L’actor i humorista Fernando Esteso ha mort la matinada d’aquest diumenge a l’Hospital La Fe de València als 80 anys, a causa d’unes complicacions respiratòries que patia des de feia setmanes. La notícia, confirmada pel seu representant i per l’Academia de Cine, posa fi a la trajectòria d’una de les figures més representatives de l’entreteniment popular de la Transició espanyola. El intèrpret, que feia dècades que residia a Torrevieja (Alacant) i mantenia un lligam constant amb l’escena teatral valenciana, és la peça clau per entendre un model de cinema de masses que va marcar la societat de l’estat durant la segona meitat del segle XX. El llegat de Fernando Esteso s’apaga a València, deixant rere seu una filmografia que documenta, des de l’humor i la caricatura, una època de canvis estructurals a l’Estat espanyol.
Del teatre de varietats al cinema de masses
Nascut a Saragossa el 1945 en una família de tradició artística —els seus pares eren joteros i era nebot-nét de l’actor teatral Luis Esteso—, la carrera de l’aragonès va començar de forma precoç. Amb només sis anys va debutar com ‘el Niño de la Jota’, iniciant-se en un circuit de varietats i circ que el portaria a Madrid l’any 1964. Aquesta base en l’espectacle en viu va ser determinant per al seu posterior salt a la gran pantalla, on la gestualitat i el ritme del vodevil eren elements imprescindibles per connectar amb el públic del moment.
El seu debut al cinema es va produir el 1973 amb Celos, Amor y Mercado Común, però va ser el 1974 quan va obtenir el seu primer paper protagonista a Onofre. Aquest període va marcar l’inici d’una col·laboració sistemàtica amb directors com Mariano Ozores i Javier Aguirre, especialistes en una comèdia de baix pressupost però d’alt impacte comercial que reflectia les aspiracions i frustracions de l’home mitjà de la postguerra i la Transició.
El binomi amb Pajares i la sociologia del ‘binguerisme’
L’èxit més rotund de la seva carrera va arribar a finals de la dècada dels 70 a través de la seva unió professional amb Andrés Pajares. Sota la direcció d’Ozores, el duet va filmar nou pel·lícules que es van convertir en un fenomen de taquilla sense precedents. El títol emblemàtic d’aquesta etapa, Los bingueros (1979), va aconseguir superar el milió d’espectadors en sales de cinema, una xifra que demostra la capacitat de l’actor per captar l’atenció del gran públic en un moment en què la societat buscava noves formes d’evasió davant l’obertura política.
Aquestes cintes, tot i ser sovint criticades per la seva simplicitat narrativa, funcionen avui com un arxiu visual de la caricatura social anterior a la plena liberalització sexual i cultural. Esteso va encarnar personatges que, des de la comèdia física i el diàleg ràpid, parodiaven les contradiccions d’una Espanya que deixava enrere la dictadura però que encara mantenia tics del passat. Amb el tancament d’aquesta etapa el 1991 amb El amor sí tiene cura, la presència de l’actor al cinema es va anar diluint, traslladant la seva activitat a la televisió i al teatre de varietats, un gènere que mai va abandonar del tot.
Vinculació amb el territori i vida personal
Malgrat el seu origen aragonès, la relació de l’actor amb la Comunitat Valenciana va ser profunda i duradora. Resident a la costa alacantina des de feia anys, es va convertir en un rostre habitual de les Falles i de la programació teatral local. Aquesta vinculació geogràfica explica per què la seva defunció ha tingut lloc a l’Hospital La Fe de València, el mateix centre on ja va ser atès fa cinc anys per patologies similars.
En l’àmbit personal, Esteso va estar casat amb María José Egea durant dues dècades, de qui es va separar el 1992 i amb qui va tenir dos fills, Arancha i Fernando José. La seva mort marca la desaparició d’un intèrpret que, des de la comèdia popular i el format televisiu, va acompanyar la quotidianitat de diverses generacions. El llegat de Fernando Esteso s’apaga a València, però la seva figura roman vinculada a una estètica i una manera d’entendre l’espectacle que va definir una època de la història audiovisual espanyola.
