El 2 d’abril es publica El secuestro de la vivienda, un assaig breu de Jaime Palomera que pretén explicar les causes profundes de la crisi d’accés a l’habitatge a Espanya. El text planteja que no es tracta d’un fenomen accidental, sinó del resultat de polítiques que han afavorit el rendisme i han convertit la llar en un actiu financer, sovint inaccessible per a la majoria. Amb un enfocament divulgatiu però basat en anys d’investigació acadèmica, Palomera defensa que encara hi ha marge per intervenir el mercat en benefici de l’interès general.
De la “democràcia de propietaris” al neofeudalisme
L’autor, doctor en Antropologia Econòmica i cofundador del Sindicat de Llogateres, proposa una mirada crítica a un model que durant dècades va fomentar la propietat com a via d’ascens social. Segons Palomera, aquest sistema ha generat desigualtats estructurals que, lluny de corregir-se amb la crisi del 2008, s’han aprofundit. El llibre descriu com el mercat ha deixat de garantir una funció social per convertir-se en un espai de rendibilitat econòmica, on cada cop menys persones poden accedir a una casa pròpia o a un lloguer assequible.
El llibre compara el funcionament del mercat immobiliari amb una partida de Monopoly “amañada”, on les regles semblen iguals per a tothom, però uns pocs acumulen propietats mentre la majoria queda fora de joc. Això, segons l’autor, provoca una societat dividida entre qui pot heretar una casa i qui queda atrapat en el lloguer o al domicili familiar per temps indefinit.
Un sistema que ja està intervingut… però no com es pensa
Una de les tesis centrals del llibre és que el mercat de l’habitatge no és lliure, sinó profundament intervingut, tot i que en benefici dels grans tenidors. Palomera argumenta que aquesta intervenció es manifesta a través de polítiques públiques, incentius fiscals i urbanístics que han afavorit l’acumulació de propietats en mans d’uns pocs. Mentrestant, l’habitatge ha deixat de complir la seva funció de dret fonamental.
L’assaig també aporta exemples internacionals —com Viena o Singapur— on s’han aplicat mesures per garantir l’accés a l’habitatge amb resultats positius. A partir d’aquests casos, Palomera defensa que és tècnicament possible aplicar canvis estructurals que frenin l’escalada de preus i retornin l’habitatge al seu caràcter social.
Símptomes d’un col·lapse anunciat
El secuestro de la vivienda exposa diverses conseqüències de l’actual model: l’augment de les persones que viuen de lloguer sense estabilitat, l’impossibilitat de formar un projecte de vida independent, la concentració de la propietat en grans fons, i l’impacte del turisme en els nuclis urbans i pobles. En paral·lel, alerta sobre la pèrdua de teixit comunitari i la transformació de molts barris en espais orientats al consum turístic.
També s’hi relaten situacions límit, com el cas d’una mestra que ha de volar cada dia per arribar a la seva escola perquè no pot permetre’s viure a l’illa on treballa, o empreses que han d’assumir el cost de l’habitatge dels seus treballadors per evitar la fuga de plantilla.
Una proposta per a obrir el debat
Amb un llenguatge accessible però fonamentat en dades, el llibre pretén ser una eina per entendre per què el preu de l’habitatge no baixa malgrat les crisis, i què caldria canviar per evitar que la societat es divideixi encara més entre propietaris i exclosos. Palomera no ofereix receptes simples, però sí una lectura clara del problema: no es tracta només d’economia, sinó d’un model social en disputa.
El llibre surt a la venda el 2 d’abril, publicat per l’editorial Península. Amb 200 pàgines i una estructura en vuit capítols, l’assaig s’adreça tant a lectors interessats en la política d’habitatge com a aquells que cerquen eines per comprendre els canvis que afecten el seu entorn immediat.
