El, cada cop més protagonista del panorama cultural palmesà, Trui Teatre, va tornar a ser testimoni d’un recital que quedarà per molt temps impregnant tots els sentits del públic que vàrem tenir la grandíssima sort d’assistir-hi. El Chicago Mass Choir va deixar clar que no es tractava d’un simple concert: es tractava d’una experiència amb vocació per deixar empremta, un espectacle que anava més enllà de lo físic i material. Més enllà de lo bé que sonen o de les potents veus que tenen. Més enllà de la qualitat està la capacitat de tocar allò que s’ha de tocar dintre teu per viatjar més enllà del propi cos. Un més que digne acomiadament de la 18a edició del Jazz Voyeur Festival.
I és que jo no m’he percebut mai com una persona massa espiritual, però, no sé si pel seu sentit de l’espectacle si perquè es nota que gaudeixen del que fan o perquè realment hi ha una aura que els acompanya, des del primer “Al·leluia!” que saltava d’escenari a platea, la vetllada va transformar-se en un diàleg directe entre les dues accepcions de cors que es trobaven a l’aula magna. Els assistents, amb una presència més aviat madura, escoltaven amb devoció i respecte, però cada minut que passava es feien més lliures, més entregats, més desfermats.
Les veus, sonaven com una sola quan ho havien de fer, incorporant-nos al seu cor, però també tenien moments lucidesa individual d’alguns dels seus protagonistes per recordar-nos amb el nostre silenci sepulcral davant tanta bellesa, que només alguns tenen el do. És normal que aquesta música sigui tan espiritual; quan sona gospel de veritat, el transcendent es fa present.
El temps passà extraordinàriament de pressa i el públic no donava crèdit que allò pogués arribar mai a la seva fi. En volien més i més. Tothom captivat demanava bisos fins no poder-hi més, aplaudint, cridant, reclamant més música com qui demana una benedicció.
El darrer bis, responent a les dates que s’apropen, fou «O, Holy night!». La màgia del Nadal, doncs, també es feia present. I tot i que la gent en volia més i ho demanava amb fervor, el Chicago Mass Choir havia acabat el repertori i, sense perdre el somriure, va tornar a l’escenari a repetir la nadala que tornava a fondre’s amb aplaudiments i somriures en un final de concert que es va tancar en una comunió que celebrà la mateixa essència de la música gospel: unir, emocionar, elevar.
Anit, a música no va sonar només d’oïdes, sinó amb el cor i vàrem sortir del teatre amb la sensació que d’haver compartit alguna cosa més que un espectacle. Gràcies, Jazz Voyeur Festival, ja esperem quins bons ritmes ens ompliran el 2026.
