L’arribada d’una nova guia al museu de l’encaix de Camariñas coincideix amb un trencament en l’ordre social del poble. A Punto de araña (Libros del Asteroide / Periscopi, 2026), la periodista i escriptora Nerea Pallares (Lugo, 1989) construeix un univers on l’ofici tradicional de les palilleiras deixa de ser una activitat domèstica per convertir-se en l’eina d’una rebel·lió política i metafísica. La novel·la, guardonada amb el Premi García Barros 2025 en la seva versió original gallega, s’allunya de la bucòlica marinera per endinsar-se en la cruesa del realisme social i la potència del pensament simbòlic.
La quotidianitat com a camp de batalla
L’argument se centra en n’Ari, una dona que aterra en una Camariñas laberíntica per gestionar la memòria de l’encaix. Tanmateix, el motor de la narració no és la seva adaptació, sinó el cansament acumulat de les dones de la localitat. Rederes, mariscadores i treballadores de la conserva —col·lectius que sostenen l’economia real mentre els homes s’absenten o prenen decisions unilaterals— decideixen subvertir la seva posició de submissió.
L’espurna de la trama sorgeix d’un fet tràgic: la mort d’una nina en un naufragi provocat per la negligència d’un pare que ignora les advertències meteorològiques i el criteri matern. Aquest succés actua com a catalitzador d’una decisió dràstica: la invocació de “les aranyes”, tres deïtats ancestrals que representen un poder i una saviesa que escapen al control patriarcal i administratiu del poble.
El sentit intel·lectual del teixir
Pallares no utilitza la metàfora del teixit com un simple adorn estètic. En l’obra, l’acte de trenar fils s’entén com la construcció de la comunitat i la transmissió del coneixement entre generacions. L’autora planteja que la literatura, igual que l’encaix, és una xarxa de veus silenciades que ara reclamen el seu espai. Com afirma la mateixa Pallares: «Estem acostumats a les grans gestes d’altamar que lliuren els homes, però per a mi la verdadera èpica està en un altre lloc. En les mans de totes les que teixeixen el quotidià».
L’obra estructura aquesta “èpica del que és petit” a través d’una narrativa coral. No hi ha una única protagonista, sinó un teixit de tres generacions de dones que troben en l’amistat femenina la infraestructura política necessària per a la resistència. El realisme de la Costa da Morte, amb el seu clima implacable i la duresa del treball manual, es barreja amb un element fantàstic que no busca l’evasió, sinó l’explicació de la identitat col·lectiva.
Una veu consolidada en la narrativa actual
Nerea Pallares, llicenciada en Periodisme i amb formació en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament, trasllada el seu bagatge intel·lectual a una prosa que fuig de l’artifici innecessari. Després de publicar els reculls de contes Sidecar (2015) i Los ritos mudos (2021), el seu salt a la novel·la amb Punto de araña confirma una línia de treball interessada en la memòria col·lectiva i els cossos que la història oficial ha tendit a ometre.
L’edició, que arriba a les llibreries el 16 de febrer, compta amb el suport editorial de Periscopi per a la versió catalana, consolidant l’interès per una obra que, tot i el seu arrelament geogràfic a Galícia, planteja preguntes universals sobre el poder, el dol i la capacitat de la comunitat per reescriure els seus propis mites.
