El retorn als escenaris de la banda catalana Standstill va ser un dels esdeveniments indiscutibles de l’any 2024, consolidant-se com una catarsi plena d’emoció i de bellesa madurada durant una pausa de gairebé una dècada. En festivals i sales de tot el país, Enric Montefusco, Ricky Falkner, Piti Elvira i Ricky Lavado van descobrir, primer sorpresos i després tremendament emocionats, que la seva petjada és molt més profunda del que mai van arribar a imaginar. Standstill actuen el pròxim divendres 12 de juny al Mallorca Live Occident, i amb motiu d’aquesta cita, la veu principal del grup, Enric Montefusco, desgrana els motius de l’aturada, la celebració del seu llegat i els nous llenguatges artístics que ha hagut d’explorar per donar sortida al seu discurs inesgotable.
L’aniversari de Viva la guerra i la fugida endavant
Standstill va marcar un abans i un després dins de la música espanyola, una trajectòria que es va llaurar a cop de discos fonamentals com l’elogiat Viva la guerra, que l’any 2026 complirà vint anys del seu llançament. La banda ho celebra de la manera que millor sap: des d’un escenari. Amb el seu retorn, Standstill pot visitar el festival commemorant l’èpica intimista i la poesia existencial d’absoluts himnes com «¿Por qué me llamas a estas horas?» o «La mirada de los mil metros».
A l’hora de repassar aquesta trajectòria i l’evolució del grup des dels seus inicis més contundents fins a la sonoritat que els va consagrar, Enric Montefusco pren la paraula per definir el motor incombustible que sempre ha guiat la formació artística.
«Ara nosaltres estem fent una gira del vintè aniversari del disc Viva la guerra, ho hem fet a teatres i ara que arriba l’estiu fem algun festival com el Mallorca Live». L’artista contextualitza el pes històric d’aquest àlbum dins de la discografia del grup, refusant la idea d’estancament: «Sempre hem estat amb una mena de recerca i fugida endavant, una mica anant al darrere de nosaltres mateixos, com intentant redefinir-nos i trobar la nostra identitat, i intentar amb el que ens passa internament, trobar eines i estètiques que expliquin aquests continguts amb què ens sentim còmodes».
Aquesta evolució musical va ser fruit d’una necessitat vital i cultural: «Com que som gent molt inquieta i que ens han passat moltes coses i que escoltem molta música i consumim molta cultura, doncs aquest viatge ha estat bastant trepidant i hem avançat a una velocitat important». El canvi sonor, per tant, no va ser una ruptura abrupta, sinó una maduració orgànica. «Viva la guerra el 2006, la veritat és que venia del disc homònim, que ja era un salt respecte a The Tide i Memories Collector, crec que no va ser un moment en què el salt fos més important, com que va ser en el que vam aconseguir que aquestes estètiques, influències i vivències es plasmessin d’una manera més ben feta, o més ben acabada, i sense dubte ens va assentar les bases per després poder fer aquest disc que és el que ens va aportar més popularitat».
«Realment ha estat flipant veure com tants anys després l’energia i la quantitat de públic i la recepció de promotors i de públic en general ha estat encara més gran que la que vam deixar»
– Enric Montefusco (Standstill)
El desgast, les friccions i el silenci inevitable
Després de l’èxit i d’una carrera prolífica, l’any 2015 la maquinària de Standstill es va aturar. L’explicació d’aquest llarg silenci fuig de respostes superficials i s’endinsa en el xoc frontal entre l’honestedat brutal del creador i les exigències pragmàtiques del mercat musical.
«Té a veure amb la recerca del sentit, de voler i necessitar compartir les coses més íntimes amb la resta… voler treure al mercat, entre cometes, coses de la més absoluta intimitat». Aquesta exposició constant va generar un cost personal i logístic insostenible per a la formació. «En el moment en què fas això hi ha moltes friccions, moltes contradiccions, moltes frustracions, concessions… i per la nostra poca predisposició a fer concessions precisament en aquest sentit, en aquesta sala, al món exterior, vàrem acabar molt desgastats, intentant una cosa quixotesca… molt romàntica i de voler fer coses que potser… el món o la indústria o nosaltres no estàvem preparats per dur a terme com nosaltres volíem».
L’esforç titànic per mantenir la integritat artística va acabar derivant en una necessitat imperiosa de tancar una etapa. «El que ha passat, amb aquesta fricció, és que nosaltres vàrem posar llavors i varem obrir camins, més que collir fruits, o més que anar per vies que ja estaven obertes i que eren com més fàcils i de resposta més immediata».
L’espera i els fruits d’un camí pioner
Amb la perspectiva que només atorga el pas dels anys, el retrobament de Standstill amb el seu públic ha servit per validar el sacrifici i la visió avançada que el grup va mantenir durant la seva primera etapa.
«El que ha passat és que, passat el temps, sembla que se’ns ha reconegut aquest camí, ha tingut valor allò que havíem fet i això li donava sentit a la gira de retorn». Les paraules de Montefusco constaten una victòria moral i artística sobre l’esgotament del passat. «Realment ha estat flipant veure com tants anys després l’energia i la quantitat de públic i la recepció de promotors i de públic en general ha estat encara més gran que la que vam deixar… això vol dir que era una qüestió de temps i d’una vigència que de vegades en el seu moment no és fàcil de gestionar i que potser s’havia d’esperar una miqueta més perquè les coses es posessin a lloc».
Davant d’aquesta rebuda, l’energia creativa s’ha renovat. «Veure que això ha estat així i fer una gira de retorn tan bonica i tan increïble ens hem animat a tornar a generar material nou i això estem fent, precisament reflexionant sobre això».
«Tot just acabo de presentar un còmic, que precisament intenta respondre a aquesta pregunta, a l’aturada i al retorn de la banda, que no és fàcil per mi, com a principal involucrat, no m’es fàcil de respondre»
– Enric Montefusco (Standstill)
Vida y obra de un titiritero: La intimitat en un nou llenguatge
Més enllà del retorn musical i d’un possible nou disc, Enric Montefusco canalitza aquest torrent reflexiu a través d’una disciplina completament diferent. Standstill, o més ben dit, el mateix Montefusco, ha donat forma a Vida y obra de un titiritero, una novel·la gràfica escrita per ell mateix i il·lustrada per Oriol García Quera que busca donar resposta als grans interrogants vitals de la banda.
«Tot just acabo de presentar un còmic, que precisament intenta respondre a aquesta pregunta, a l’aturada i al retorn de la banda, que no és fàcil per mi, com a principal involucrat, no m’es fàcil de respondre». L’elecció del còmic no és casualitat, sinó una via de continuïtat per al seu missatge innegociable. «Sempre d’alguna manera la meva feina he acabat entenent que anava d’això, d’explicar, intentar comunicar el que em fa mal, el que m’il·lusiona, el que em mou i em remou, em semblava que la manera millor era aquesta… en aquest moment tocava reflexionar sobre això i parlar d’aquest moment com de canvi de cicle, de passar de no voler treure més coses al mercat i a tornar a voler fer-ho».
Aquesta obra s’allunya de la crònica literal per abraçar la dimensió més universal de la condició humana. «Part de l’aposta del còmic i de la dramatúrgia té a veure amb donar-se i jugar de la manera més forta amb aquesta universalitat dels processos que jo crec que hem viscut tots… dit d’una altra manera, el viatge d’algú que intenta explicar el que li passa o defensar un projecte personal i que intenta mantenir-se pur amb aquest… amb el món en què vivim, és un procés anàleg al de qualsevol altra persona que hagi intentat defensar alguna cosa i defensar uns valors».
El procés d’escriptura d’aquest projecte ha comportat una exploració profunda que transcendeix l’anècdota musical. «Això et porta a una mena de viatge personal i fins i tot espiritual que jo crec que és molt interessant i que es pot parlar en termes fins i tot arquetípics i en termes de l’inconscient col·lectiu i de coses que tothom s’hi pot arribar a identificar. I aquesta perspectiva, que a la meva història és molt poc documentalista i més simbòlica i arquetípica, m’ha dut a l’estètica del còmic i l’he tirat fins a les últimes conseqüències, he fet un còmic sobre això».
I malgrat la intimitat de l’exercici, Montefusco es mostra preparat per tornar a compartir les seves inquietuds de forma rotunda. «Aquesta experiència ha estat la més fluida que he tingut mai. Era tot fàcil, tothom de cara, donar la meva veu sempre m’ha anat bé. Sempre he entès que l’artística té a veure en última instància amb un posicionament sobre el món». Amb un passat de silenci superat, Standstill i Enric Montefusco retornen per recordar-nos que, efectivament, l’art vertader demana una puresa que no entén de concessions.empre m’ha anat bé. Sempre he entès que l’artística té a veure en última instància amb un posicionament sobre el món». Amb un passat de silenci superat, Standstill i Enric Montefusco retornen per recordar-nos que, efectivament, l’art vertader demana una puresa que no entén de concessions.
