La Búsqueda, banda de rock amb arrels hispanes i supervivent de l’escena dels anys 80, va néixer el 1985 quan Luis Escorcia (guitarra), Javier Suárez (bateria) i Francisco Albéniz (veu i guitarra) van optar per deixar la seva empremta en la música nacional. “Vam decidir que calia muntar una banda que d’alguna manera tingués un llenguatge propi, que era el més difícil dins del món del rock”, afirma Albéniz.
L’esperit de La Búsqueda
Als anys 80, els sons anglosaxons marcaven l’essència de molts artistes ja que havien copat les influències de la música inclòs a Espanya. Malgrat això, el grup no es va deixar arrossegar. Al contrari, es va obrir a tot tipus de sonoritats ètniques i populars, des de les arrels mediterrànies i hispanes fins a les nord-africanes i sud-americanes. En una època en què grups com Radio Futura o Gabinete Caligari ja començaven a donar pinzellades de la música rock hispana, La Búsqueda va decidir indagar en els seus records i influències per trobar els ingredients essencials per formalitzar així la seva pròpia identitat.
“Com que nosaltres encara no teníem un estil a l’hora d’escriure, vam agafar un parell de poemes de García Lorca, ens vam impregnar d’aquell esperit que ell tenia i d’alguna manera vam confeccionar tot aquest còctel. La principal filosofia era intentar matar els nostres propis ídols, calia matar simbòlicament el pare. Totes les coses que ens agradaven, encara que fos dolorós, calia matar-les i començar alguna cosa diferent, alguna cosa nova, i així va sorgir La Búsqueda”, exclama el vocalista.
Reconeguts pels entesos
La Búsqueda va participar en diverses ocasions al concurs Pop Rock organitzat per l’Ajuntament de Palma. A l’edició de 1985 no van aconseguir convèncer el jurat i es van quedar a les portes de la final. L’any següent, al maig de 1986, van tornar a provar sort i van assolir el tercer lloc gràcies a la seva posada en escena tan especial. Finalment, a l’edició de 1987, van conquerir tant el jurat com el públic, aconseguint un destacat segon lloc. “Va ser la primera vegada que vam començar a rebre elogis i bones crítiques. El públic es quedava una mica sorprès del que estàvem fent en aquell moment”, confessa Francisco. Aquesta segona posició no els va frenar, els va donar la força necessària per arribar al seu públic. “No hem estat un grup de majories, però els entesos sí que han sabut llegir més enllà del que pugui llegir la massa”, sosté l’artista.
Primeres oportunitats
Els estudis de Toni Fernández van ser l’espai on els joves músics es van col·locar els auriculars per enregistrar la seva primera maqueta “Allò va ser increïble, va obrir les portes per fitxar a Madrid amb la principal casa independent de discos. Aquella va ser la clau d’entrada”, manifesta Albéniz.
Una essència única
Al 2004 el grup va decidir aturar amb l’àlbum Los Penitentes, sense deixar-se portar per les exigències del mercat. “Som un grup d’éssers humans que viu i gaudeix de la vida. Sabem perfectament que si no tens una vigència anual de publicacions o contínua, estàs fora del mercat, del sistema. Nosaltres no participem en aquest joc estúpid. Simplement vivim i publiquem quan tenim vivències suficients per escriure cançons, per agafar força en un moment determinat”, declara el vocalista.
Un desafiament a l’immediat
El grup va tornar vint anys després amb un projecte experimental, Luz, Arena y Llanto , un disc lent fet i pensat per riure a contracorrent. “Ho definiria com una novel·la, més que com un disc. És un disc que no té silencis. Si ara està de moda l’immediat, doncs nosaltres farem tot el contrari. Farem un disc molt llarg perquè, d’alguna manera, qui no tingui paciència ja directament no hi participi”, detalla l’integrant.
Una esperada reaparició
El passat 25 de gener de 2025 van presentar aquest darrer disc al Teatre Principal de Palma en un concert molt important per als seus seguidors més fidels. “Al principi va ser molt dolorós perquè, pel fet de no haver tocat durant molt de temps, ens va costar tornar a agafar aquell ritme, aquella habilitat. Gràcies a Déu, dins del grup hi ha quatre membres que són autèntiques bèsties musicalment parlant i et porten en volades”. 650 persones van ser testimonis d’aquest retorn tan esperat. “El que més emociona és veure com persones que no t’han escoltat mai diuen: “A partir d’ara, et seguiré”. Resulta molt difícil, quan vas de sobte a un espectacle i no has escoltat res, que tens zero informació, enganxar-te a una història des de zero i aquesta va ser la principal satisfacció d’aquest concert”, manifesta Francisco.
La segona vida d’un clàssic
La seva cançó Como un Lagarto, composta el 1990 i inclosa a l’àlbum La Rueda de la Fortuna , ha estat la protagonista del seu últim videoclip, enregistrat durant el concert al Teatre Principal. Una cançó produïda per Eugenio Muñoz, qui, curiosament, no era músic i que va formar part d’un disc artificial que eliminava la naturalitat del grup. Per aquest motiu, van voler donar-li una segona oportunitat a la cançó. “Vam considerar que tenia la força, l’esperit i la garra que el productor d’aquell disc no li va saber donar en el seu dia. Era una bona oportunitat per remesclar-lo i oferir el que hauria d’haver estat aquella mescla”, certifica l’artista.
Noves propostes
Després de l’èxit de la seva presentació al Teatre Principal de Palma, La Búsqueda oferirà el proper 24 d’octubre un concert a Lloseta que es perfila com una trobada històrica. L’artista ha confirmat haver rebut una proposta per a un futur projecte, que podria marcar un nou rumb en la seva carrera. “Sylvie Lewis, que és una cantant anglesa, em va fer una proposta per col·laborar. Em va dir: ‘Per què no fem un projecte, tu que ets espanyol i jo que sóc anglesa, sobre Robert Graves, que era un anglès que vivia a Mallorca i estimava la Mediterrània?’”, revela el vocalista confirmant així el projecte sobre Graves, que vivia a Deià i escrivia llibres sobre la deessa blanca, sobre el benefici d’abraçar-se als arbres… “Al gener començarem a dibuixar el que podria ser”, conclou Francisco Albéniz.
