Fàtima Riera, periodista de formació i peça clau de Produccions de Ferro, ens obre les portes de la realitat del teatre balear. Com a presidenta d’Illescena, la seva veu no només parla de l’èxit de convocatòries com ‘Cap Butaca Buida’, sinó que ofereix una confessió íntima sobre el pes de la gestió, la por al buit i la necessitat imperiosa de dignificar una professió que, massa sovint, viu a la corda fluixa.
Un moment creatiu dolç en un entorn amarg
La conversa comença amb una reflexió sobre què significa realment celebrar el Dia del Teatre en els temps que corren. Per a na Fàtima, la resposta és agredolça, una barreja de satisfacció artística i alerta professional.
«Hem de celebrar que ens podem dedicar a allò que ens agrada, encara que de vegades sembli un somni. Crec que en l’àmbit creatiu i artístic fa un temps que vivim un bon moment; hi ha gent molt bona creant i fent feina, des de la dramatúrgia fins a la direcció, amb tècnics, dissenyadors i intèrprets extraordinaris. En l’àmbit professional, crec que estem com a bé de salut perquè hi ha unes empreses que estan apostant fort pel sector i intentant viure i dignificar la professió», afirma amb una seguretat que denota anys a peu de canó.
Tanmateix, la celebració no amaga la realitat del carrer: «S’ha de reivindicar la precarietat de la nostra professió. Crec que no hi ha unes polítiques culturals encertades, no hi ha una creença ferma en què som un sector econòmic que val la pena. Podríem fer les coses millor entre tots».
El repte de les sales i el miratge del públic
La precarietat no és només una paraula abstracta; es tradueix en xifres i en la dificultat de mantenir les sales plenes de manera constant. Com a presidenta d’Illescena, Riera analitza la situació dels espais privats com el Teatre del Mar, La Fornal o l’Estudi Zero.
«Els espais programadors intenten fer feina per tenir gent i crear públics, però la veritat és que el públic està dispers. Va gent al teatre, però no tanta com voldríem. No ajuda que les obres siguin tan ràpides: un dia, dos dies i fora», reflexiona.
Aquesta fugacitat de les produccions és un dels grans cavalls de batalla: «Crec que la responsabilitat dels teatres grossos, com el Teatre Principal de Palma o el de Menorca, és que hi hagi més temps d’exhibició de les produccions que es fan allà. A la part forana, dedicar-hi dos dies potser no tindria sentit, però en un espai de referència on pots trobar espectacles setmanalment, sí que haurien d’apostar per tenir més temps les obres en cartell».
«Estem en un moment on hi ha un ambient molt sa entre les companyies, els companys, les sales i les productores. Hi ha molta col·laboració. Preferim fer pinya que fer-nos la competència. Ens ajudem i intentem sobreviure tots com podem»
– Fàtima Riera
L’oasi de la col·laboració: «Fer pinya»
Davant les dificultats, el sector ha optat per una estratègia de supervivència basada en la solidaritat més que en la competència. Fàtima descriu un ecosistema on les productores i les companyies han après a caminar juntes.
«Des de la nostra productora, Produccions de Ferro, estem fent passes per entrar al Teatre del Mar amb un aire de renovar una mica l’espai, fent feina conjuntament. Veiem que és important que els espectacles es vegin més d’un cap de setmana; la gent en parla i funciona, però és veritat que sempre fa por», confessa. Però malgrat la por, el sentiment de comunitat preval: «Estem en un moment on hi ha un ambient molt sa entre les companyies, els companys, les sales i les productores. Hi ha molta col·laboració. Preferim fer pinya que fer-nos la competència. Ens ajudem i intentem sobreviure tots com podem».
Cap Butaca Buida: El somni del ple total
La iniciativa ‘Cap Butaca Buida’, que se celebra el 21 de març, és el reflex d’aquesta nova etapa de col·laboració a través de la xarxa cultural de territoris de parla catalana (Xarxa Alcover).
«És una proposta que ens va arribar a través de la Xarxa Alcover, que ara s’ha obert a les associacions professionals de cada territori. Això ha fet que ens posem en contacte companyies i sales, tant públiques com privades. La idea ve de Catalunya, d’ADETCA, i enguany ens hi hem volgut sumar nosaltres com a territori. Hem passat de tres espais a nou», explica amb entusiasme.
L’objectiu és clar, però Fàtima no perd l’esperit crític: «Volem que sigui un dia per promoure el teatre i que les sales estiguin plenes. Cada teatre tria què fa: un descompte, un abonament, una copa de cava o alguna cosa especial. Així i tot, a Illescena lamentem una mica que la programació d’aquest dia no sigui sempre de companyies d’aquí. Ens agradaria veure el Somni, La Mecànica, Iguana, Produccions de Ferro, Picohueso… que tots poguéssim tenir feina aquell dia. Hem començat per alguna cosa i esperem perfeccionar-ho l’any que ve».
La gerència de la incertesa
Fàtima Riera no només presideix associacions, sinó que viu el dia a dia de la producció pura i dura, una tasca que descriu amb una honestedat brutal: «Cada dia m’aixec malmesa i, com puc, intent millorar una miqueta el meu dia».
La seva feina a Produccions de Ferro és un exercici d’equilibrisme financer: «M’encarreg de tota la part de finançament, d’estar al corrent que els projectes funcionin, de mirar la viabilitat econòmica de les sortides i les gresques. Com que la majoria dels projectes són deficitaris, hem de cercar el suport de què existeix: ajudes de l’INAEM, del Govern o a través del circuit del Consell de Mallorca (CACIM). El meu dia a dia és revisar el banc, controlar l’equip humà, les gires, parlar amb la gestoria per assegurar que tothom estigui d’alta i que els contractes estiguin fets. Pas molt de temps justificant subvencions i projectes».
De periodista a gestora: L’imant de la cultura
Davant la pregunta de com una periodista acaba gestionant el «caos» de la producció teatral, Fàtima somriu recordant els seus inicis.
«Vaig començar en producció amb mitjans de comunicació i em vaig adonar que m’agradava aquesta part de gestió, de contactes, de posar en comú equips i generar espais. Vaig començar fent ràdio i vaig veure que m’agradaria fer això però amb la cultura. Després de fer moltes voltes per Catalunya i Gran Bretanya, vaig tornar a Mallorca i vaig conèixer n’Antoni Gomila. Em va dir ‘vine a provar de fer coses amb nosaltres’ i m’hi he quedat tretze anys. N’Antoni és com un imant».
Finalment, defineix la seva feina i la del sector com un acte de resistència creativa: «Som equips intentant tirar endavant projectes superinteressants. El que et dona al principi és molt difícil, però ho intentem. Intentem sobreviure en aquesta jungla que és Mallorca i les Illes Balears fent una cosa que és gairebé impossible, però ho aconseguim amb uns esforços tremends. Tenir una companyia de teatre com un negoci, entès com una empresa, és molt difícil d’explicar. Jo encara em sorprenc quan em demanen què faig cada dia. La veritat? Gestion la creativitat des de darrere, des de tot allò que no es veu».
