Demà, 15 de gener, l’escena musical de l’illa viurà un moment de convergència emocional i artística singular. El grup Psiconautas presenta Las mujeres de la lluvia, el senzill d’avançament del seu pròxim àlbum, Jungla. No és una estrena qualsevol. La peça compta amb la veu magnètica de Galen Ayers, filla del llegendari Kevin Ayers, que torna a connectar amb les seves arrels mallorquines en una col·laboració que transcendeix la música per convertir-se en un acte de memòria, poesia i identitat. Des de UEP! Mallorca, hem conversat amb la protagonista per desgranar l’origen d’aquesta unió i els sentiments que desperta el seu retorn —encara que sigui sonor— a la terra que la va veure créixer.
Una connexió nascuda del dol a Deià
La història darrere de Las mujeres de la lluvia no s’escriu als despatxos d’una discogràfica, sinó en el paisatge emotiu de la Serra de Tramuntana. Segons relata la mateixa Galen Ayers a UEP! Mallorca, el vincle amb Alberto Vizcaíno, ànima de Psiconautas, es va forjar en un moment de màxima vulnerabilitat i solemnitat: l’enterrament del seu pare, Kevin Ayers.
El poble de Deià, refugi històric d’artistes i bressol de la contracultura a l’illa, va ser l’escenari d’aquesta primera trobada. Ayers recorda amb claredat aquell dia. No va ser una presentació formal, sinó un reconeixement mutu a través de la música i el respecte. Durant les exèquies del seu “primer pare” —com ella anomena biològicament a Kevin—, es va organitzar un tribut en espanyol per part de músics locals que volien retre homenatge al fundador de Soft Machine.
Alberto Vizcaíno era allà. Galen explica que va conèixer el músic en aquell context de comiat. Va ser enmig d’aquell tribut a la Fonda de Deià, guanyant espai al dol amb la melodia, on es va plantar la llavor d’una amistat que trigaria uns anys a germinar musicalment.
Las mujeres de la lluvia és el resultat d’un diàleg entre Alberto Vizcaino i Galen Ayers, amics que entenen la música com un llenguatge per processar la vida.
L’amistat com a motor creatiu
El temps va fer la seva feina. Segons confessa l’artista a UEP! Mallorca, aquella primera presa de contacte va evolucionar anys després, quan va tornar a Mallorca. La relació amb Vizcaíno va deixar de ser circumstancial per convertir-se en una amistat sòlida, fonamentada en pilars molt concrets que tots dos compartien: un amor incondicional per l’illa i una devoció compartida per la música i la figura de Kevin Ayers.
No va caldre cap estratègia de màrqueting ni cap venda complexa per convèncer-la de participar en el disc. La col·laboració va sorgir de manera orgànica, fruit de les converses i del terreny comú que trepitjaven. Las mujeres de la lluvia és, per tant, el resultat d’un diàleg entre amics que entenen la música com un llenguatge per processar la vida.
La llengua materna de les emocions
Un dels aspectes més reveladors de la conversa amb Galen Ayers és la seva relació amb l’idioma. Tot i la seva trajectòria internacional i el seu recent treball amb figures com Paul Simonon de The Clash, Ayers reivindica el seu vincle lingüístic amb l’illa.
L’artista sorprèn afirmant que el seu contacte amb el castellà i el mallorquí és primigeni. De fet, assegura que va parlar aquestes llengües abans que l’anglès. Aquesta confessió dota de nou sentit la seva interpretació a Las mujeres de la lluvia. No és una artista forana cantant en una llengua estranya; és una veu que recupera els sons de la seva infantesa.
Ayers recorda que en el seu darrer directe ja va incloure algun tema en castellà, però la seva ambició va més enllà. Expressa obertament el seu desig de gravar més cançons en aquest idioma, demostrant que la seva identitat artística no està tancada a l’anglosaxó, sinó que busca expandir-se cap a les arrels que la lliguen al Mediterrani.
L’orgull i el pes del cognom Ayers
Ser filla d’una llegenda com Kevin Ayers comporta una càrrega emocional complexa. En la seva xerrada amb UEP! Mallorca, Galen es mostra sincera i reflexiva sobre aquest fet. Afirma sentir-se orgullosa de ser filla del seu pare, però matisa que aquesta resposta no sempre ha estat la mateixa; és una percepció que fluctua segons el moment vital en què es trobi.
La relació amb el llegat del seu pare no és estàtica. Hi ha una reivindicació de la pròpia identitat que conviu amb el respecte a la figura paterna. No obstant això, és taxativa quan parla de la relació entre el seu pare i l’illa: Mallorca no li deu res a Kevin Ayers. Amb aquesta frase, Galen allibera l’illa de qualsevol deute històric, situant la relació en un pla d’afecte i no d’obligació.
Mallorca: Amor, fugida i retorn
La relació de Galen amb Mallorca és la d’un amor profund, però també la d’una necessitat de distància. Actualment resident a Atenes, l’artista manté la seva família a l’illa i hi torna sempre que pot. Tanmateix, la seva memòria de Mallorca no és unívoca ni idealitzada.
Durant l’entrevista, confessa que a l’illa va viure moments molt feliços, però també d’altres que no ho van ser tant. És la realitat de créixer en un paradís que, per a una adolescent amb inquietuds, pot transformar-se en una gàbia d’or. Als 15 anys, reconeix, l’illa li va quedar petita. Aquesta sensació d’asfíxia, tan comuna entre els joves, la va empènyer a sortir, a buscar horitzons més amplis a altres ciutats europees.
Madrid: Trobades recents i l’esperit d’Ollie Halsall
El procés de creació de Jungla ha estat també un punt de trobada humà. Ha estat precisament ara, durant les sessions de gravació a Madrid, on s’ha produït la màgia de les noves connexions. Galen explica a UEP! Mallorca que ha estat en aquest context de treball on ha conegut personalment als germans Santiago i Luis Auserón, així com a Anni B. Sweet.
No es coneixien d’abans, però l’entesa ha estat immediata. Curiosament, tot i ser una trobada recent, hi havia un fil invisible que ja els unia. Galen relata que, encara que no els coneixia personalment, sabia perfectament qui eren els Radio Futura. El nexe d’unió era la figura d’Ollie Halsall, el virtuós guitarrista que va ser mà dreta del seu pare, Kevin Ayers, i que també va deixar una empremta inesborrable en la trajectòria dels Auserón. A l’estudi de Madrid, el passat i el present s’han donat la mà, tancant un cercle musical perfecte.
Una cançó que fa olor de romaní
La peça que s’estrena demà, Las mujeres de la lluvia, es defineix per una sensorialitat extrema. El tema neix de la poesia de Biel Vila i la composició d’Alberto Vizcaíno, però és la interpretació d’Ayers la que li atorga el caràcter definitiu. Es descriu com una cançó que no només s’escolta, sinó que se sent; una melodia que fa olor de romaní i que bressola l’oient.
Galen es posa al servei d’una estructura que respira intimitat. Després d’haver treballat amb icones del punk i el rock, la seva capacitat per adaptar-se a la delicadesa d’aquesta composició demostra una versatilitat notable. És una peça d’equilibri entre la paraula escrita i la melodia, on la seva veu actua com el fil conductor que cus ambdues disciplines.
El camí cap a la ‘Jungla’
Aquest llançament marca l’inici del compte enrere per a la publicació de Jungla, el tercer àlbum de Psiconautas, previst per al 19 de febrer de 2026 sota el segell Espora Records. El projecte, liderat per Vizcaíno al costat de Fran Sobrino i Pep Aguiló, es perfila com una obra coral de gran envergadura.
A més de la participació estel·lar de Galen Ayers, el disc comptarà amb les veus de Luis i Santiago Auserón, Anni B. Sweet i el mític Lorenzo Santamaría. Las mujeres de la lluvia és només la primera mostra d’un treball que promet ser un punt d’inflexió en la carrera del grup mallorquí. Els pròxims avançaments arribaran el 29 de gener i el 12 de febrer, completant el mosaic sonor abans de la sortida oficial del disc.
Una veu reivindicativa
A través de les seves paraules a UEP! Mallorca, Galen Ayers no només promociona una cançó. Reivindica el seu passat, accepta les seves contradiccions amb l’illa i celebra la connexió humana per sobre de la indústria. És una entrevista que té el to d’una confessió, la proximitat d’una xerrada entre amics i la profunditat de qui ha viscut la música des del bressol.
Demà, quan Las mujeres de la lluvia comenci a sonar a les plataformes, no estarem escoltant només un single. Estarem escoltant el retorn d’una filla pròdiga que, des d’Atenes i amb el record de Deià a la pell, canta en la llengua dels seus records més antics. Psiconautas ha aconseguit capturar aquest instant, i Galen Ayers l’ha entregat amb una generositat absoluta.
