L’obscuritat de la nit mallorquina no és mai total quan Llorenç Garrit volta amb la seva furgoneta. No porta eines de construcció ni mercaderia, sinó llum i pensament. Després de vuit mesos de recórrer les cantonades de Santanyí, Campos, Llucmajor i Palma, l’artista santanyiner es despulla en una conversa íntima sobre el seu nou llibre, Plorant llops (Dolmen Editorial). El projecte no és només un recull de fotografies; és el testimoni d’un art que es nega a ser capturat, una guerrilla poètica que utilitza les parets de l’illa com a llenç temporal per reflexionar sobre qui som quan ningú ens mira. El pròxim 16 d’abril, el Círculo de Bellas Artes de Palma serà l’escenari on aquestes ombres cobraran vida en paper, però el seu esperit romandrà sempre al carrer.
L’art com a acte de resistència efímera
La gènesi de Plorant llops es troba en la fugacitat. Llorenç Garrit no busca la immortalitat del traç sobre el mur, sinó l’impacte d’un instant que s’esvaeix. Segons explica l’artista, el llibre “és un recull de fotografies d’aquests darrers vuit mesos on he anat fent unes intervencions al carrer, a diferents espais de Santanyí, Campos, Llucmajor i Palma, projectant les meves obres a diferents espais arquitectònics, com si fossin grafitis, però grafitis que, un cop desendolles el projector, desapareixen”. Aquesta naturalesa volàtil és la que defineix la seva proposta: “L’art efímer és un art tot el contrari al comercial, perquè un cop desapareix ja ni es pot vendre, ni es pot gaudir, ni res”.
Per a Garrit, la bellesa resideix precisament en el fet que l’obra només existeix mentre el corrent elèctric l’alimenta. Ho compara amb una experiència gairebé mística lligada a la natura: “És com quan un surfista agafa una onada: si no hi ha un fotògraf, ningú sap mai que aquell surfista ha agafat s’onada, i a lo millor ha agafat s’onada més grossa del món. És aquest concepte de fer alguna cosa pel pur fet de gaudir, de fer-ho”.
“Jo sé el que vull dir, però també vull deixar jugar a l’altra persona que ho llegeix i que entengui una mica ell també el que vulgui”
– Llorenç Garrit
Entre la màscara i el haiku visual
L’obra de Garrit no es limita a la imatge; és un diàleg constant amb la paraula. Cada projecció neix d’una reflexió profunda, gairebé poètica, tot i que ell prefereix no posar-li etiquetes grandiloqüents. “Ses obres sempre van acompanyades d’un text que no li voldria dir poema, però és un pensament o un haiku que sempre acompanya s’obra i té relació amb tot es concepte general, que és parlar de les màscares socials”. Aquestes “màscares” són l’eix vertebrador de Plorant llops, una exploració de com ens construïm per encaixar en la societat.
L’artista detalla que a les seves peces “sempre hi ha un punt de màscara, d’abstracció, però sempre hi ha una part figurativa que et socorre”. Aquest joc visual busca la complicitat de qui mira, fugint de l’egocentrisme que a vegades impera en el món de l’art: “Jo sé el que vull dir, però també vull deixar jugar a l’altra persona que ho llegeix i que entengui una mica ell també el que vulgui. Si no, em recorda massa a un ego: ‘aquí estic jo i jo et mostr el que sé fer jo’. En canvi, jo el que vull és crear aquest vincle, un joc entre l’espectador, el poema i l’obra plàstica”.
“Quan veiem un espai que ens agrada, ens aturem i muntem la projecció. La gent que passa per allà s’ho troba”
– Llorenç Garrit
Guerrilla poètica davant el “Todo por la Patria”
El procés de creació de Garrit és una aventura nocturna, una recerca d’espais que parlin per si mateixos. Amb l’ajuda de companys com Pato Conde i Joan Vidal Xoxa, es mouen amb una furgoneta cercant l’arquitectura perfecta per ser intervinguda. “Quan veiem un espai que ens agrada, ens aturem i muntem la projecció. La gent que passa per allà s’ho troba”. Un dels moments més potents d’aquest periple va tenir lloc a Palma, en un escenari carregat de simbolisme: “El que més m’ha agradat de tots és una caserna militar que hi ha prop de l’Escorxador, que està tota plena de pintades i que, a més, posa ‘Todo por la Patria’ ben gros. Allà damunt li vaig poder tirar la projecció just damunt el ‘Todo por la Patria’; aquest em va agradar especialment”.
Aquesta pràctica, que es mou en un buit legal, l’ha portat a interaccions curioses amb les autoritats. “He tingut algun buit legal perquè jo no estic fent res il·legal realment. Sí que s’ha aturat la policia, però s’aturen i acaben mirant-ho i després diuen ‘gràcies’ i segueixen, perquè al final no estic fent cap acte vandàlic, no estic deixant rastre”. Per a Garrit, mantenir l’art fora de les institucions és vital per a la seva essència subversiva: “Un grafit està bé que estigui al carrer, però dins un museu institucionalitzat em sembla que és com engabiar un ocell lliure. En el moment que institucionalitzes l’art, deixa de ser subversiu”.
El trànsit del carrer a les pàgines de Dolmen
Plorant llops és el resultat de filtrar aquestes experiències a través de l’òptica editorial. El llibre, editat per Dolmen Editorial, recull dinou imatges on, cada tres fotografies, apareixen dos poemes visuals. “És la primera vegada que edit un llibre que és purament d’art”, confessa l’artista, qui ha gaudit de total llibertat creativa: “M’han donat molta llibertat, he decidit tota la vida del llibre i com el volia exactament, amb quina tipografia… ha fluït tot bastant bé”.
El projecte ha comptat amb la conceptualització de la comissària Maria Mesquida Artigues, que ha ajudat a donar coherència a un treball que Garrit defineix com a “transversal”. A més de les imatges, la presentació al Círculo de Bellas Artes inclourà un documental d’uns quinze minuts on es podrà veure “tot el procés de creació del llibre, el que hem fet en viu, perquè ses imatges estan vives i així es podrà veure la part animada”. Per a ell, aquest llibre és una manera de tancar un cercle de vuit mesos de feina frenètica, que l’ha portat també a galeries d’Alemanya i Madrid, però que té el seu cor a Mallorca.
Un futur que torna a les arrels
Llorenç Garrit no s’atura. Després de presentar Plorant llops, l’artista ja mira cap al setembre, quan té prevista una exposició a Santanyí. Malgrat l’èxit internacional i les exposicions en distintes galeries, el seu discurs es manté ferm en el gaudi pur i l’anticapitalisme artístic: “Hi ha d’haver una obra que es pugui posar dins un museu o una galeria perquè un vol viure d’això, però també hi ha d’haver l’altra part que tingui aquest punt anticapitalista, que ho faig perquè gaudesc de fer-ho, no ho vull comercialitzar, simplement ho vull gaudir”. Amb Plorant llops, Garrit ens convida a desendollar el projector de les convencions i a mirar el carrer amb uns altres ulls, uns que saben que la bellesa més autèntica és aquella que no deixa rastre.
