El panorama literari mallorquí té un nou protagonista que arriba amb la força d’una història alternativa sota el braç. Jaume Oliver Ripoll, escriptor i periodista a RTVE Balears, s’ha alçat amb el prestigiós Premi Ciutat de Palma 2025 Llorenç Villalonga de novel·la en català. La seva obra, Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro, no és només un llibre; és un desafiament a la memòria i un joc de miralls on la història que coneixem es dissol. En una entrevista concedida a UEP! Mallorca, l’autor es despulla creativament, confessant els secrets d’una trama on la Guerra Civil va tenir un desenllaç molt diferent a Ciutat.
Lluny de les presentacions formals i els discursos encartonats, Oliver s’asseu amb nosaltres per parlar sense filtres. Amb la tranquil·litat de qui ha fet la feina ben feta i la passió de qui viu per les lletres, l’escriptor ens convida a entrar en el seu món: una Palma on els “vençuts” mai ho varen ser.
Una teràpia de realitat i ficció
L’obra guardonada es presenta amb un títol contundent i una premissa intrigant. Segons explica el mateix Oliver a UEP! Mallorca, la novel·la s’articula al voltant d’una relació mèdica i humana. «La sinopsi de la novel·la seria, bàsicament, una neuròloga que manté una sèrie d’entrevistes amb un escriptor, un senyor major, que li conta la seva vida», detalla l’autor.
Però no és una biografia a l’ús. El pacient relata fets compresos entre 1941 i 1946, situats a una Palma on la República havia guanyat la Guerra Civil. Aquí rau el cor del conflicte narratiu: la discrepància entre els arxius i la memòria. «Ella veu que les dades evidentment no quadren, però ell té un relat molt coherent i ben construït», assegura Oliver. Aquesta solidesa en la narració del pacient provoca un efecte inesperat en la doctora: «A mesura que van passant les sessions, aquest home que li va contant la seva vida, la va contaminant i comença a dubtar si és real o no». Per a Oliver, aquest és el nucli de l’obra: «És un poc el joc que he volgut fer».
«Sobre allò que escric, la literatura et permet una llibertat que no està condicionada per la veritat. I està bé que així sigui»
– Jaume Oliver
La ucronia com a eina de llibertat
Durant l’entrevista, Jaume Oliver defineix la seva obra dins el gènere de la ucronia. «Ucronia és precisament això: una història alternativa», aclareix, reconeixent que la paraula pot sonar tècnica però que el concepte és ben conegut en la cultura popular.
L’autor cita referents cinematogràfics per il·lustrar la seva aposta. «El que ha fet Quentin Tarantino ho ha fet molt, per exemple, amb Malditos bastardos», comenta Oliver, recordant com el cinema es permet reescriure la història per fer justícia poètica, com quan «maten Hitler al teatre de la França ocupada». Oliver confessa que aquesta capacitat de generar una realitat paral·lela sempre l’ha atret: «Sempre m’havia fet ganes explorar això».
L’escriptor, historiador de formació, admet amb un somriure irònic la seva relació amb la disciplina acadèmica: «Jo som historiador de formació, som un mal historiador, i la ucronia és un gènere ideal per als mals historiadors».
Periodisme versus Literatura: Les vacances de la veritat
Com a periodista en actiu, Oliver viu diàriament sotmès a la dictadura dels fets contrastats. La literatura, en canvi, li ofereix una via d’escapament necessària. «És una cosa que tu com a periodista no pots fer, i, en canvi, a la literatura sí; et sents absolutament lliure de distorsionar la realitat», explica a UEP! Mallorca.
Per a l’autor, escriure ficció es converteix en un oasi mental. «És molt descansat poder-ho fer», reflexiona. Defineix aquest procés creatiu amb una metàfora brillant: «És com fer unes vacances de la veritat». Oliver subratlla que, tot i que el seu estil d’escriptura literària s’assembla al seu estil periodístic (“el meu català literari està fet a la televisió, en el periodisme diari”), la gran diferència rau en el contingut: «Sobre allò que escric, la literatura et permet una llibertat que no està condicionada per la veritat. I està bé que així sigui».
La transparència d’un premi necessari
Guanyar el Premi Ciutat de Palma no ha estat fruit de les relacions públiques, sinó del talent pur. Oliver destaca a la nostra entrevista la netedat del procés. «Ha estat un concurs absolutament net i transparent. Jo no sabia ni qui era el jurat», afirma amb rotunditat. L’autor recorda com es va assabentar de la identitat del jurat el mateix dia que es va fer oficial el veredicte: «Quan ho vaig saber vaig dir: ‘Mira, no en conec cap, no els conec ni en persona ni hi he tractat mai’».
Aquesta imparcialitat dona un valor afegit al guardó. «És un premi, en aquesta edició, absolutament net», insisteix. Per a un escriptor, un reconeixement d’aquesta magnitud és, sobretot, un cop d’atenció a la indústria. «Guanyar un premi és una manera de dir: ‘Hola, estic aquí, publicau-me’», confessa Oliver, descrivint-ho com la “millor manera” d’obrir portes en un sector complicat.
Contra l’esclavitud de la novetat editorial
Un dels moments més reivindicatius de la conversa amb UEP! Mallorca arriba quan Oliver analitza l’estat actual del mercat editorial. L’autor no s’amaga i descriu un panorama desolador marcat per la saturació i la immediatesa.
«El panorama editorial és terrorífic. Hi ha una sobresaturació de manuscrits, les editorials estan enterrades. No et contesten, et donen moltes llargues», lamenta Oliver. En aquest context, el premi actua com un altaveu indispensable.
Però la crítica va més enllà de l’accés a la publicació; Oliver carrega contra la vida efímera dels llibres. «Ara mateix també estem amb l’esclavitud de les novetats editorials, i això és terrible», denuncia. Explica com un llibre, fruit d’anys de feina, pot tenir una vida comercial de només uns dies: «Tu treballes amb un llibre potser cinc anys. És molta feina, molt d’esforç, i després veus que es publiquen, estan dues setmanes a les llibreries i desapareixen».
Aquesta dinàmica li sembla una falta de respecte cap a l’obra i el lector: «Això em pareix molt dolent. Llibres bons, llibres dolents, independentment de la qualitat que tinguin». Oliver expressa el seu desig que Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro escapi d’aquesta roda: «Esper donar-li una vida molt llarga. Jo crec en els llibres que tinguin una vida comercial llarga». I sentencia amb una reflexió sobre el consum cultural actual: «Es pot no caure també en aquest fast food cultural. És una decisió personal».
Sentencia amb una reflexió sobre el consum cultural actual: «Es pot no caure també en aquest fast food cultural. És una decisió personal»
– Jaume Oliver
Una Palma utòpica sobre plànols reals
Tot i ser una ficció, la novel·la d’Oliver s’arrela en un profund coneixement de la història de Palma. L’autor ha volgut evitar el maniqueisme de “bons i dolents”, tot i que la seva posició vital traspua en l’obra. «He intentat no ser maniqueista. Tot i que els meus personatges es posen a lluitar al costat de la República i jo som republicà, la meva ideologia es nota», admet.
Per construir aquesta Palma alternativa, Oliver no ha hagut d’inventar-ho tot; ha recuperat projectes reals que mai es van dur a terme. «He fet molta feina amb un projecte urbanístic d’en Gaspar Bennàzar, aprovat per l’Ajuntament de Palma en 1917», explica. Aquest pla, que els seus contemporanis van considerar utòpic, serveix de base física per a la ciutat de la novel·la. «El que he fet és agafar aquest planejament i m’he imaginat la ciutat en base a ell», relata a UEP! Mallorca.
En aquesta Palma reimaginada, personatges històrics tenen destins diferents. Emili Darder no és afusellat, sinó que mor al seu llit. Aurora Picornell no és assassinada i ocupa un lloc en un govern de concentració republicà, al costat de figures com Federica Montseny o Dolores Ibárruri, creant el que Oliver descriu com un «xoc de trens ideològic».
L’ofici d’escriure: constància i passió
Jaume Oliver no és un escriptor de cap de setmana. La seva rutina és fèrria i demostra un compromís absolut amb l’ofici. «Som un escriptor de primera hora del matí, he de treure d’on sigui, de la son, de qualsevol moment, mitja hora, vint minuts…», ens confessa.
Aquesta constància obsessiva és la clau de la seva producció. «Jo som d’escriure cada dia, constant i caparrut. És la meva manera de funcionar», conclou l’autor, deixant clar que, més enllà dels premis i els reconeixements, el que el mou és la necessitat vital de contar històries, sigui quina sigui la realitat que decideixi habitar.
