La presència de la Galeria Pelaires a ARCO Madrid 2026 se centra en una proposta que defuig l’exhibició convencional per articular un diàleg sobre la identitat i la persistència de la memòria. Del 4 al 8 de març, l’estand 7C11 d’IFEMA recollirà les obres de deu artistes —Ana Laura Aláez, Diego Delas, Regina Giménez, Rebecca Horn, Prudencio Irazabal, Markus Oehlen, Alain Urrutia, Mònica Subidé, Jorinde Voigt i Inês Zenha— amb l’objectiu d’analitzar com la pràctica artística contemporània respon als usos normalitzadors de la cultura oficial i a les estructures de poder tradicionals.
El cos com a territori de subversió
La proposta d’Ana Laura Aláez (Bilbao, 1964), resident a Mallorca, estableix un punt de partida marcat per l’escepticisme post-punk. Aláez qüestiona els elements plàstics que històricament han definit l’escultura com una disciplina vinculada a nocions masculines, com la duresa o la prevalença del físic. La seva obra present a Madrid incideix en la visibilitat femenina i la capacitat de materialitzar el buit, un concepte que ja va explorar en instal·lacions seminals com Mujeres Sobre Zapatos de Plataforma. En paral·lel, la recerca d’Inês Zenha (Lisboa, 1995) s’endinsa en la representació queer del cos, concebent-lo com un espai en lluita per deslligar-se dels valors heteropatriarcals i crear una nova ontologia pròpia. Per a Zenha, la vulnerabilitat i el desig són eines per qüestionar les relacions de poder en evolució constant.
La petjada de Rebecca Horn i el vincle amb Mallorca
L’estand dedica un espai significatiu a la figura de Rebecca Horn (1944-2024), artista lligada estretament a Mallorca, on va establir el seu estudi i va dinamitzar l’escena local. La seva obra, sovint marcada per una malaltia de joventut que en condicionà la mobilitat, transita des de les performances que exploren el cos imperfecte fins a les instal·lacions cinètiques complexes. A través de l’ús de miralls, música i màquines, Horn va formalitzar coneixements tecnològics per parlar de misticisme i poesia. El record de les seves intervencions a l’illa, com la dedicada a Ramon Llull a Sa Llotja el 2015 o Moon Mirror a Pollença, subratlla la rellevància d’una creadora que va transformar la matèria en moviment espiritual.
Arquitectures de la memòria i el territori
L’anàlisi de l’espai domèstic i la memòria col·lectiva arriba de la mà de Diego Delas (Aranda de Duero, 1983). Les seves obres funcionen com a fragments d’una vivència rural, utilitzant tèxtils recuperats i patrons que remeten a ritmes estacionals i pràctiques domèstiques en vies de desaparició. Delas activa una tensió entre la preservació i l’esborrament, on l’acte de mirar es converteix en una forma d’escoltar la tradició. D’altra banda, Jorinde Voigt (Frankfurt, 1977) explora els processos de percepció interna. Les seves composicions s’entenen com a constel·lacions dinàmiques on la memòria, les dades científiques i els conceptes filosòfics estan en flux constant, expandint el dibuix cap a una pràctica analítica i conceptual.
La desconstrucció de la imatge i la llum
La pintura s’aborda en aquesta edició com un fet irreductible a través de Prudencio Irazabal (Puentelarrá, 1954). El seu treball se centra en la relació entre superfície i profunditat, utilitzant capes translúcides que modelen la llum sense impedir que emergeixi des de la tela. Irazabal defuig el simbolisme per oferir una experiència perceptual on la ubicació del color és impossible de resoldre per a l’ull humà. En una línia de recerca formal, Regina Giménez (Barcelona, 1966) s’apropia d’antics mapes muts i llibres de cosmologia per reorganitzar-los en composicions geomètriques que dialoguen entre l’abstracció i la figuració.
La visió es completa amb l’energia de Markus Oehlen, representant de la “Neue Wilde”, que combina elements pop i surrealistes en xarxes complexes, i la mirada lenta d’Alain Urrutia, qui tradueix la fotografia en imatges pictòriques que produeixen un silenci intencionat. Finalment, Mònica Subidé manté el focus en la cruesa del retrat i la malenconia del cos humà, tancant un cercle de propostes que conviden a una observació pausada enmig del soroll firal.
