Des de UEP! Mallorca conversem amb l’artista mexicana Guadalupe Salgado, sobre la seva imminent participació a Zona Maco amb La Bibi + Reus, la seva residència a l’illa i la connexió transatlàntica.
El projecte de La Bibi + Reus a Zona Maco ja té data i coordenades per a la seva execució. Entre el 4 i el 8 de febrer de 2026, la proposta titulada “PMI–MEX: Vuelo directo” ocuparà l’estand E104 de la fira d’art contemporani més important de Llatinoamèrica. Es tracta d’una iniciativa que busca establir un pont creatiu entre Palma (PMI) i Ciutat de Mèxic (MEX), utilitzant l’espai expositiu com a metàfora d’un trànsit aeri cultural. A bord d’aquest projecte hi viatgen artistes com Grip Face, Maite y Manuel, Chavis Mármol, Rogelio Rodríguez / Mojo i la protagonista de la nostra conversa d’avui: Guadalupe Salgado.
Aquesta creadora, nascuda a Ciutat de Mèxic el 1991, ha teixit un vincle profund amb Mallorca, transformant la distància geogràfica en una oportunitat per a la introspecció i la producció artística. En una entrevista exclusiva per a UEP! Mallorca, Salgado ens obre les portes del seu procés creatiu sense filtres, despullant la realitat de l’artista contemporani: des de la logística infernal d’un enviament transoceànic fins a la construcció de la identitat cultural sobre les runes del passat.
“Treballar des d’un altre continent, poder portar altres artistes o viceversa, portar-te d’Europa cap aquí i tenir aquests llocs, és bastant bo. Almenys jo ho veig així com a artista”
– Guadalupe Salgado
La residència a Mallorca: dislocar-se per crear
La relació de Guadalupe Salgado amb l’illa no és fortuïta ni superficial. Sorgeix d’una xarxa de connexions professionals que es transformen en vincles personals, fonamentals per al desenvolupament de la seva carrera. Durant la nostra conversa, l’artista recorda amb claredat com es va gestar la seva arribada a La Bibi + Reus, un procés que es remunta a experiències prèvies en territori balear i que va néixer de la voluntat de connectar.
“Tenen un programa de residències per invitació. Fa dos anys vaig estar primer a Mallorca, a la Belmond La Residencia, i allà vaig conèixer la Gallery Manager, la Raquel, que és la curadora. Ella va ser qui em va fer la invitació per estar a la residència a La Bibi + Reus. Va començar com una invitació per a un projecte aquí a Mèxic i, posteriorment, em van proposar anar a la residència perquè volien conèixer-me i veure com podíem treballar junts. Bàsicament, així va sorgir la invitació”, explica Salgado, detallant la gènesi orgànica d’aquest vincle.
Per a Salgado, el concepte de residència artística transcendeix la simple estada en un lloc diferent o les vacances creatives. És una eina de treball mental i emocional imprescindible per trencar amb la inèrcia de la producció constant.
“La idea de residència és increïble perquè et disloca del teu lloc comú i, sobretot, del teu lloc còmode. Tornar a explorar Mallorca era un detonant per a mi. A més de ser un lloc massa bell, va ser un moment per pensar què és el que volia fer. Lluny d’arribar i produir ‘com una boja’ que sempre faig, em vaig aturar: ‘A veure, no. Necessit veure què vull fer ara’. Va ser un procés més lent, però increïble”.
Un pont globalitzat entre PMI i MEX
La presència d’una galeria mallorquina a Mèxic podria semblar una anomalia o una aventura arriscada, però per a Guadalupe Salgado és un símptoma natural dels temps que corren, una manifestació de com l’art circula i connecta punts dispars del planeta. Quan li preguntem com veu que La Bibi + Reus tingui un lloc a Mèxic, la seva resposta apel·la a la realitat contemporània de l’art sense fronteres.
“És part de la globalització. Són coses que passen. Però sent que també per a mi ara, per exemple, Mèxic és un detonant visual on estan passant coses superinteressants. Crec que començar a obrir-se i tenir ponts de connexió, és increïble. Treballar des d’un altre continent, poder portar altres artistes o viceversa, portar-te d’Europa cap aquí i tenir aquests llocs, és bastant bo. Almenys jo ho veig així com a artista. Aquí venen altres coses polítiques o socials, però a mi m’agrada veure que és la globalització: tot és un mix de tot”.
Aquest “mix” es materialitza en la llista d’artistes que La Bibi + Reus presenta a Zona Maco. Una selecció que, segons Salgado, no busca necessàriament una línia conceptual rígida o nacionalista, sinó una afinitat estètica i generacional compartida entre els creadors d’ambdós costats de l’Atlàntic.
“No necessàriament havia de ser Mèxic; Mèxic és el punt d’entrada ara, però en general el que volien era veure què més passa. No seré l’única: són tres artistes mexicans i tres artistes de Mallorca. Sento que hi ha una qüestió estètica en comú, més que una qüestió conceptual. Això és molt de l’ull dels galeristes, del Mikel i el Fran (La Bibi + Reus); és l’estètica que els interessa a ells també i per això van fer aquest grup per a l’exposició”.
La noblesa del tèxtil i el malson logístic
En endinsar-nos en la materialitat de la seva obra, Guadalupe Salgado es confessa amb una honestedat brutal. Revela una preferència clara pels materials que permeten la mutabilitat i, de manera pragmàtica, la facilitat de transport en un món on moure obra física és un repte constant. La seva pràctica s’expandeix des del dibuix cap a l’escultura i la instal·lació, utilitzant el tèxtil com a element central per la seva versatilitat.
“Més que pensar-me com una artista tèxtil, m’interessa molt la materialitat des d’una forma pràctica. Ara que tinc diversos projectes i he d’estar enviant obra, sent que el tèxtil és un material molt noble. No pesa, no és tan delicat, és molt fàcil d’enviar. Però també té una qüestió interessant: pot ser qualsevol cosa. M’agrada veure-ho sempre com un dibuix expandit. Pot ser un tapís, pot ser una escultura o pot ser la continuació d’una instal·lació. Ara començ a ampliar la gamma de materials que uso, com cables o impressions 3D. Justament estic treballant i fent proves amb llum”.
Aquesta elecció no és només estètica, sinó una resposta de supervivència a les dificultats del mercat de l’art globalitzat. Salgado descriu el transport d’art sense romanticismes: és un obstacle majúscul.
“Això és un malson. Com a artista sempre penses en fer el que vols, però si ho poses en termes de trasllat reals… és supercomplicat. Les logístiques d’estar enviant són difícils. Mèxic és molt gran i tot queda lluny, però enviar des d’un altre continent és un malson, francament. Per això crec que és molt bona l’estratègia de les residències. Des de la meva experiència, faig estades allà perquè tota la producció que jo faci es quedi al lloc. Així evit els enviaments”.
“M’agrada pensar que Mèxic, o Llatinoamèrica, és això: es construeix sobre les ruïnes dels altres. No és que les desfacis, sinó que simplement has de continuar sobre elles perquè és part d’un bagatge.“
– Guadalupe Salgado
El “Palimpsest”: Mèxic, clixés i identitat
Durant l’entrevista per a UEP! Mallorca, toquem un tema delicat: la percepció de Mèxic des de l’exterior i la construcció de la identitat nacional. Salgado rebutja quedar-se en la superfície folklòrica i aprofundeix en una visió de la cultura com una superposició de capes, un concepte que ella defineix magistralment com a “palimpsest”.
“A l’exposició de Zona Maco es tracta de dislocar el fet folklòric. Tenim molt arrelat què s’entén de Mallorca —les platges, la vegetació, el menjar—, clixés molt establerts. I a Mèxic ni t’ho explic: penses en Mèxic i penses en tequila i mariachi. Però no és només això”.
La seva explicació sobre com es construeix la identitat contemporània a Llatinoamèrica és un dels punts àlgids de la conversa, oferint una visió potent sobre l’apropiació i la reconstrucció cultural sobre les ferides de la història.
“Hi ha un concepte que m’agrada molt: palimpsest. Ve de l’escriptura, del fet d’escriure sobre l’escrit; esborrar els textos anteriors i escriure sobre això mateix. A Mèxic hi ha una cosa en l’arquitectura antiga molt similar: es construïa sobre les ruïnes. Es notava en tots els jaciments arqueològics com les diferents eres tenien estètiques distintes. M’agrada pensar que Mèxic, o Llatinoamèrica, és això: es construeix sobre les ruïnes dels altres. No és que les desfacis, sinó que simplement has de continuar sobre elles perquè és part d’un bagatge. Per això és ric: prens allò que no és teu, l’adoptes a tu i es converteix en un Frankenstein, en un monstre, però que és interessant”.
Eurocentrisme i xarxes socials: les noves regles
L’artista també reflexiona sobre la posició de l’art llatinoamericà respecte al cànon europeu, reconeixent una tensió històrica que comença a esquerdar-se gràcies a noves mirades i lectures.
“Sent que s’ha entès l’art des d’Europa. El concepte va ser creat a Europa i això fa que s’estudiï sempre des d’allà, des d’una qüestió molt eurocentrista. Però, per exemple, a Mèxic les coses arqueològiques es van definir des de fora: ‘Això és una escultura, això és una pintura’. I de sobte pot ser que no, que sigui un objecte de ritual. No vol dir que sigui una escultura perquè no va ser fet per a un plaer estètic”.
Malgrat aquestes estructures heretades, Salgado troba en les eines digitals una forma de democratització i connexió professional vital. Les xarxes socials no són per a ella un passatemps o un aparador de vanitat, sinó una oficina virtual essencial.
“Rotundament sí. Des de la meva experiència, utilitz les xarxes socials com la meva eina de treball, més que per mostrar la meva vida diària, que és avorrida o monòtona. En qüestió de feina és increïble perquè estàs a l’abast d’un munt de persones que tenen interessos comuns i poden sortir invitacions. Quan vaig començar, sobretot amb el tèxtil, les meves primeres invitacions van sorgir per Instagram. Ningú em coneixia. Les xarxes socials són el gran mitjà de comunicació”.
Pròximes parades: Sicília, Oaxaca i l’etern moviment
Abans d’acabar la nostra entrevista, Guadalupe Salgado ens dibuixa el seu full de ruta per als pròxims mesos, un itinerari que confirma la seva condició d’artista nòmada i la seva projecció internacional imparable.
“Estaré en una residència a Sicília, Itàlia, al Museu d’Arqueologia. I d’allà en tinc una altra per al Mass MoCA als Estats Units. També tinc una exposició individual a Oaxaca, que és on visc, al Museu d’Art Contemporani d’aquí. I en tinc una altra de col·lectiva a Mallorca a finals d’any. Tant de bo hi pugui anar. Això és una cosa que enveig de l’obra: l’obra pot viatjar a qualsevol part del món i un es queda tancat a casa seva”.
La conversa amb Guadalupe Salgado ens deixa la imatge d’una creadora que entén l’art no com un objecte estàtic, sinó com un flux constant, un vol directe sense escales entre la memòria, la matèria i el territori.
