El divendres 25 de setembre, a les 20:00 hores, la històrica companyia La Zaranda inaugurarà la temporada 26/27 del Teatre Principal de Palma. Ho farà amb l’estrena de «Todos los ángeles alzaron el vuelo«, una peça teatral que es presenta com un espai de profunda reflexió i de contundent crítica social enfocada en les perifèries humanes. En les hores prèvies a aquesta esperada cita, el dramaturg Eusebio Calonge desgrana els fonaments de l’obra a través d’una confessió íntima on el teatre actua com a eina poètica de salvació.
La poesia oculta en l’espiral cap al desastre
L’essència de La Zaranda és indestriable de la realitat i de les cicatrius que l’envolten. «Todos los ángeles alzaron el vuelo» manté intacta aquesta regla fonamental. Davant la qüestió sobre què pot desvetllar d’aquesta nova creació, l’autor exposa una reflexió on el dolor dels protagonistes es converteix en un camí cap a la transcendència.
«La Zaranda mai ha estat aliena als conflictes de la seva època, ha rescatat el que de transcendent hi havia en aquesta lluita de l’home amb la societat del seu temps», afirma l’autor amb rotunditat. Aquesta recerca incansable els ha portat històricament a posar sobre l’escenari tot un extens catàleg de perdedors. No obstant això, la intenció del dramaturg no és mostrar la cruesa de manera gratuïta. «En totes aquestes tragèdies socials va buscar un costat poètic, una cosa que dignifiqués el personatge, que transforma la seva derrota en elevació», explica Calonge. Aquesta mirada cap a l’abisme està intrínsecament lligada al seu procés de creació dramàtica: «Tot això està present en el llenguatge, que és com dir els gens, del nostre treball».
En aquest nou muntatge, el públic trobarà existències marcades per la marginalitat més absoluta. «Com havia de ser, en aquest ‘Todos los ángeles alzaron el vuelo’ unes vides sòrdides s’entrecreuen el temps d’esgotar les seves agonies», relata el dramaturg. Els protagonistes són el reflex de les pitjors esquerdes del sistema: «Addictes, prostitutes, pinxos, giren en aquesta espiral cap al desastre que són les seves vides». Tot i la duresa temàtica, l’escriptor adverteix contra qualsevol interpretació moralista: «Però l’art no està per jutjar ni el teatre està per capturar la realitat, sinó per alliberar la seva força poètica».
Per a Calonge, la veritable salvació només es troba en l’estètica mateixa de la creació dramàtica. «Només en la bellesa de l’obra es poden redimir els personatges, no en un discurs de tints morals, alliçonadors o discursius com ara són tan freqüents», sentencia. L’objectiu de la companyia transcendeix completament la narració clàssica convencional: «Per a nosaltres l’important és que les formes teatrals van desbordar des del principi el seu curs argumental, deixar-nos sorprendre pel que sorgeix sobre l’escenari». Al final del procés, l’impuls inexplicable pren el control de la peça teatral: «L’art s’escapa d’aquests estrets marges d’allò que és explicable. El miraculós en aquest treball és que hem pogut creuar del més sòrdid a la sacralitat».
«Compartim una societat en què d’alguna manera tots mantenim addiccions i dependències, així sigui de fàrmacs, i tots prostituïm part de nosaltres mateixos»
– Eusebio Calonge
Els marges de la societat: un reflex incandescent
El concepte de marginalitat i d’indigència, des de la literatura clàssica del Lazarillo de Tormes fins a l’actualitat més rabiosa, vertebra el discurs d’aquesta formació. Quan se li planteja com ha evolucionat aquest concepte i quina és l’anatomia exacta d’aquests marginats contemporanis, la resposta de Calonge apunta directament a la universalitat.
«Les passions humanes són les mateixes, i els meus personatges són moguts per elles», assevera amb fermesa. Aquests protagonistes ferits no han perdut el seu anhel malgrat les circumstàncies extremes: «Aquests són personatges que estan caiguts però que mantenen els seus somnis, les seves ales». El seu teatre fuig explícitament de la representació mimètica del carrer. «No m’interessa un retrat naturalista, sinó que siguin personatges al·legòrics, que mantinguin amb l’espectador sentiments comuns, en què aquest es pugui reconèixer», subratlla l’escriptor. El propòsit final és generar una connexió profunda des de l’empatia humana: «M’agrada que malgrat els seus destins extrems irradiïn commiseració».
Aquesta visió situa l’espectador davant d’un mirall, trencant la barrera invisible entre la distància de l’escenari i el públic. «Compartim una societat en què d’alguna manera tots mantenim addiccions i dependències, així sigui de fàrmacs, i tots prostituïm part de nosaltres mateixos», reflexiona obertament el dramaturg. Els seus personatges no actuen com a mers objectes d’estudi sociològic: «Aquests són un reflex incandescent, no amable del nostre món, però sí viu», dictamina. La clau de la seva força dramàtica radica exclusivament en l’autonomia d’aquestes veus: «És el que sempre busco, que el personatge prengui independència, que sorgeixi viu, això que anomenem en teatre amb veritat».
L’amor com a pulsió irracional i l’ombra de Laura
Darrere de l’acidesa de «Todos los ángeles alzaron el vuelo» s’hi amaga una dedicatòria profundament sentida cap a Laura Gómez-Lacueva, actriu traspassada l’any 2023. En abordar la qüestió de si hi ha cabuda per a l’amor en un relat existencial tan aspre, les paraules de Calonge prenen un to de memòria irrenunciable.
«La Laura era una actriu única, amb una gran sensibilitat a l’hora d’abordar els seus personatges», recorda amb incondicional admiració. La tècnica i la capacitat per gestionar la intensitat la feien excepcional als seus ulls: «Sabia portar al límit les seves emocions i, no obstant això, controlar-les per poder transmetre-les d’una manera que no he vist en cap altre intèrpret». El lligam professional i afectiu era molt estret. «Amb ella vaig treballar molt, i estava en l’elenc inicial d’aquesta obra, però per desgràcia la mort va venir a truncar-ho tot», lamenta profundament.
Tot i la pèrdua física, el seu vincle continua bategant en l’essència de l’espectacle. «L’amor és més fort que la mort, crec en això, i a ella la tenim sempre molt present», confessa. Dins de l’estructura dramàtica de la peça mateixa, aquest sentiment universal adquireix una força descontrolada. «Aquesta obra en concret s’hi exploren més els desitjos, però també hi ha l’amor com aquesta punxada que ens arriba sense que se li pugui oposar cap racionalitat», assenyala el creador.
L’exercici vital del furor: un crit de dolor poètic
En els seus múltiples cursos i tallers, el dramaturg incita sovint l’alumnat a «exercitar el furor». Interrogat sobre l’origen i l’aplicació pràctica d’aquest precepte tan característic de la seva pedagogia, l’escriptor revela el nucli que desencadena la seva energia creativa.
«No pots escriure teatre si no et fa mal res», sentència de forma rotunda. El patiment actua com a motor únic que encén i justifica la paraula escrita: «Una extrema necessitat de dir, d’expressar, de cridar el teu dolor davant del món». La pulsió creadora de l’autor es presenta com a inevitable. «No escrius el que vols dir sinó el que no pots deixar de dir», puntualitza per separar l’art de l’ofici merament mecànic. Aquest estat d’alteració íntima té una funció estructural imprescindible. «Aquest furor és necessari perquè en el teatre el conflicte és essencial, i aquest conflicte expressa una fricció social», desenvolupa l’autor.
Davant d’una realitat contemporània asfixiant, l’autor elegeix l’estètica com a trinxera i lloc de batalla. «Per a mi, en un món extremadament materialista on els valors espirituals van sent abolits, l’única manera de furor que trobo és poètic; en el que escric busco més la bellesa que la indignació», aclareix com a gran declaració d’intencions artístiques.
«Estrenar una temporada és un privilegi i una responsabilitat sempre, tant de bo que l’energia que es desprengui des de l’escenari trobi l’acollida en el cor de l’espectador»
– Eusebio Calonge
El temple del Principal i mig segle de resistència
Ser els encarregats d’inaugurar de forma oficial la Temporada 26/27 al Teatre Principal de Palma no és un tràmit més per a la formació teatral. Eusebio Calonge valora l’encàrrec demostrant una gran reverència i estima absoluta per l’espai i per l’exigència de l’espectador mallorquí.
«Aquest teatre és com un temple, irradia una energia tremenda», descriu de manera apassionada. L’experiència prèvia viscuda amb altres muntatges a l’illa li permet radiografiar molt bé el pati de butaques balear. «Pel que allà vaig comprovar amb les meves anteriors obres, no hi ha un públic fàcil, dels que aplaudeixen qualsevol cosa, sinó amb criteri, format, ben orientat cap al teatre», constata l’autor. Obrir aquesta nova programació l’omple de sentit i solemnitat. «Estrenar una temporada és un privilegi i una responsabilitat sempre, tant de bo que l’energia que es desprengui des de l’escenari trobi l’acollida en el cor de l’espectador», desitja obertament. El muntatge, a més a més, posseeix un lligam territorial extra d’allò més especial: «Forma part d’aquest elenc una extraordinària ballarina eivissenca, Ingrid Magrinyá, així que és una vinculació més amb aquest públic balear».
Amb una impressionant xifra de 48 anys consecutius sobre els escenaris de mig món, La Zaranda representa un veritable miracle de supervivència. Finalment, en fer balanç sobre si tot aquest llegat els ha convertit avui dia en un sinònim indefectible d’èxit i del preuat cartell de localitats exhaurides, el dramaturg retorna al vessant més pur de l’art.
«Crec que quan es parla de Zaranda el que no es posa en dubte és un rigor, i una fidelitat a una manera d’entendre el teatre lluny dels despatxos i les taquilles», assegura l’escriptor defensant la seva independència històrica. L’orgull veritable no es troba en l’aplaudiment fàcil. «L’important ha estat aquest llarg camí que vam recórrer junts com a companyia més que els èxits», reflexiona en veu alta. Aquesta heroica i incansable trajectòria ha requerit persistència cega: «És ja gairebé mig segle d’una companyia teatral sempre a la vora de l’abisme, esquivant tota mena de carències i adversitats, d’obstacles burocràtics».
La raó última de la seva continuïtat és percebuda gairebé com un mandat espiritual innegociable. «Però la nostra resistència a desaparèixer va prevaldre, perquè el teatre tenia coses a dir a través de nosaltres», expressa. L’entrega damunt les taules roman inalterable i suposa la seva gran finalitat vital: «Això és per a nosaltres el més important, que el teatre es manifesti per nosaltres quan som sobre l’escenari». El missatge de comiat del gran dramaturg evidencia que el foc d’aquella formació primigènia continua descontrolat i disposat a cremar-ho tot al Teatre Principal el pròxim divendres 25 de setembre: «La Zaranda segueix en la batalla, el seu compromís amb el teatre no s’atura; potser no tinguem tot el públic del món, però sí el millor».
