comença a fer les maletes, entra sempre superbé a Es Jardí.
I allà ens plantàrem. Tota la família. Unes joves sabent perfectament a què havien vengut i d’altres disposats a veure què passava. I va passar que, al final, m’ho vaig passar molt bé.
No sé si era més per l’emoció d’estar amb la gent que estim, per la il·lusió que em transmetien ells o per les dues coses alhora. Probablement per les dues. Perquè hi ha nits en què la música és només una part del que està passant. La resta és mirar al teu voltant i veure que la gent que tens a devora està gaudint, cantant, ballant, fent vídeos, rient i explicant-te aquella cançó que tu no coneixes de res, però que, de sobte, sembla que hauries d’haver conegut tota la vida.
Perquè una cosa és arribar a un concert sense conèixer gaire l’artista i una altra és arribar-hi acompanyant algú que té moltes ganes de veure’l. El protagonista de la nit va fer molt bé la seva feina. Amb un públic especialment jove, que se sabia les lletres, les cantava i saltava com si aquella nit hagués estat marcada al calendari des de feia mesos. Nosaltres, els més perduts, fèiem el que podíem: mirar, escoltar, deixar-nos dur i, sobretot, observar la felicitat dels altres.
La meva neboda, especialment, estava feliç. I veure-la feliç també ens feia feliços a nosaltres. Així de senzill. Així de poc sofisticat. I potser per això Delaossa va acabar sonant-me bastant millor del que m’havia imaginat.
També em va sorprendre molt la posada en escena. Delaossa estava sol. Però no es limitava a encadenar cançons, sinó que anava construint una mena d’obra de teatre per actes, explicant històries de la seva vida a través de les lletres. I això es notava també des de fora: hi havia un relat, una manera de presentar-se, de convertir les cançons en capítols d’una història personal.
El show tenia un tarannà poètic a l’altura de les lletres dels temes que, tot i que per la meva oïda poc avesada jo no ho acabava d’entendre del tot al 100%, m’assegurà la meva família, ho eren. En aquest sentit, hi va haver un parell de moments per a la malenconia. El primer, el moment en què va dedicar la cançó de Pájaros de barro a la seva mare, que havia mort recentment. I també, l’instant en què aparegué la veu del seu pare d’acompanyament i que l’artista va aprofitar per recordar que l’art va més enllà de tot el que podem imaginar i toca a qui toca.
Així doncs, els sons urbans, folklore andalús, rap i poesia foren elements constants que van acompanyar les històries de vida, la calor suportable, els mòbils aixecats, les rialles i algun que d’altre spritz que ajudava a posar-nos en situació. La nit va anar passant. I més aviat del que imaginava. Havíem anat a donar-li una oportunitat a Delaossa i ens n’anàrem, amb una experiència més de vida gaudida i cap a la capsa dels moments vitals per recordar.
