Seiem amb la doctora Elisabeth Ripoll Gil (Palma, 1986) en un racó de la Universitat de les Illes Balears. L’atmosfera és la d’una recerca que no s’atura, on el passat brolla entre carpetes de tesis i llibres d’història contemporània. Ripoll, llicenciada en Història i doctora amb una tesi sobre l’organització socialista a l’emigració espanyola a la República Federal d’Alemanya, ens parla amb la passió de qui ha rescatat noms del silenci. La seva veu, ferma i pausada, ens transporta a una Europa que fa poques dècades, va ser el mirall on els espanyols van aprendre a mirar-se per somiar la democràcia.

“El tardofranquisme va ser un despertar de consciències”

Començam parlant d’un terme que sovint sembla borrós, però que per a Ripoll és la clau de volta de la nostra transició: el tardofranquisme.

Per a Elisabeth Ripoll, definir el tardofranquisme exigeix una mirada atenta als darrers batecs del règim per no caure en confusions cronològiques. “Faria referència ja en els darrers anys de sa dictadura, ja de finals dels seixanta o fins i tot, de vegades, alguns historiadors parlen de principis dels setanta”, aclareix la historiadora situant-nos en els “darrers episodis” de la dictadura. Si bé el període hereta els canvis socioeconòmics anteriors, la seva identitat pròpia és la d’una etapa terminal i agitada: “El tardofranquisme té, entre altres característiques, un increment de tensions socials, polítiques, de violència. Seria el declivi”. Aquest context de degradació va actuar com a catalitzador per a aquells que, en marxar cap a Europa, van descobrir “unes altres formes de vida, unes altres costums i una altra moralitat”, accelerant un despertar de consciències irreversible davant d’una Espanya “d’un catolicisme molt afermat”.

L’escola de llibertat balear a Alemanya: parlam amb Elisabeth Ripoll

La memòria no és un objecte de museu, sinó un organisme viu que batega als passadissos de la Universitat de les Illes Balears. Allà, entre llibres i recerques, la doctora Elisabeth Ripoll Gil reconstrueix els ponts trencats de la nostra història. Amb una veu ferma i apassionada, Ripoll ens submergeix en el “tardofranquisme”, un terme que per a ella és la clau per entendre la transformació d’una Espanya grisa en un país que començava a mirar cap a Europa.

El xoc del tardofranquisme: un despertar de consciències

Per a Elisabeth Ripoll, definir aquest període exigeix una precisió quirúrgica per evitar confusions històriques. “El tardofranquisme faria referència ja als darrers anys de la dictadura, a finals dels seixanta o, fins i tot, a principis dels setanta. Seria el declivi, marcat per un increment de tensions socials, polítiques i de violència”.

Aquest escenari va coincidir amb l’arribada del turisme i l’emigració, dos motors que van portar noves cultures i mentalitats. “Els espanyols comencen a veure com els europeus tenen unes altres formes de vida, unes altres costums i una altra moralitat. És un despertar de consciències davant d’una Espanya d’un catolicisme molt afermat. En arribar a països com Alemanya, descobreixen la pluralitat de partits i sindicats, i que és possible manifestar-se sense persecució”.

De Tolosa a Berlín: el nou mapa de la militància

L’entrevista ens porta inevitablement al seminari que Ripoll oferirà el pròxim 16 d’abril a la universitat, fruit de la seva tesi doctoral. “La xerrada parteix de la tesi on vaig estudiar l’organització política socialista a l’emigració. El que és interessant és que ja no només tenim els nuclis exiliats típics de Tolosa o de França; el Partit Socialista també es comença a organitzar entre els emigrants d’altres països, com la República Federal d’Alemanya”.

Segons Ripoll, el canvi va ser radical: “Una vegada instal·lats allà, en veure aquesta llibertat i pluralitat, comencen a formar agrupacions del PSOE a l’emigració”. Aquest fenomen va permetre una estructura política paral·lela a la de l’exili clàssic, alimentada per balears que van jugar un paper fonamental.

“Tres personatges, tres illes i una lluita socialista”

La recerca de Ripoll posa el focus en tres figures que encarnen la lluita a la diàspora alemanya: Gallardo, Colom i Moll.

“Són tres personatges masculins de Mallorca, Menorca i Eivissa que, d’una manera o d’una altra, formen part de l’organització del Partit Socialista Obrer Espanyol a la República Federal d’Alemanya”, ens conta Ripoll.

El primer és Sebastià Gallardo Beltran, de sa Pobla. “En Gallardo va respondre a una crida de les joventuts socialistes l’any 1963 que demanaven voluntaris per anar cap a Europa. Se’n va cap a Alemanya i comença a organitzar agrupacions de les joventuts socialistes en sinergia amb agrupacions que també hi havia del sindicat UGT”.

D’Eivissa arriba Miquel Colom Marí, un personatge on l’art i la política s’entrellacen de forma fascinant. “Ell era músic, violinista professional que s’havia format a Eivissa i València, i se’n va anar cap a Alemanya. Una vegada allà, Colom liderarà la formació de la secció local del PSOE a la ciutat de Berlín”. Ripoll destaca la seva herència política: “Ell era fill del darrer batle republicà d’Eivissa, en Vicenç Colom, per tant, ja tenia aquesta influència familiar i una consciència política instal·lada en la seva formació”.

I finalment, la figura de Josep Moll Marquès, menorquí de naixement instal·lat a Mallorca. “En Moll se’n va anar cap a Alemanya perquè la seva dona era alemanya. Treballava en el món turístic i de la traducció, i una vegada que ja està a Alemanya comença a tenir una activitat política i periodística molt interessant entre l’emigració espanyola”.

“Radio Bavaria i la contraofensiva de la paraula”

Josep Moll va ser el cervell d’una ofensiva mediàtica sense precedents a l’exterior. “L’any seixanta-quatre, Moll posa en marxa Radio Bavaria, un programa en castellà dins una ràdio que tenia programes en distints idiomes per a la població emigrant treballadora”, recorda Ripoll amb admiració.

“Eren conscients que la ràdio era una eina molt important per fer difusió de propaganda antifranquista”, continua la historiadora. “L’administració franquista, a través de les Cases d’Espanya, les ambaixades, etcètera, enviava premsa i revistes on feia propaganda del règim. Moll, amb el programa de ràdio i després amb la revista Exprés Español, comença a fer aquesta contra-rèplica amb mostres crítiques a la dictadura i a tot el que implicava la pèrdua de llibertat”.

La revista Exprés Español, publicada entre el 1970 i el 1977, va ser un gresol de pensament. “S’hi parlava de notícies d’actualitat d’Alemanya, d’Espanya i de l’àmbit internacional, com Xile”, explica Ripoll. “Però també per tenir aquest ganxo per atreure els emigrants, tenien qüestions de temps lliure, cinema o entrevistes a cantants. Tot i que no era l’òrgan oficial de cap partit, sempre va tenir un tarannà partidari del socialisme i de la branca del PSOE que reivindicava una interiorització dels òrgans de direcció”.

“El retorn i el dilema de quedar-se: trajectòries vitals”

Un dels moments més emotius de la nostra conversa és quan Ripoll descriu els diferents destins d’aquests homes.

“En Sebastià Gallardo torna ràpidament a Mallorca”, ens conta. “Va estar uns dos anys a Hannover fent aquestes tasques de proselitisme, però al cap de poc temps retorna a l’illa per jugar un paper important en la reorganització d’UGT durant la clandestinitat”.

En canvi, el violí de Miquel Colom mai va tornar a sonar de forma permanent a les Pitiüses. “En Miquel Colom no torna. Es queda a Berlín com a violinista professional i treballa en un dels conservatoris de la ciutat. Ell, de fet, va morir a Berlín l’any noranta-sis. Encara que tornava a Eivissa per a festivals de música, ja no es va tornar a instal·lar a l’illa”.

El cas de Josep Moll és el del retorn triomfal de qui ha après a gestionar la llibertat. “Moll torna l’any setanta-set i es presenta com a candidat a les primeres eleccions al Senat per Menorca. Encara que no va sortir elegit, després jugarà un paper importantíssim en la construcció de la Transició i la reorganització del Partit Socialista a les illes, ocupant càrrecs al Consell, al Parlament i a l’Ajuntament de Palma”.

Davant la pregunta de si tota aquesta recerca tindrà un nou recorregut en format de llibre, Elisabeth Ripoll confessa amb un somriure que és una idea que la sedueix. Tot i que després de defensar la tesi va decidir deixar-la “un poc de banda” per la intensitat dels anys dedicats a conviure-hi, reconeix obertament que “valdria la pena” transformar-la en una publicació. Per a la historiadora, seria l’oportunitat ideal per posar en valor fotografies i mapes inèdits, però sobretot per trencar definitivament el tòpic de l’emigrant que només pensava a estalviar i tornar. Publicar aquest treball significaria refermar la idea de l’emigració com una autèntica “escola de ciutadania” i una finestra oberta a un món que va ensenyar als espanyols el significat real de la pràctica democràtica.

“L’emigració va ser una finestra a un món absolutament distint”

Ripoll reivindica l’emigració com un procés de transformació profunda que va marcar la Transició. “L’emigració va ser el que molts autors parlen d’una escola de ciutadania, d’aprenentatge de pràctiques democràtiques”, afirma amb convicció. “S’adonen que és possible manifestar-se, concentrar-se sense que hi hagi un control o una persecució. Tot això els comença a obrir aquesta mentalitat d’adonar-se de la importància de conceptes com llibertat i democràcia”.

La historiadora destaca l’abisme que separava les dues realitats: “Aquesta finestra a un món distint no és només política o sindical, sinó també cultural. Pensar, per exemple, en els sistemes educatius d’Espanya i d’Europa en aquells anys… hi havia un abisme. Tot això és una finestra oberta molt important per a la formació dels emigrants”.

Finalment, Ripoll ens parla del seu compromís amb la memòria a través de l’educació amb el seu llibre La memòria democràtica a les aules. “És una mena de catàleg de recursos didàctics per a docents de secundària i primària. Reivindic que aquests continguts s’han de tractar a les aules perquè són els fonaments de la nostra ciutadania i de la nostra democràcia actual”. Per a Elisabeth Ripoll Gil, la universitat ha de ser “un focus des del qual s’ha d’impulsar la recerca històrica i la transferència de coneixement”, perquè recordar d’on venim és la millor eina per protegir el futur.

“L’escola de ciutadania”: el somni d’un llibre i el trencament de tòpics

Davant la possibilitat que la seva recerca es converteixi finalment en un llibre, Ripoll confessa que, tot i haver-la deixat reposar després d’anys de convivència intensa, és una idea que la sedueix: “Crec que sí que valdria la pena; la tesi té fotografies, mapes i permetria trencar aquest tòpic de l’emigrant espanyol que només volia estalviar i tornar”. Per a la historiadora, l’emigració va ser, en realitat, una autèntica “escola de ciutadania” i de pràctica democràtica fonamental per a la construcció de la nova Espanya post-dictadura.

Ruptures i continuïtats: de la dictadura a la crisi del 2012

Ripoll traça un paral·lelisme directe amb la “fugida de serveis” viscuda durant la crisi del 2012, recordant que problemes actuals, com les traves administratives per poder votar des de l’estranger, no són nous: “Sempre ha estat complicat pels emigrants participar a les eleccions, i en aquells anys aquests problemes també hi eren”. Per a la investigadora, més enllà de les ruptures històriques, existeixen “continuïtats” en les dificultats dels emigrants que fan que recordar d’on venim sigui més vital que mai.

Elisabeth Ripoll Gil participarà el proper 16 d’abril en el seminari Històries i memòries del tardofranquisme i la transició, on examinarà aquests vincles entre la militància a Alemanya i l’articulació del PSOE a les nostres illes.