El pròxim dissabte 14 de març, a les 19 hores, la Sala Principal del Teatre Principal d’Inca presenta Divinas palabras, l’obra emblemàtica de Ramón María del Valle-Inclán. Aquesta versió arriba de la mà de la companyia Atalaya Teatro, sota la direcció, adaptació i dramatúrgia de Ricardo Iniesta, en una proposta que busca traslladar el llenguatge de l’esperpent a un context escènic contemporani.
L’univers de Valle-Inclán des de la fisicitat
L’obra es considera una de les peces fonamentals de la dramatúrgia en castellà del segle XX. En aquesta producció, Atalaya Teatro proposa una lectura que se sosté sobre tres eixos: la potència de la veu, el treball coral de l’elenc i una marcada fisicitat escènica. Aquesta metodologia és característica de la trajectòria de la companyia, que ha estat reconeguda anteriorment amb el Premio Nacional de Teatro.
El text original de Valle-Inclán s’endinsa en l’anomenat univers expressionista i simbòlic de l’autor per explorar les misèries morals de la condició humana. A través d’un humor que voreja el grotesc, la trama dissecciona temes universals com l’avarícia, la luxúria i la hipocresia social, emmarcats en un entorn on la mort i la misèria actuen com a motors de l’acció dramàtica.
Silvia Garzón: el pes de Mari Gaila
Dins el repartiment d’aquest muntatge destaca la interpretació de Silvia Garzón en el paper de Mari Gaila, un dels personatges sobre els quals gravita la major part de la tensió de l’obra. Mari Gaila es presenta com una figura complexa, travessada pel desig personal i la forta pressió moral de l’entorn.
Garzón, integrant estable d’Atalaya Teatro, aporta la seva experiència en el llenguatge físic que defineix la identitat de la companyia sevillana. La seva participació en nombroses produccions nacionals i internacionals avala una interpretació que busca actualitzar la vigència del personatge femení valleinclanià sense desprendre’s de la duresa original del text.
Una revisió contemporània del clàssic
La proposta de Ricardo Iniesta no es limita a una representació costumista, sinó que planteja una “mirada contemporània” que posa a prova la capacitat del teatre clàssic per dialogar amb el present. L’adaptació d’Inca permet observar com l’estètica de l’esperpent —aquella deformació sistemàtica de la realitat per subratllar-ne el caràcter tràgic— continua sent una eina vàlida per analitzar les estructures socials actuals.
L’arribada de Divinas palabras a Inca s’emmarca en la gira d’una de les companyies més consolidades de l’escena espanyola, oferint al públic local l’oportunitat de retrobar-se amb un text que, malgrat el pas del temps, manté intacta la seva capacitat de crítica social.
