Gabriel Janer Manila torna a la narrativa amb Galeria de solituds, una novel·la de ficció editada per Nova Editorial Moll que s’articula com una crítica directa i crua a la societat mallorquina contemporània. “És una sàtira àcida”, resumeix l’autor. “Una manera de riure que, de vegades, és l’únic que et queda davant d’un món que no pots suportar”.
La nova obra no respon a un relat lineal, sinó que es compon de múltiples històries entrellaçades. “És un relat ple de relats”, explica. “Hi ha una estructura que ho uneix tot, però cada peça té una entitat pròpia”.
Literatura com a forma de denúncia
Per a Janer Manila, escriure no ha estat mai una activitat neutra. “Jo he escrit sempre contra el món”, afirma. “No a favor del que veus, sinó per denunciar-lo”. Aquesta actitud, que ja era present a les seves primeres novel·les, es manté viva a Galeria de solituds, una ficció inspirada en notícies de la premsa. “Els diaris han estat una font essencial. Però el que faig no és un retrat, és una recreació”.
Aquesta recreació, explica, té una intenció estètica: “Vull construir un text que tengui bellesa. No una bellesa amable, sinó aquella que et remou”.
De l’escriptura manual als processos digitals
L’ofici d’escriure ha canviat, però el ritual personal de Janer Manila s’ha mantingut. “Abans començava amb un quadern. Anava prenent notes, com si fossin fitxes, però en realitat eren idees disperses. Quan el tema ja havia pres cos, m’hi posava a escriure”. Ara escriu a ordinador, però encara conserva alguns fragments manuscrits.
D’aquest procés, el moment més delicat és l’inici. “La primera frase és fonamental. Si no t’agrada, no pots continuar. He començat novel·les moltes vegades fins trobar l’inici adequat”.
“Encara escric amb una mirada sarcàstica i agria”
– Gabriel Janer Manila
Un testimoni de cada moment
Una vegada publicat, Janer Manila no revisita les seves obres. “Quan ja està editat, ja no és meu. És un testimoni d’aquell moment. Rellegint, hi ha fragments que m’agraden molt, però no em plantejo reescriure’ls”.
A la pregunta de si té una novel·la preferida, ell respon que no. “El que m’agrada són trossos concrets. Potser algun dia els reuniré tots en un sol llibre, però de moment no ho he fet”.
Una trajectòria ininterrompuda
Amb més de cinquanta anys de trajectòria literària, Janer Manila es manté actiu. La seva agenda inclou conferències i homenatges, com el que li prepara l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona. També prepara la gira de presentació de Galeria de solituds. “Encara hi ha molt a fer. No he aturat”.
Tot i la llarguíssima carrera —va publicar la seva primera novel·la l’any 1967—, manté intacta la necessitat d’escriure. “Molts cops he pensat que ja havia arribat al final. Però tornar-hi és inevitable. Escriure és una feina. Una feina dura. Hi ha inspiració, sí, però el que hi ha sobretot és treball. Cada frase necessita una decisió”.
“La primera frase és la més important. Si no t’agrada, pots començar sis o set vegades fins que trobes la que ha de ser”
– Gabriel Janer Manila
L’origen d’una escriptura visceral
Janer Manila recorda que va començar a escriure des d’una ràbia vital. “Va ser una resposta a una situació insuportable. El món dels anys cinquanta i seixanta era dur. L’escriptura em va servir per rebel·lar-me contra això”.
Aquesta actitud continua travessant la seva obra. “Sempre escric des del conflicte. No com una forma de consol, sinó com una forma de resistència”.
Una vida dedicada a l’educació i la paraula
L’autor no només ha conreat la narrativa, sinó que també ha estat mestre, antropòleg i professor universitari. Va iniciar la seva carrera docent amb només 21 anys, i durant dècades ha combinat la recerca amb la creació literària. Ara, el seu dia a dia és més tranquil. “Faig una mica d’exercici, viatjo, escolt música i escric. La rutina m’és necessària”.
Tot i aquest to calmat, l’activitat no s’ha aturat. L’escriptura, assegura, segueix sent un acte urgent. “És feina i també necessitat. Una necessitat que no se m’ha passat”.
