Dins el marc de les entrevistes produïdes pel Teatre Principal de Palma, ens trobam amb una de les figures més prometedores del panorama musical balear. La directora Gemma Camps ens rep en una de les balconades del teatre, amb la ciutat de fons i el ressò dels assajos encara bategant a les parets de l’edifici. Hi ha una vibració especial en l’aire; s’apropa l’estrena d’una nova producció pròpia que promet sacsejar l’ànima del públic els propers 24 i 25 d’abril. Camps, que assumeix el repte amb una barreja de respecte i passió desbordant, ens convida a entrar en l’univers de La Voix humaine, de Francis Poulenc, una peça on la música deixa de ser un simple suport per convertir-se en carn viva.
Un relat de nuesa i pressió sistèmica
La conversa comença amb una declaració d’intencions sobre la naturalesa mateixa de l’obra. No estem davant una òpera a l’ús, sinó davant un experiment emocional que posa l’espectador en una posició de voyeur de la intimitat més absoluta. Gemma Camps, amb una gestualitat precisa que recorda la seva feina davant l’orquestra, ens descriu la singularitat de la peça:
«La veu humana és un format d’òpera molt poc comú, per no dir que és únic. Conta la història d’una dona que l’ha deixat el seu amant després de cinc anys de relació. La deixa, com sempre, per una dona més jove i millor. Aquest hàndicap que sobretot les dones tenim de la pressió estètica i l’edat sempre és aquí present al llarg de tota l’obra.»
Aquest punt de partida no és només el motor del drama, sinó una denúncia implícita que Camps subratlla amb la mirada. La protagonista, interpretada per Marga Cloquell, apareix en els assajos vestida amb una túnica de tons rosats que s’arrossega per l’escenari, simbolitzant potser aquesta vulnerabilitat i el pes d’un passat que no vol marxar. La directora insisteix que el context d’aquesta dona, sola davant un telèfon que és el seu únic vincle amb el món i amb el seu dolor, ressona amb una actualitat corprenedora.
L’orquestra com a confessora invisible
Mentre la càmera ens mostra imatges dels assajos al piano i de Camps dirigint amb una batuta que sembla dibuixar l’ansietat en l’aire, la directora s’endinsa en la complexitat tècnica i narrativa de la partitura de Poulenc. Per a ella, la clau d’aquesta producció resideix en el fet que el so és un personatge més, un ens que té la capacitat de revelar la veritat que les paraules amaguen.
«A nivell musical és espectacular com està escrita, perquè l’orquestra no només acompanya, és un personatge més. L’orquestra ens porta a través de tot aquest viatge emocional que pateix ella, des de l’ànsia, la derrota, fins a l’amor també que ella encara sent per ell tot i que la deixa de mala manera.»
Camps es deté en un detall fonamental que defineix l’arquitectura d’aquesta òpera: el silenci de l’interlocutor. En La Voix humaine, l’home a l’altre costat de la línia mai no és escoltat per l’audiència, creant un buit que només la música pot omplir.
«L’orquestra no només ens porta per aquest viatge, sinó que moltes vegades, quan nosaltres no sabem el que li diu ell, perquè no sentim el que ella li diu a ell, la música sí que ens ho sap transmetre. Per tant, realment és un diàleg meravellós entre tota aquesta emocionalitat i tot aquest viatge que fa ella i l’orquestra.»
És en aquest diàleg invisible on la direcció de Camps cobra una rellevància gairebé quirúrgica. Cada entrada instrumental, cada crescendo de violins, cada nota del piano —que veiem en mans d’un mestre col·laborador durant els assajos— actua com el pols nerviós d’una dona que s’està desfent. La directora reivindica la figura de Poulenc com un «compositor francès meravellós» que ha sabut capturar la psicologia femenina d’una manera «molt especial i única».
El debut: de la por a la llibertat creativa
Afrontar La Voix humaine no és només un repte artístic, sinó un punt d’inflexió vital per a Gemma Camps. És la seva primera òpera, i fer-ho en el Principal, la seva terra, afegeix una capa de responsabilitat que ella no amaga. «L’òpera sempre és un repte, tant si és la primera com si és la vegada número cent mil», confessa, però immediatament la seva cara s’il·lumina en parlar de les possibilitats que aquest títol li ofereix.
«Jo ho visc amb molta il·lusió perquè és una òpera que per a mi és un caramel, en el sentit que em deixa molt de marge per expressar-me perquè és molt lliure. En cada moment podem decidir com se sent ella i com es reflecteix aquesta música.»
Aquesta llibertat no és fruit de l’atzar, sinó d’un treball col·lectiu intens. Veiem imatges de l’equip tècnic ajustant els elements escènics —un divan gris, un telèfon antic de color turquesa, ampolles de vidre— mentre la directora i la solista perfilen cada intenció. Camps se sent afortunada pel factor humà que l’envolta:
«Aquest procés el puc viure amb molta llibertat amb l’equip també que m’ha tocat, que és meravellós. Ho veig com un repte que visc amb molta il·lusió per aquest fet de poder-nos comunicar més lliurement. A nivell musical no només és això, és irrepetible aquesta òpera.»
La directora insisteix que cada funció d’aquesta producció serà un acte únic, una comunicació lliure que no admet rèpliques exactes. És el miracle del directe i de la interpretació lírica portat a l’extrem de la nuesa.
Una cita amb l’emoció pura al Principal
La peça que Gemma Camps ha construït no busca només l’excel·lència sonora, sinó una connexió profunda amb qui seu a la butaca. El Teatre Principal de Palma, en aquesta nova producció pròpia, s’ha bolcat a oferir una experiència completa: des de les mesures d’accessibilitat i la ludoteca per facilitar l’assistència, fins a la profunditat artística d’un equip mallorquí liderat per una dona que entén la batuta com un instrument de veritat emocional.
L’entrevista conclou amb una invitació implícita a no deixar passar aquesta oportunitat de veure a Marga Cloquell en el viatge més difícil de la seva carrera, guiada per la sensibilitat de Camps. «És irrepetible», repeteix la directora com un mantra. I mentre la mirem allunyar-se cap als camerinos, ens queda la certesa que el divendres 24 i el dissabte 25 d’abril, quan el telèfon soni sobre l’escenari, tots serem, d’alguna manera, part d’aquesta veu humana.
