Ahir vespre, vaig pujar al Santuari de Consolació de Sant Joan pensant que La lluna en vers, any rere any, fa d’aquest racó màgic en el millor lloc on passar les nits de calor de l’estiu. Però anit, no sé si era per la lluna plena il·luminant el cel com si hagués vengut expressament per ser protagonista de l’escenografia, per la companyia o per la música, tot va tenir un punt extra d’encant.
Soleà Morente va ser la primera a sortir. Amb la seva veu i el seu estil va aconseguir escalfar l’ambient i posar el públic en sintonia, i va crear aquella predisposició que fa que després sigui facilíssim deixar-se endur pel que vendrà.
El plat fort, emperò, era i va demostrar ser-ho, el Niño de Elche. Només aparèixer, ja va arrencar l’aplaudiment entregat d’un públic expectant pel que no sabia, o sí, el que els hi esperava. Almenys, jo, no ho sabia. L’havia escoltat en col·laboracions, però no m’esperava l’espectacle que ens tenia preparat. La seva originalitat és difícil de definir: cada frase, cada respiració, estava plena d’intenció. Els seus melismes impossibles, plens de matisos i colors, em captivaren i no em deixaven anar. El públic, bocabadat, seguia cada gir i cada sorpresa com si fos un joc d’equilibris emocionals. I la lluna plena i els petits moments de brisa eren l’acompanyament perfecte d’una calorosa vesprada.
Enguany he notat que el festival està més polit que mai: bon so, bona il·luminació, tot ben organitzat. Es nota que Mallorca Literària ha agafat una maduresa que només donen els anys i les ganes de fer les coses bé. Lluna en vers ja no és només una cita cultural, és un ritual que molts tenim marcat al calendari.
Vaig tornar a ca meva amb la sensació d’haver viscut un vespre d’aquells que, si pogués, repetiria mil vegades. Música, lluna, art i un recinte espectacular. Què més es pot demanar?
