Del 27 al 30 de març, el Teatre Principal de Palma presenta una nova versió escènica de Desbarats, basada en textos de Llorenç Villalonga. Enric Garcia forma part del repartiment i interpreta tres personatges. Amb UEP! Mallorca, l’actor parla del muntatge, del sentit d’aquest teatre considerat absurd, de la seva relació amb Villalonga, i de la seva feina actual dins i fora dels escenaris convencionals.

L’origen de Desbarats

Segons explica Enric Garcia, els desbarats són històries breus que Villalonga escrivia per entretenir els seus familiars i amics. “S’ho passaven bé i els llegia la nit de Nadal”, diu. Va ser el seu editor qui va considerar que aquells textos s’havien d’editar i va proposar el títol de Desbarats. El llibre recull aquestes peces, que, tal com recorda García, “realment són peces novel·lades, no dramatitzades”.

A partir d’aquest material, s’han fet diversos muntatges escènics. En aquest cas, s’han triat tres desbarats per crear una peça unitària. “En Rafel Durán i en Marc Rosich han triat tres desbarats i han creat una peça. A vegades s’han representat un darrere l’altre, però ara s’ha fet com si fos una sola obra”, explica.

El to i l’estil de l’obra

L’actor defineix l’obra com una proposta “molt divertida, molt dinàmica, molt desbaratada”, i subratlla que “realment són totalment surrealistes”. L’acció gira entorn d’una família noble mallorquina “a plena decadència”, que manté les aparences malgrat el pas del temps. A la pregunta sobre si és una obra actual, respon: “Actual no és actual. S’ha posat en escena i és actual, però es respecta bastant”.

Pel que fa a l’estil, rebutja que sigui una obra purament costumista. “No és un costumisme a l’ús. S’aproxima més al teatre de l’absurd. No és el nostre teatre de panerot, que diríem. És una obra absurda, però escrita d’una manera prou intel·ligent”.

Repetint amb Villalonga

La trajectòria de Garcia amb obres de Villalonga ve de lluny. “Vaig fer un desbarat el 1993, després Mort de dama, el 2002 es van fer uns altres desbarats, i després vaig participar a Faust”, recorda. Afegeix que, per casualitat, ha acabat sent un dels actors que més ha fet Villalonga a escena.

Sobre la presència de l’autor als escenaris, considera que apareix amb regularitat: “Cada tant se va fent. Que se podria tenir més transcendència? A lo millor sí, però no ha desaparegut”.

Tres papers dins una sola funció

En aquesta versió de Desbarats, Enric Garcia assumeix tres papers: “Faig un mestre d’obres, un maqui i Sant Pere”. Explica que aquests personatges tenen un tret comú: “Són personatges que estan fora de la bogeria de la família”.

Detalla el context d’aquests papers. El mestre d’obres està implicat en una reforma que s’eternitza: “Fa anys que ma mare –que és la protagonista, la marquesa de Pacs– està fent-se el forn, i el mestre pràcticament viu allà dins”. Però no forma part de la família, cosa que el situa com un observador. El mateix passa amb els maquis: “Tampoc són de la família. Potser seria la visió més realista de la història”. En el cas de Sant Pere, “qui sap qui és i qui sap on és”, diu l’actor amb ironia.

Un equip ampli i un repte de coordinació

El muntatge compta amb un repartiment nombrós: “Som tretze actors i quatre músics. Déu-n’hi-do, som molts”, assenyala. Tot i la complexitat logística, García considera que la coordinació ha anat bé, i destaca especialment l’exigència de mantenir un bon ritme: “És una comèdia, ha de tenir ritme de comèdia. I això és complicat”.

Valora positivament la direcció de Rafel Durán: “No havia fet feina mai amb ell, i m’agrada molt la seva manera de fer feina”.

Funcions breus, però amb intenció de moure-la

La producció es podrà veure quatre dies al Teatre Principal. “Molt poquet”, comenta l’actor, tot i que reconeix que actualment és habitual que les obres tinguin una estada curta. “Abans fèiem deu dies. Començàvem un dijous, descansàvem dilluns, i seguíem fins al diumenge següent.”

Apunta que la durada limitada pot respondre a motius de pressupost i programació. “Hi ha moltes coses que tiren de pressupost institucional. Jo estic segur que pràcticament s’omplirà. Però per què no duren més? No ho sé.”

Malgrat això, hi ha intenció de fer circular el muntatge. “Anem a Menorca al novembre, i sé que hi ha negociacions amb altres sales. Hi ha intenció de moure-la.” Sobre la possibilitat d’anar a Catalunya, reconeix que seria més complicat: “Amb Mort de Dama, en Rafel ho va tenir bé perquè era una coproducció. Però fer un bolo amb tanta gent és complicat”.

Projectes paral·lels: biblioteques, cementeris i rondalles

A banda del Teatre Principal, Garcia participa en altres iniciatives. Fa obres petites a biblioteques, col·labora en activitats teatrals al cementeri i també participa en rondalles itinerants. “Al cementeri fem una tasca informativa sobre la història del lloc i personatges que hi ha enterrats. I visites nocturnes, que són teatralitzades, per perdre la por al cementeri”, explica.

També destaca el projecte del Dia de les Rondalles. “Anem fent voltetes per diferents punts de la ciutat, i a cada lloc feim una rondalla relacionada amb aquell indret”.

Teatre breu a llibreries

Entre els formats més íntims, interpreta El senyor Suau no vol sortir dels llibres, una peça de dos personatges escrita per Manel Ismael Serrano. “És un llibreter molt gran que vol morir dins la seva llibreria, i una clown contractada per una multinacional que el vol fer fora. El lloc ideal per representar-la són llibreries o biblioteques.”

La peça va néixer com a teatre breu dins una residència a Can Gelabert. Ara se n’està preparant una versió més llarga, que es presentarà també a Can Gelabert.

Viure del teatre

Quan se li demana si es pot viure del teatre, la resposta és matisada. “Depèn. Hi ha èpoques.” Recorda que el doblatge oferia una font d’ingressos complementària per als actors. “Amb el doblatge i el teatre era molt possible. Però un dia van dir que no hi havia pressupost i se va acabar.”

Avui en dia, gairebé tothom ha de fer més d’una feina. “Tots hem de fer qualque cosa més perquè a vegades no basta.” Malgrat tot, observa una millora respecte als inicis de la seva carrera: “El teatre s’ha anat professionalitzant. Cada vegada hi ha més muntatges professionals. Però també cada vegada hi ha més actors, i estàs format i ben format.”

Dos papers marcats a foc

Garcia destaca dos personatges com els més rellevants de la seva carrera: Final de partida de Beckett dirigida per Gabor Tompa, i Falstaff dirigida per Konrad Zschiedrich. La primera va ser una producció del Govern Balear que es va estrenar al Festival de Sitges. La segona, una producció de Rafel Oliver. “Són dos personatges dels quals estic encantat i que vaig disfrutar molt.”