La capacitat de Marco Mezquida per reinventar-se no crec que tengui límits. Si en els darrers mesos ens ha deixat moments inoblidables a Bellver, amb la Simfònica o amb en Chicuelo, ahir ho va tornar a fer, acompanyat de Lina_ (Lina Rodrigues). Ens va regalar una nit màgica, una nit fadista, al Claustre de Sant Domingo de Pollença, dins el cicle SonsDeNit.
El meu portuguès és escàs o nul: tan sols sé cantar algunes estrofes del Grândola, Vila Morena o recordar algun vers d’en Camões. Però ahir no va fer falta saber-ne més. Les cançons, els fados de Lina_ no necessitaven comprensió alguna. I si et faltaven paraules, Marco Mezquida feia de traductor a cop de piano.
Estrena del projecte Lisboa dos Manjericos
Però anem per parts. Ahir vàrem ser testimonis de l’estrena del pròxim treball d’aquesta nova constel·lació. De moment, només han publicat en format digital Lisboa dos Manjericos. L’espectacle va arrencar amb Melodia sentimental: Oh, doce amada, desperta, vem dar teu calor ao luar. A continuació, la parella va interpretar una composició del cantautor portuguès Janita Salomé sobre la dificultat de l’amor. Aquest contrast emocional va marcar el to de tot el concert, que va continuar amb O Fado, el seu primer senzill conjunt, amb lletra de la poetessa Florbela Espanca. El programa va incloure fados tradicionals i peces menys conegudes d’Amália Rodrigues i José Pracana. També es va retre homenatge a María Dolores Pradera amb la peça Rosario de mi madre.
El relat de Marco Mezquida sobre com va conèixer Rodrigues va afegir context a l’actuació. El pianista va recordar una nit al Clube de Fado de Lisboa, on va quedar impressionat per la veu de Rodrigues, tot i no saber-ne el nom fins moments després de la seva actuació. La connexió es va consolidar a través de les xarxes socials. I d’aquesta trobada fortuïta en va néixer la idea de fer un projecte conjunt. Quina sort.
Música per unir dues ribes ibèriques
Durant la presentació, Mezquida va reflexionar sobre la manca de connexió entre Espanya i Portugal, tot assenyalant que el país veí ha estat sovint ignorat culturalment. Per això, considera que el seu projecte amb Rodrigues és també una manera de reivindicar el valor de la tradició musical portuguesa i establir ponts entre dues cultures que comparteixen espai geogràfic, però que sovint actuen d’esquena l’una a l’altra.
Els fados parlen d’amors trencats, d’esperança, de traïcions, d’amor infinit. Tal vegada són cançons per escoltar en un bar, en un club, envoltat de fum i del renou dels glaçons contra el vidre de la copa. Ahir els vàrem poder gaudir sota les estrelles del cel de Pollença, amb l’únic soroll incòmode (imperceptible però present) de la massificació turística volant d’un lloc a l’altre i, de tant en tant, alguna campanada solta de l’església del costat.
