La companyia Estudi Zero Teatre presenta El Gran Manicomi, un espectacle teatral basat en l’obra poètica d’Antonina Canyelles. El muntatge inicia gira per les Balears el 10 de gener al Teatre de Lloseta, amb funcions programades també a Porreres i Maó. La proposta sorgeix de la voluntat d’explorar escènicament un univers poètic carregat de feminisme, antifeixisme i irreverència.
Poesia en moviment: la proposta escènica
El Gran Manicomi pren com a base una selecció de poemes d’Antonina Canyelles, autora mallorquina nascuda a Palma el 1942. Coneguda per la seva escriptura directa i radical, la seva obra ha estat qualificada de transgressora, antimonàrquica i crítica amb els dogmes religiosos. Estudi Zero trasllada aquest corpus literari a escena amb una dramatúrgia dirigida per Pere M. Mestre, que utilitza recursos múltiples: recitat coral, coreografies, cançons, projeccions audiovisuals, cercaviles i màscares.
La dramatúrgia, segons la companyia, cerca provocar una immersió emocional a través del cos, la paraula i la música. L’escenografia es construeix com un espai obert i diàfan, on escales, sorra i il·luminació contribueixen a generar una atmosfera canviant. En escena, un conjunt coral d’intèrprets dóna veu i moviment als poemes, mentre una violinista i un baixista toquen en directe durant tota la funció.
Una experiència sensorial i política
La proposta d’Estudi Zero se centra en l’impacte sensorial i emocional. El muntatge combina humor, ràbia, tendresa i provocació, sense renunciar a una clara dimensió política. Hi conviuen poemes que apel·len a l’alliberament del desig amb altres que denuncien l’autoritarisme, el masclisme i les convencions socials. Segons la sinopsi facilitada, es tracta d’un “cop de puny sobre la taula dels convencionalismes”.
L’espectacle incorpora recursos escènics diversos com cercaviles d’animals quimèrics, màscares, postissos, acrobàcies fingides i coreografies senzilles. També hi ha espai per a moments de recolliment, amb el recitat individual de textos que exploren la quotidianitat, la mort o l’angoixa.
Una trajectòria de més de 60 muntatges
Estudi Zero Teatre és una companyia amb una llarga trajectòria a les Illes. En el seu recorregut acumulen més de 60 produccions, tant per a públic adult com infantil, amb presència a festivals i circuits d’arreu de l’Estat i Llatinoamèrica. El Gran Manicomi s’inscriu dins una línia de treball centrada en la poesia escènica, com ja han fet en espectacles basats en textos de Joan Brossa, Tristan Tzara o Ramon Llull.
A El Gran Manicomi, el llenguatge poètic es converteix en material escènic. La proposta no cerca una representació lineal ni biogràfica, sinó un espectacle construït a partir de flaixos, amb una estructura fragmentària i un ritme trepidant. Els intèrprets cerquen una connexió directa amb el públic jove i adult a partir d’una proposta que prioritza l’impacte dels sentits.
Una gira amb tres funcions confirmades
La gira d’El Gran Manicomi arrenca el 10 de gener al Teatre de Lloseta. Continuarà el 8 de febrer a l’Auditori de Porreres i el 15 de febrer al Teatre Principal de Maó, a Menorca. L’espectacle, interpretat en català, té una durada de 70 minuts i s’adreça a públic jove i adult.
Entre el repartiment figuren Pepa Ramon, Xim Vidal, Lourdes Erroz, Pere Mestre, Laura Dalmau, Joseda Ropero i Maria Rosselló. La música en directe va a càrrec de Zoriana Ivaniv i Oleh Zahiney, també autor de la banda sonora original. L’equip tècnic el completen Joan Borràs i Jaume Miralles, i el disseny visual és obra de Lionel Garrote i Albert Ramon.
Antonina Canyelles, una veu singular
Antonina Canyelles és una de les veus més singulars de la poesia catalana contemporània. Ha publicat llibres com Putes i consentits, La duna i la cascada o Exercicis d’una mà insomne. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes i ha estat reconeguda per la seva capacitat de síntesi, el seu caràcter combatiu i el seu estil directe.
Amb El Gran Manicomi, la poesia de Canyelles torna a l’escenari, transformada en una experiència col·lectiva i escènica. Una proposta que, segons la companyia, esdevé “una reivindicació present” i “una urgència emocional”.
