El 19 de desembre de 2024 va finalitzar a França el judici del cas Pelicot, un procés que ha marcat un punt d’inflexió en la visibilitat de la violència sexual i la sumissió química. En aquest context de post-sentència, l’autora Caroline Darian publica Para que no se olvide (Seix Barral, 2026), una obra on analitza les seqüeles d’un procediment judicial històric i les mancances del sistema per reparar les víctimes que no posseeixen records ni proves materials de les agressions. Com a filla de la víctima principal i de l’agressor, Darian utilitza la seva experiència per posar el focus en la desprotecció institucional i el fenomen de la sumissió en l’àmbit domèstic.
L’absència de memòria com a obstacle jurídic
L’eix central del llibre de Darian s’articula al voltant de la dificultat d’obtenir justícia quan la violència s’exerceix mitjançant l’administració de substàncies que anul·len la consciència i la memòria de la víctima. L’autora exposa com el sistema judicial francès presenta carències estructurals a l’hora de gestionar casos on el testimoni directe és inexistent a causa de l’amnèsia induïda. Darian descriu el «desemparament de víctimes que no tenen proves de l’abús viscut», plantejant un debat sobre com el dret penal ha d’adaptar-se a una realitat on el patiment no sempre té una traducció immediata en termes jurídics clàssics.
A través del seu relat, s’evidencia la tensió viscuda durant les sessions del judici, on la defensa va utilitzar «insinuacions malicioses» i es va produir una invasió sistemàtica de la vida privada de l’entorn de les víctimes. Aquest escenari serveix a l’autora per qüestionar l’ètica dels processos judicials de gran exposició mediàtica i el tracte que reben les dones que han patit violències continuades en el temps sota l’empara de la intimitat familiar.
La fractura de l’estructura familiar
Més enllà de l’anàlisi legal, l’obra aprofundeix en les repercussions personals i el distanciament de la seva mare arran del procés. Darian, que signa sota un pseudònim que combina els noms dels seus germans David i Florian, detalla el procés de descomposició d’una família davant la descoberta de les pràctiques del seu pare. El text recull també la investigació d’episodis del passat de l’agressor que van sorgir durant la instrucció del cas, afegint capes de complexitat a la figura del «pare» i el «verdugo».
L’activisme de Darian no es limita a la crònica del trauma. Des de la seva posició com a alta directiva en comunicació i fundadora de l’associació #MendorsPas: Stop à la soumission chimique, l’autora ha impulsat canvis legislatius a França. L’objectiu de la seva entitat és promoure la formació sistemàtica de professionals de la salut i la justícia per detectar casos de sumissió química de manera precoç, evitant que el silenci i la falta de memòria perpetuïn la impunitat dels agressors.
Un referent en el suport a les víctimes
Amb la publicació d’aquest segon volum, després de Y dejé de llamarte papá (2025), Darian consolida un testimoni que busca la reparació moral. L’autora planteja que, malgrat la foscor del procés, la visibilitat del cas Pelicot ha de servir com a «antídot contra el dubte, la vergonya i el silenci» que sovint envolten aquestes agressions. La seva tasca se centra ara a garantir que cap altra dona hagi d’afrontar en solitari la reconstrucció d’uns fets que li han estat esborrats de la consciència però que romanen en el seu historial vital.
