El divendres 3 d’octubre de 2025, el Teatre del Mar serà escenari de l’estrena balear de Zumo de Remolacha. La peça forma part de les jornades «Actuem ara! Emergència climàtica en l’era de la desinformació», impulsades per la Universitat de les Illes Balears amb el suport del Govern i la col·laboració del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic.
Entre els protagonistes hi ha el biòleg Fernando Valladares, investigador del CSIC i professor associat a la Universitat Rey Juan Carlos. La seva trajectòria científica s’ha centrat en la biodiversitat i l’impacte del canvi climàtic sobre els ecosistemes, però ara assumeix un paper diferent: donar veu a la ciència a través del teatre.
Una aposta per comunicar des de l’art
“Amb les vies habituals arribam a qui ja té interès. Però amb el teatre podem arribar a altres persones, per altres camins”, explica. L’obra és un experiment i, alhora, un somni llargament perseguit: unir art i ciència per transmetre la urgència climàtica.
“Hi ha emocions que la ciència no desperta. El teatre, en canvi, pot provocar tendresa, humor, ràbia o tristesa. És molt més eficient disparant emocions. I això era un dels meus somnis de tota la vida, entrar de la mà de l’art”.
“Negar la realitat és un mecanisme humà antic. El canvi climàtic és tan gran que molta gent, fins i tot culta i amb recursos, el nega perquè no pot assumir-lo”
– Fernando Valladares
Surrealisme, humor i denúncia
Zumo de Remolacha retrata una societat que no respon a l’altura del repte climàtic. Ho fa amb un llenguatge surrealista i amb escenes que combinen moments de denúncia, de tendresa i fins i tot d’humor.
“El que volem és que la gent no surti només amb la sensació que s’ha de fer alguna cosa, sinó amb pensaments que li ressonin. Que cadascú compongui on és i on vol estar, cap a on podem anar si escoltam la ciència o cap on no anirem si continuam així”.
Aprendre a ser actor
El científic reconeix que el procés ha estat esgotador. Després de la preestrena del juliol, va acabar “enfonsat”.
“Vaig passar un mes i mig anant cada dia en tren a València per assajar. Jo no tenia taules en això. Tenc experiència en parlar en públic, però és molt diferent aprendre un text, donar peu als companys, coordinar-te amb la llum i l’escenografia. Tot era nou per a mi”.
Quan va acabar aquella primera etapa, es va refugiar a un poble de la serra de Madrid per recuperar-se: “Estava esgotat del cap fins a l’estómac. Vaig necessitar vint dies per tornar a ser persona”.
El risc d’exposar-se
Per a Valladares, l’obra no és un encàrrec institucional sinó una creació personal. “He posat molt de mi mateix. Si això no arriba a ningú, si no serveix, el que falla som jo”.
És conscient que es pot notar que no és actor: “No som Paco Valladares, ni molt manco. Fins i tot he anat a logopèdia per salvar la poca veu que tenc, perquè amb hores d’assaig em quedava afònic. Som un aprenent d’aquest ofici”.
L’ensopiment de la societat
Durant l’entrevista, Valladares fa una reflexió amarga sobre el moment actual. Parla d’un “ensopiment col·lectiu” instal·lat des de la Segona Guerra Mundial.
“No volem patir i ens anestesiam amb entreteniment, calmants o seguretats. Però són temps de patir. Millor començar abans que no després, quan el sofriment serà molt més intens. L’ensopiment ens impedeix veure el problema en què estam”.
També relaciona aquest estat amb el negacionisme climàtic: “Negar la realitat és un mecanisme humà antic. El canvi climàtic és tan gran que molta gent, fins i tot culta i amb recursos, el nega perquè no pot assumir-lo”.
“Trobo sentit en el mateix fet d’intentar-ho. Encara que no arreglem el món, actuar omple de sentit la vida”
– Fernando Valladares
El suport col·lectiu
Quan se li demana pel paper de la UIB, Valladares destaca el suport rebut: “No som jo sense els altres. Quan vaig rebre l’escalf de la universitat, ho vaig viure com un reconeixement col·lectiu. Representava també totes les persones que reben amenaces per divulgar i no tenen la mateixa visibilitat”.
Ell parla d’“Ubuntu”, la filosofia africana que defensa que una persona només existeix amb els altres. “Som una espècie social, i les proves com a biòleg i com a persona són clares. El suport mutu és essencial”.
Entre la vergonya i l’epopeia
Valladares no amaga les contradiccions. Confessa sentir vergonya davant injustícies globals, però també una mena d’èpica: “Quan veig la desesperació de qui es llança a una flotilla, em commou i em fa pensar en solucions. A vegades em pos la capa de salvar el món; altres vegades em desfono”.
El seu estat anímic oscil·la, diu, com un dia qualsevol: al matí amb energia, al vespre exhaust.
El mite de Sísifo
El científic torna sovint a la metàfora de Sísifo. “Hem d’empènyer la roca una vegada i una altra. Sempre hi ha nous actors a qui explicar la situació. Les prioritats canvien i hem de recomençar”.
Malgrat tot, no ho veu com un fracàs: “Trob sentit en el mateix fet d’intentar-ho. Encara que no arreglem el món, actuar omple de sentit la vida”.
La incògnita final
Valladares reconeix que el dubte que l’acompanya és si arribarem a temps. “La pregunta és numèrica: si assolirem el nombre suficient de persones conscienciades per canviar les coses i si ho farem abans que sigui massa tard”.
És un interrogant sense resposta, però no renuncia a continuar intentant-ho: “Fins i tot les persones més llunyanes ideològicament poden sentir-se tocades. El repte és si serem prou”.
