Ahir ens varen convidar a l’aniversari d’Espora Records, amb la promesa de ser nosaltres, els espectadors del triple concert, els que rebríem el millor present que els acòlits de la discogràfica podem tenir: el regal immaterial de la música. En Pinxo va tornar a vestir Es Gremi d’Es Gremi una setmana després. Un espai de cultura independent, trencador, sense dogmes i sense autoritat més elevada que la de l’ànima.
Per qüestions d’agenda, arribàrem a mitja festa. Entre els assistents: artistes, amics, seguidors i amants de la bona música. Tothom gaudint d’una proposta molt personal, amb sons underground que podien perfectament teletransportar-nos als clubs més alternatius de la Barcelona industrial. Toni Cobretti sonava senzillament genial, genuí, elèctric. Una mescla que em va recordar Triangulo de amor Bizarro i Columpio asesino en la veu masculina, però amb un so més electrònic i postindie. Abans havia obert Marzipan Man amb el seu estil fantàstic que prest volem reviure.
Després de la nostra primera cervesa i de la preparació de l’escenari, vàrem voler apropar-nos a la primera fila. Les expectatives eren altes. Molt altes. S’il·lumina l’escenari. I pugen la guitarra, la bateria i la baixista. L’estil, el posat i els vestits ja pronosticaven un espectacle que, com ens avançaren a UEP! Mallorca, farien encaixar tot el que no encaixa. Mirades serioses a l’infinit o somriures bojos, d’aquells que els acompanyen ulls giravoltosos i graciosos, cabells de colors, amb botes. O descalces. I apareix ella. Vestida de negre i d’esport amb uns tacons rosa pal que arribaven al cel que posteriorment conqueriria.
El que va venir després va ser una allau d’energia que ens va deixar sense alè i amb ganes de més, molt més. El concert se’ns va fer curtíssim, gairebé com si el temps hagués decidit plegar abans d’hora davant aquella explosió sonora. Amb un carisma únic, Ġenn es varen fer amb el públic des del primer segon, convertint cada mirada, cada gest i cada nota en una connexió directa amb la sala. La veu de la cantant, potentíssima, ens travessava de banda a banda: una mescla hipnòtica, versàtil i amb una rang que abasta totes les tonalitats.
L’estil musical de la banda era totalment genuí. Capaç de viatjar des de matisos orientals fins a esclats de punk underground sense perdre gens d’identitat. No només varen estar a l’altura de les expectatives, sinó que les varen revessar amb escreix. L’escenari, de cop, es va fer petit per contenir tant de talent i tanta força escènica. Ġenn varen delectar-nos amb una catarsi que va ser capaç de cremar tot l’aire contaminat que pogués quedar de qualsevol bacanal pro establishment neocon que s’hagués pogut realitzar dies abans.
No va faltar la interacció amb el públic, còmplice i entregat, ni tampoc els agraïments sincers a Pinxo i Espora, que nosaltres també fem nostres. Una festa que, sense cap dubte, quedarà als nostres cors.
