L’escriptor Emmanuel Carrère dissecciona els límits de l’engany a L’adversari, una obra de no-ficció publicada per l’editorial Anagrama i traduïda per Marta Marfany, que reconstrueix la història verídica de Jean-Claude Romand. La narració se centra en els fets ocorreguts el 9 de gener de 1993, moment en què Romand va posar fi a la vida de la seva dona, els seus fills i els seus pares després de dècades de fingir ser metge, un succés que serveix a l’autor per exposar els mecanismes de la impostura i la soledat humana davant d’una experiència extrema.
La crònica d’un crim múltiple
El relat parteix d’una data concreta: el 9 de gener de 1993. Jean-Claude Romand va matar la seva família i posteriorment va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-lo. La investigació policial posterior va destapar una realitat que l’entorn de l’assassí desconeixia: Romand no era metge, tal com havia sostingut durant anys, ni exercia cap altra professió.
Segons es desprèn del text, l’home mantenia aquesta mentida des que tenia divuit anys. La motivació del crim, segons la reconstrucció dels fets, va raure en la imminència de ser descobert. Romand va optar per eliminar les persones davant les quals no hauria pogut sostenir la mirada un cop caiguda la màscara. El procés judicial va culminar el juliol de 1996, quan va ser condemnat a cadena perpètua. Dècades més tard, l’abril de 2019, l’autor dels crims va sortir de la presó en llibertat condicional.
El mètode de treball de Carrère
Per a la confecció de l’obra, Emmanuel Carrère va entrar en contacte directe amb l’homicida i va assistir a les sessions del judici. L’objectiu de l’escriptor francès va ser relatar amb precisió la vida de solitud, impostura i absència que caracteritzava el dia a dia de Romand.
El llibre indaga en els espais buits de la vida de l’assassí: què succeïa dins el seu cap durant les hores en què suposadament treballava, però que en realitat passava en aparcaments d’autopista o als boscos del Jura. El text busca comprendre com afecta una experiència d’aquesta naturalesa, sense projectes ni testimonis, allunyada de la realitat que Romand projectava al seu entorn familiar i social.
Recepció crítica i trajectòria
Emmanuel Carrère (París, 1957) ha consolidat una carrera internacional centrada en la novel·la de no-ficció. La crítica ha rebut L’adversari amb atenció; David Trueba l’ha descrit com una «novel·la apassionant i reflexió d’esgarrifança». Aquesta obra forma part d’una bibliografia que inclou títols com Una novela rusa, qualificada per Sergi Pàmies de relat «pertorbador», i De vidas ajenas, considerada el millor llibre de l’any per la premsa cultural francesa i descrita com «estremidora» per Sònia Hernández a La Vanguardia.
La producció de l’autor inclou altres volums destacats com Limónov, guardonat amb el Prix des Prix, el Premi Renaudot i el Premi de la Llengua Francesa; El Reino, seleccionat com a millor llibre de l’any per la revista Lire; Yoga, i la recent V13, una anàlisi sobre l’extremisme islàmic i la justícia. Així mateix, s’han publicat reculls de reportatges periodístics com Conviene tener un sitio adonde ir i Calais, a més de la biografia de Philip K. Dick titulada Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos.
L’editorial també ha recuperat obres dels inicis de la seva carrera, entre les quals figuren La amiga del jaguar, Bravura, El bigote, Fuera de juego, l’assaig El estrecho de Bering i Una semana en la nieve, guanyadora del Premi Femina. El reconeixement institucional a la seva trajectòria es va materialitzar el 2017 amb el Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques i, el 2021, amb el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres pel conjunt de la seva obra.
