En un context de fira d’art on sovint prima el crit visual i l’espectacle immediat, la galeria palmesana Florit/Florit ha optat per una estratègia de replegament intel·lectual per a la 45a edició d’ARCO Madrid, que se celebrarà del 4 al 8 de març de 2026. Des de la seva seu al carrer de la Reina Maria Cristina, l’espai es desplaça a l’estand 9A14 amb la proposta curatorial The Measure of Air (‘La mesura de l’aire’), un títol que ja suggereix una voluntat de treballar amb l’intangible i la tensió precisa, reunint setze artistes que operen des de la restricció i el gest mínim.
Esculpir la inestabilitat
La selecció d’artistes sembla respondre a una necessitat d’investigar com els cossos i la matèria ocupen l’espai sense colonitzar-lo agressivament. És el cas de l’alemanya Valerie Krause, qui treballa la relació entre objecte i espai mitjançant volums que, tot i ser sòlids, denoten una impressió d’inestabilitat i dinamisme ocult. Aquesta recerca de l’etereïtat connecta amb la proposta de Johanna von Monkiewitsch, qui porta la reducció a l’extrem deixant que sigui la llum mateixa qui creï la imatge sobre el llenç, en una mena de coreografia lumínica que registra i allibera energia.
En un pla més matèric, però igualment allunyat del minimalisme fred, trobem la britànica Lydia Gifford. La seva obra, descrita com a profundament tàctil i processual, utilitza la pintura a l’oli per transformar tèxtils, generant una intensitat física crua que resisteix la classificació simplista. Per la seva banda, l’escultora polonesa Gizela Mickiewicz explora com els estats interns efímers es tradueixen en materialitat tangible, suggerint que les nostres experiències privades tenen una naturalesa universal.
L’objecte quotidià com a trinxera
La presència balear està marcada per la històrica Susy Gómez. L’artista mallorquina continua la seva exploració autobiogràfica on els objectes quotidians —vestits, cors, cases— esdevenen metàfores per reflexionar sobre la identitat i la posició del subjecte en el món contemporani. Aquest qüestionament dels rols i l’experiència femenina troba una rèplica internacional en l’obra de Pixy Liao. L’artista xinesa utilitza la fotografia i el vídeo amb enginy i humor per posar en crisi conceptes estereotipats com la naturalesa de “la parella” o “l’artista”.
Dins d’aquesta línia de re-significació de l’objecte, el navarrès Álvaro Gil qüestiona la separació entre alta i baixa cultura mitjançant processos de “customització” i bricolatge, creant artefactes on el funcional i l’estètic xoquen.
Del post-internet a l’anti-poesia
La proposta de Florit/Florit a ARCO 2026 també deixa espai per a llenguatges nascuts de la digitalització i la paraula. Petra Cortright, figura clau del moviment post-internet, presenta treballs que tenen l’origen en la manipulació d’arxius digitals i l’estètica webcam, traslladats posteriorment a suports físics. En l’extrem oposat, Stefano Calligaro despulla la seva pràctica per centrar-se en els Poetricks, una forma de poesia clandestina i ambigua que qüestiona el valor de l’escriptura i la figura de l’artista com a simple executor.
Completen l’ambiciosa llista de la galeria Matthew Feyld, amb la seva pintura densa que explora superfície i llum; Alejandro Leonhardt, centrat en els vestigis materials i el rebuig; Fabio Viscogliosi i el seu imaginari pop; Igor Jesus amb els seus “fantasmes a la màquina”; Julia Taszycka amb instal·lacions conceptuals ; i Jordi Ribes, qui desdibuixa les línies entre l’expressió digital i pictòrica.
