L’era del màrqueting personal ha convertit l’autenticitat en un dels actius més cotitzats de la indústria musical contemporània. En un context on les estrelles del pop operen com a empresàries de la seva pròpia marca, el talent vocal ha deixat de ser l’únic requisit per a l’èxit. El sociòleg i músic Hans Laguna (Donostia, 1979) explora aquesta transformació a l’assaig Yo siendo yo. El teatro de la autenticidad en las estrellas del pop, publicat per Anagrama, on desmunta la construcció de la personalitat genuïna com a producte de consum massiu.
L’autor sosté que el sistema actual exigeix als artistes, i de manera més punyent a les dones, una reinvenció constant basada en la premissa de ser fidels a un suposat “jo vertader”. Aquesta recerca de la versió més honesta d’un mateix s’ha convertit, segons l’anàlisi de Laguna, en un espectacle perfectament coreografiat que respon a les lògiques del capitalisme digital i el neoliberalisme.
L’herència romàntica en el producte industrial
L’assaig traça un paral·lelisme entre l’ideal del geni romàntic del segle XVIII i les estratègies de les grans corporacions musicals d’avui. Si bé la música pop va néixer amb el sistema de Tin Pan Alley als Estats Units —un engranatge industrial on l’intèrpret era una peça final encarregada de vendre partitures i discos—, el paradigma ha canviat. Actualment, la indústria inverteix recursos considerables per imprimir un segell de “veritat” en productes que, per definició, són mercaderies orientades a la massa.
Laguna assenyala com referents de la cultura de masses, des de Taylor Swift fins a Rosalía, ja no es presenten només com a entertainers, sinó com a artistes visionàries i creadores sobiranes. Aquesta necessitat de subratllar l’autoria i l’autenticitat —com exemplifiquen les declaracions de Lady Gaga sobre la seva capacitat com a compositora enfront de figures com Madonna— és, per a l’autor, una mostra de com el “expressivisme” s’ha filtrat en una indústria que històricament prioritzava l’espectacle per sobre de la introspecció.
Mètriques i la jerarquia de l’atenció
L’estudi de Laguna no és una anàlisi abstracta, sinó que es fonamenta en la realitat del mercat actual. L’assaig pren com a referència les dades d’oyents mensuals a Spotify per delimitar el camp d’acció de les estrelles del pop. A data de 18 de novembre de 2025, el llistat el encapçalen figures com Taylor Swift (més de 105 milions d’oients), seguida de Lady Gaga i Justin Bieber.
Aquesta jerarquia no només mesura l’èxit comercial, sinó que marca qui té la capacitat de “convertir nocions elusives sobre la identitat personal en un espectacle visible”, citant el teòric Richard Dyer. L’autor posa el focus en com aquestes xifres es mantenen gràcies a una narrativa de proximitat i transparència que es ven a través de xarxes socials i documentals d’autoria.
De Rousseau al capitalisme de plataforma
L’obra vincula el pensament de Jean-Jacques Rousseau, considerat el profeta de l’autenticitat, amb l’eslògan “perquè jo ho valc”. El que va començar com una reivindicació de la singularitat individual a les Confessions de Rousseau ha derivat en una exigència del mercat: l’artista ha d’exposar la seva intimitat per validar el seu producte.
Hans Laguna reflexiona sobre com la línia entre el que és real i el que és fabricat es desdibuixa, especialment amb l’arribada de la intel·ligència artificial. En aquest escenari, l’autenticitat ja no és un estat de l’ànima, sinó un atribut que s’ha de demostrar contínuament per mantenir la rellevància en una economia de l’atenció cada cop més saturada.
