“Jo recordo molt els estius amb els padrins, al camp, amb bicicleta i piscina”, explica Guillem Vizcaíno a Ni tú ni nadie, Pep, l’espai radiofònic de Pep Noguera dins Hoy por hoy Mallorca. La conversa, carregada de memòria personal i passió pel joc, reconstrueix el fil que uneix la infància d’aquest artista de circ amb la seva pràctica actual: fer girar baldufes i fer-les girar també damunt dels escenaris.
Vizcaíno no s’hi ha dedicat només des de l’ofici o el joc. La seva relació amb les baldufes és també un retorn emocional. “De petit hi jugava amb el meu padrí. I ara segueixo jugant. Mai he tallat aquest vincle amb el meu infant interior.”
Un objecte mil·lenari amb presència mundial
Amb un to tranquil i detallista, Vizcaíno relata com va començar a tornar a jugar amb baldufes arran d’una lesió a l’espatlla. “Va ser pel meu aniversari. Em varen regalar una baldufa, i vaig començar a provar. Era d’un tipus que recordava del meu pare, i em va enganxar.” A partir d’aquí, el joc es transforma en recerca: “Vaig veure que n’hi ha per tot el món. A Egipte, Sud-amèrica, Indonèsia, Europa… I tenen milers d’anys.”
Les primeres referències arqueològiques provenen del Pròxim Orient i l’Antic Egipte. A la tomba de Tutankamon s’hi varen trobar dues baldufes elaborades amb fusta d’ebre i marfil. “És com la pilota, un joc universal i ancestral”, diu.
L’artesania com a pràctica personal
A banda de malabarista, Guillem és també artesà. No empra motlles. “Les faig amb un torn manual i una gúbia. Cada una surt diferent, no hi ha dues baldufes iguals.” La matèria primera és fusta mallorquina, preferentment d’alzina. Requereix anys d’assecatge, control d’humitats, i un treball minuciós perquè giri equilibrada. “Quan queda descentrada, faig proves fins que trobo el punt just i hi poso una varilla de metall.”
Per a Vizcaíno, la baldufa no és un simple objecte. És un cos amb memòria i equilibri. I defensa el joc tradicional de manera explícita: “Jo no faig de plàstic. Prefereixo la fusta per la durabilitat, i perquè representa un altre tipus de relació amb el joc.”
Poi: un espectacle giratori i rural
Aquest món personal i simbòlic es trasllada a l’escenari amb Poi, el seu espectacle de circ. L’obra, ja representada en una desena de països —de Praga a Xile, passant per Japó—, narra la història d’un home rural obsessionat pel moviment giroscòpic d’una baldufa. “Està molt inspirada en la meva família. El personatge parla com el meu padrí, quan conduïa la somera mentre feia feina al camp.”
Poi és també un homenatge a la senzillesa i a la cultura pagesa. A través de la manipulació de baldufes i d’un llenguatge corporal lligat a les arrels, Vizcaíno proposa un recorregut per la memòria d’un infant que no ha deixat mai de jugar.
L’origen d’una paraula i la seva doble vida
La paraula “poi” té, a més, un doble significat. En anglès, designa un tipus de malabar amb cadenes giratòries. Però a Mallorca, “fer un poi” vol dir fer una acció directa contra una altra baldufa. “Quan li pegues en sec a la punta d’una altra i li fas forat”, diu Vizcaíno, rient. En el seu espectacle, la paraula recull ambdues dimensions: la tècnica circense i la memòria lúdica.
Una pràctica viva que no vol desaparèixer
“No vull que aquest joc es perdi”, afirma. Per això no només crea i juga baldufes, sinó que també les mostra en espais públics. Pep Noguera explica que va descobrir-lo per xarxes socials, “amb una botella plena de baldufes a la porta d’una tenda, com un penjac de figues”. El va voler localitzar, però no tenia Instagram. Finalment, el va trobar gràcies a una altra artista de circ, i des d’aleshores han mantingut el contacte.
L’entrevista amb Vizcaíno no només revela la trajectòria d’un artista multidisciplinari, sinó també la persistència d’un vincle amb l’origen. Un objecte senzill, la baldufa, es converteix en punt de partida per a una vida dedicada al joc, a l’art i a l’artesania.
