La segona i darrera jornada d’aquest nou format del Mallorca Live Festival ha superat totes les expectatives dels amants de la música. Un cartell que podia semblar més senzill que altres anys ha trencat amb totes les crítiques deixant una segona jornada d’autèntic èxtasi general.
Molta més gent que divendres i encara més heterogènia. Moltes botes vaqueres, molt més brilli-brilli als tops, a les cares i a la barba. Grups d’amistats en comparsa vestits d’equips de futbol, de samarretes roses amb frases sarcàstiques. Camises embotonades amb vaquers de pitillo i altres polseres a part de la que portàvem tothom. Músculs de gimnàs. Camises horteres. Braços descoberts. Tatuatges. Pantalons amples. Calcetins alts amb esportives. Tacons d’agulla. Mil·lènials, boomers, generacions X, Y i Z. Una autèntica pel·lícula en 3D des de l’entrada fins al final. I moltes, moltes, moltíssimes ganes de festa.
Ahir ja coneixíem el recorregut i els racons, així que no va fer falta gaire temps per convertir-nos de nou en aquell puntet vermell que es mou sense aturar per damunt el mapa del festival. Arribarem un peliu més tard que divendres i ja des del carrer es podia escoltar PabloPablo com a banda sonora de benvinguda. Delicat, elegant i amb aquella sensibilitat que sembla tan fàcil quan la fan els altres. Tot seguit, ja a dins, ens quedarem una estona a l’escenari La Isla perquè la veu de Maribel Mayans em va captivar. Representant el talent de casa, abans d’anar a cercar una de les artistes que més curiositat despertava del cartell, per ignorància.
Lia Kali ens esperava a Es Jardí amb una veu que omplía qualsevol espai i una facilitat sorprenent per connectar amb el públic amb bona energia pel moment del dia en què ens trobàvem i una aposta musical reconeixible però diferent.
Varem dedicar-hi poc temps, perquè sabíem que a La Plaza començava DMASSO, el mallorquí que ens va fer encalantir motors com pocs saben fer amb el seu estil impecable d’electrònica que t’absorbeix i no t’amolla. Però no podíem quedar-nos massa. Els encavalcaments i la meva quadratura mental posaren les cames a funcionar per arribar a Depresión Sonora, a l’escenari Mallorca. Foscor, guitarres i aquell desencant generacional convertit en himnes que recorda al començament dels més grans grups d’indie rock espanyol. Sincerament em van agradar molt.
Final de Depresión sonora, gir de cos, mirades i mentalitat. Comença Cypress Hill. Cap de cartell que va rompre el sostre que havia baremat el llistó fins a arribar al cel on sentíem que estaven els nostres braços. Sense gairebé adonar-nos-en, vàrem viatjar trenta anys enrere i a més de nou mil quilòmetres. Els californians, que semblava que no havien passat els anys per ells, i ens varen teletransportar. Dins una màquina del temps. Durant quasi dues hores, Magaluf va tornar a deixar de ser Mallorca però aquesta vegada, per convertir-se en algun club indeterminat de l’underground de Los Angeles, amb el rap dels noranta ressonant entre fum, baixos contundents i un públic entregadíssim. Va ser un d’aquells concerts que no sabies que necessitaves fins que els vius.
Després de tanta intensitat, tocava fer una cosa tan complicada en un festival com és sopar. Quinze minuts. Cronometrats. Entre mos i mos, Rusowsky sonava de fons i ens recordava que el FOMO continua sent un dels grans enemics de qualsevol assistent al Mallorca Live. No es pot arribar a tot. O sí, però a costa de menjar de pressa.
I just després va arribar una de les grans sorpreses del cap de setmana. The Wombats ens varen flipar. Així, sense embuts. Amb un directe fresc, divertit i carregat d’èxits, els britànics varen oferir un concert rodó que va anar creixent cançó rere cançó. Guitarres, bateria i una energia contagiosa que va convertir l’esplanada en una festa improvisada. D’aquells grups que, quan acaben, et fan pensar que potser haurien merescut un escenari més gros.
Però si hi havia un nom que havia mobilitzat una autèntica peregrinació era el d’Aitana. Feia hores que desenes i desenes de nins i nines —i no tan nins— ocupaven les primeres files. Alguns des de les sis de l’horabaixa. I es notava. Va ser, amb diferència, el concert més multitudinari del Mallorca Live 2026. Una marea humana impossible d’abastar amb la mirada. I la gran protagonista gairebé no feia falta que cantàs: les aitaners i els aitanalievers ja s’encarregaven de cridar totes i cadascuna de les lletres, de la primera a la darrera. Coreografia rere coreografia, el concert es va convertir en una celebració col·lectiva que confirmava que el fenomen Aitana continua creixent sense sostre.
Malgrat això, nosaltres teníem clar el nostre recorregut i partírem abans per agafar puesto a la nostra cita imprescindible: León Benavente. Fa anys que defensam que tenen el millor directe d’Espanya i, una vegada més, no ens varen fer quedar malament. Intensos, contundents, precisos i amb una presència escènica espectacular. No importa reinventar-se quan tens un repertori i una banda capaços de sostenir un concert així. Va ser, senzillament, extraordinari. Com sempre.
Les cames ja feien figa, però encara quedava el meu major reclam. Com a fill de RazzMatazz, Kaiser Chiefs és un grup que he ballat fins a dir prou i, tot i l’hora, havia de donar-ho tot. Per respecte a aquell jove i·lús que vivia al carrer Almogàvers.
I no m’equivocava en fer-ho. Sense cap dubte, el millor concert del dia i la millor manera possible de tancar el Mallorca Live Festival 2026. Ricky Wilson és un animal d’escenari. No atura, no deixa respirar el públic i converteix cada cançó en una explosió d’energia. No necessiten grans jocs de llum, ni fum ni imatges impactants al darrer. Només ells, només ell. I Predict a Riot, Ruby, Everyday I Love You Less and Less… una rere l’altra, sense treva. D’aquells concerts que et recorden perquè t’agraden tant els festivals i perquè, malgrat el cansament, cada any hi tornes.
Encara ens quedaren forces per acostar-nos a Bresh i moure una mica els malucs. Però només una mica. El cos ja no donava per gaire més i el ritual de la retirada es va imposar. Cap a la sortida, repassant els moments preferits i amb aquell cansament feliç difícil d’explicar.
El Mallorca Live Festival ha tornat a demostrar que sap transformar un antic parc aquàtic en felicitat a través de la música. Ha estat espectacular. Però la festa encara no ha acabat. Avui encara tenim una darrera cita pendent: la Closing Party amb David Guetta que promet molt.
Circuït de la segona jornada:
La més dolça: Maribel Mayans
La més imponent: Lia Kali
El més engrescador: DMASSO
Els més reivindicatius: Depresión Sonora
El més heterogeni: Rusowsky
Els més sorprenents: The Wombats
La més esperada: Aitana
Els més enèrgics: León Benavente
Els millors: Kaiser Chiefs
Fotos: Xavi Torrent
Videos: E. Soriano
