Amb més facilitat de la que m’agradaria oblid que l’art, la cultura i la música (com a expressió directa d’ambdues) són algunes de les expressions que, si ho són és, indispensablement, perquè són compartides. És allò que ens diferencia com a humans de la resta d’éssers. I és massa fàcil oblidar-ho en un món immers en la xarxa. Un món que sembla abocar-nos a l’individualisme en vers el col·lectiu. On, massa sovint, estam més pendents de demostrar viure que de fer-ho en realitat. Però nits com les d’ahir, aconsegueixen fer-me baixar d’aquest món que sembla no poder parar.
Des de la primera nota, el Trui Teatre va ser un recipient d’emocions en la seva màxima expressió. Pràcticament ni un mòbil a platea per viure una connexió perfecta amb els artistes. Els amics de les arts, tant els de sobre l’escenari com el públic, vàrem ser testimoni de què ens fa ser PERSONES. Encara que fos només per dues hores que passaren més aviat que una bufada per apagar les espelmes del 20 aniversari.
Ahir, conegueres o no Els amics de les arts, fossis un fan enrabiat des dels seus inicis o qualcú despistat que no sabia que més fer de l’ampli ventall de possibilitats que et brinda l’oferta cultural mallorquina, si estaves al Trui Teatre, ho notares. Totes les cançons corejades, diàlegs des d’ambdós costats de la línia que separa l’emissor del receptor, somriures còmplices entre els assistents i també amb la mirada fixa a aquell infinit on t’exportes per gaudir de la cultura com si no existís res més.
Els protagonistes ens delectaren amb cançons des dels seus inicis, com Bed & Breackfast, fins als clàssics moderns, com Citant a Mercè Rodoreda o La nit sembla que serà nostra, passant per tota la seva vintenària discografia. Hi va haver moments de connivència amb el públic tan sublims com el fet de passar a formar part de la platea deixant que Amulet, com a artista convidat, interpretàs Apunto Shakespeare. I sortint a mitja cançó mesclant-se amb tothom.
Vàrem gaudir de la presència tant virtual com virtuosa de Tomeu Penya i, fins i tot, un moment d’intimitat al voltant del piano per cantar clàssics d’Elton John o The Beatles. I com a gran colofó, amb tot el públic que havíem omplert de gom a gom el Trui Teatre botant i acabant d’esgotar les energies que encara ens quedaven amb 4-3-3 i Jean-Luc.
Feliç aniversari Amics i per molts anys més!
