L’escriptora barcelonina Empar Fernández, arriba a Palma per presentar ‘El instante en que se encienden las farolas’ en el marc del Febrer Negre, una novel·la on la realitat més crua es transforma en un relat fosc sobre la fragilitat de la vida i la impunitat del destí.
Aquesta setmana, l’atmosfera de Palma es tenyeix de negre. Entre carrerons i lletres, la ciutat acull una de les veus més prolífiques i guardonades del gènere criminal actual: Empar Fernández. Amb una trajectòria que abraça des de la novel·la històrica fins a la juvenil, l’autora aterra a l’illa per tancar —de moment— la saga de l’inspector Mauricio Tedesco. En una conversa íntima, Fernández ens despulla el seu procés creatiu, la seva relació amb la realitat i la pulsió que l’empeny a escriure sense treva.
La crònica negra com a punt de partida
La seva darrera obra, El instante en que se encienden las farolas, neix del fang de la realitat. No és un exercici d’estil buit, sinó una exploració de fets reals que superen qualsevol imaginació macabra. L’autora ens explica com va teixir aquesta trama doble:
“Explic dues històries diferents de les quals es responsabilitza un mateix investigador, el Mauricio Tedesco, l’inspector dels Mossos d’Esquadra. Són dues històries que tenen punts de partida reals. Un és el moment en què un camió d’escombraries aboca un contenidor i de l’interior en cau un cadàver; això ha passat més d’una vegada i una de les històries comença just així. L’altra és un accident en una nit plujosa a Barcelona, a l’Eixample: un cotxe xoca contra un taxi amb tan mala fortuna que el taxi queda abocat sobre la vorera i sobre una paperera. Si la paperera no hagués estat en aquell lloc, la persona que conduïa aquell taxi no hauria mort. És un fet real i, a partir d’aquí, construesc dues històries molt negres.”
“Tinc molt clar com comença la novel·la, intuesc com acabarà i ja veurem com arrib d’un lloc a l’altre”
– Empar Fernández
Mauricio Tedesco: Un personatge amb vida pròpia
Escriure una sèrie permet a l’autor conviure amb les seves criatures, dotant-les d’una profunditat que només el temps atorga. Per a Fernández, reprendre en Tedesco és gairebé un acte reflex:
“Per a mi cada vegada és més fàcil, perquè aquesta és la tercera novel·la i la quarta ja està en camí. Quan ja en portes unes quantes amb un mateix protagonista, ja li has adjudicat una sèrie de preferències, fins i tot una sèrie de vicis, un temperament, una forma d’actuar i unes facultats. El personatge ja està més dibuixat i no puc fer que actuï com no actuaria en Tedesco; ell ja té una línia de conducta.”
El mite de la realitat superant la ficció
Malgrat que beu de les notícies i dels successos quotidians, Empar Fernández es mostra escèptica davant la cèlebre frase que afirma que la vida supera la ficció. Per a ella, la paraula escrita és l’únic territori realment lliure:
“S’acostuma a dir que la realitat supera la ficció, però jo no hi estic gaire d’acord. Sempre he pensat que la ficció pot anar molt més enllà. La realitat mai t’explicarà un món distòpic i la ficció sí que ho pot fer. La ficció no té límits, jo amb la ficció puc fer el que vulgui. El que sí que és cert és que la realitat cada dia m’escandalitza més. El que sí que és cert és que la realitat cada dia m’escandalitza més. Pensava que no em podria continuar escandalitzant i continuu fent-ho, un dia i un altre. Et poses les mans al cap i penses: ‘però com pot estar passant això?’. Aquesta idea que la realitat cada vegada ens sorprèn i arriba més lluny també la sent; és verdaderament aclaparador.”
El mètode: Silenci i llum natural
Darrere una producció tan vasta —Fernández confessa que escriu molt més del que publica— no hi ha receptes màgiques, sinó disciplina i una brúixola interna molt clara:
“M’he de posar davant la màquina. Jo sec en una butaca, amb l’ordinador sobre les cames, és la meva forma d’escriure. No necessit res més, el que sí que necessit és silenci i molt bona llum natural. Tinc molt clar com comença la novel·la, intuesc com acabarà i ja veurem com arrib d’un lloc a l’altre. No planific gaire; tinc quatre coses molt clares i la resta la vaig fent segons avanç. Soc més aviat de brúixola, sé cap on vull anar, però no planific gaire.”
Tot i això, el rigor canvia segons el gènere: “Una novel·la negra en l’actualitat necessita poca documentació, però si faig una novel·la històrica, encara que sigui del segle XX, necessit documentar-me molt més per tal de no cometre cap error, que en la novel·la històrica és facilíssim cometre’n.”
L’experiència docent i el lector juvenil
Amb més de trenta anys com a professora de secundària, l’autora té un pols privilegiat sobre el llenguatge i les inquietuds dels joves, un coneixement que aboca en la seva faceta com a escriptora juvenil:
“Tens l’experiència del llenguatge que fan servir i intueixes fins on pots arribar. En una novel·la juvenil, per exemple, a partir de dotze anys, determinades coses i detalls molt violents jo no els posaria. T’adaptes. Adaptes el llenguatge, però també adaptes una mica la història o la forma d’exposar-la. Em sembla necessari.”
Festivals com el Febrer Negre són vitals: “Donen una mica d’aire a la novel·la. No només perquè hi vas i en parles, sinó perquè tot això després va a xarxes i la novel·la torna a tenir visibilitat”
– Empar Fernández
La crueltat del mercat editorial
Malgrat els nombrosos premis que avalen la seva carrera, Fernández no defuig la realitat del sector: la sobresaturació i la caducitat immediata de les novetats a les prestatgeries:
“Els premis són una mica enganyosos. Sí que és cert que en tinc alguns, però si no són premis de molt de renom, no sempre es tradueixen en vendes. I com que no sempre es tradueixen en vendes, continua sent difícil continuar publicant perquè l’editor s’està jugant els diners i necessita recuperar-los. Publiquem moltíssim. La teva novel·la està dues o tres setmanes a la taula de novetats; quan la teva editorial treu una altra novetat, la teva ha de sortir. És el procés natural del mercat i això va molt ràpidament. Si una novel·la no es ven durant les primeres setmanes, ja ho té molt difícil. És un procés una mica cruel per a l’obra i per a l’autor.”
Per això, festivals com el Febrer Negre són vitals: “Donen una mica d’aire a la novel·la. No només perquè hi vas i en parles, sinó perquè tot això després va a xarxes i la novel·la torna a tenir visibilitat. Suposen, de vegades, una nova petita vida per a una obra que ja fa uns mesos que està al carrer.”
