A les portes d’inaugurar el XVI Febrer Negre a Palma, el professor i investigador Javier Rivero Grandoso ens submergeix en les aigües tèrboles de la novel·la criminal canària i balear. Una conversa sobre la insularitat, el pes del turisme i el llegat d’Alexis Ravelo.
L’atmosfera a la Biblioteca de Can Sales ja traspua l’aroma de la pólvora i el salnitre. Javier Rivero Grandoso, doctor en Filologia i expert en literatura criminal, arriba a Mallorca per posar veu a la conferència inaugural del Febrer Negre. Amb una trajectòria acadèmica brillant a la Universidad de La Laguna, Rivero no parla només com un teòric, sinó com un devot del gènere que ha convertit la seva passió infantil en la seva professió. En aquesta trobada, desxifram per què les illes són l’escenari perfecte per al crim, la corrupció i la redempció literària.
L’origen d’una obsessió: de R.L. Stine a Agatha Christie
La passió de Rivero pel gènere negre no és un capritx acadèmic tardà, sinó una pulsió que l’acompanya des que té ús de raó. “Sorgeix des de nen, en realitat. A mi sempre em va agradar molt llegir i llavors, a partir d’aquí, vaig començar amb uns llibres que hi havia de Pesadillas, de R.L. Stine, que se suposava que eren com de terror”, confessa Rivero amb un somriure que delata el lector voraç que encara és.
Tanmateix, el que el seduïa no era l’ensurt fàcil: “Jo em vaig adonar que el que a mi em cridava l’atenció d’aquells llibres no era tant la por que provocaven, que realment no em feien por, com trobar el motiu que generava l’existència d’aquell ésser que no se sabia quin era, o què estava passant o qui estava realitzant aquells assassinats”. Aquest desig de desllorigar el misteri el va portar, de manera natural, cap a lectures més complexes: “D’aquí vaig anar gairebé de manera natural llegint novel·la policial, una mica per a joves i algunes ja més serioses tipus Agatha Christie o el personatge de Flanagan, d’Andreu Martín i Jaume Ribera”.
L’acadèmia i la passió: fer del gènere negre un ofici
Aquesta vocació primerenca es va cristal·litzar durant els seus estudis universitaris. Rivero no es va conformar a llegir per plaer; volia entendre l’esquelet de la criminalitat literària. “Com que m’agradava molt llegir, vaig estudiar Filologia Hispànica i allí vaig voler especialitzar-me precisament en la novel·la negra, la novel·la criminal. I fins avui, que he pogut fer de la meva passió realment la meva feina”, explica.
Aquesta dedicació l’ha portat a investigar no només la narrativa, sinó també la poesia i el teatre, especialment en l’àmbit canari. “He treballat sobretot autors canaris perquè és un dels meus camps d’estudi predilectes: analitzar una mica tant el teatre, la poesia com la narrativa de les illes, que a vegades no es coneix ni a les pròpies illes. Fora ja és molt més difícil que es conegui, però tenim molts autors que han quedat en l’oblit”.
“Maria Antònia Oliver em sembla una de les grans del gènere, molt poc coneguda o no tan coneguda com s’hi hauria en l’àmbit castellanoparlant”.
– Javier Rivero
Alexis Ravelo: l’amic que va trencar els tòpics
És impossible parlar de novel·la negra a Canàries sense esmentar Alexis Ravelo. Per a Rivero, Ravelo va ser molt més que un objecte d’estudi; va ser un amic i un mestre. “Amb l’Alexis la veritat és que érem molt amics. Ens vam conèixer quan ell va treure la primera novel·la perquè jo era un lector, encara era estudiant, i com que la meva altra gran passió era la literatura de Canàries, va ser un plaer conèixer algú que escrivia novel·la negra a Canàries”.
Rivero destaca com Ravelo va aconseguir universalitzar el que és local: “Ell va demostrar que des de les illes, des de qualsevol espai, es pot explicar una bona història i que aquesta història, malgrat estar ambientada a Las Palmas, a La Palma o a Lanzarote, pot tenir un caràcter universal”. Per a l’investigador, el llegat de Ravelo és fonamental per entendre la “veritable novel·la negra” actual, una literatura compromesa i de qualitat que “va ajudar a tirar molts mites com que la novel·la criminal havia d’estar ambientada a ciutats com Madrid o Barcelona”.
“Matem igual a les illes?”: l’ecosistema del crim insular
Davant la pregunta de si la insularitat condiciona la forma de matar o de delinquir, Rivero és clar: les problemàtiques de fons són universals, però el territori les modula. “Jo crec que les problemàtiques fonamentals van sent les mateixes, però a Balears i a Canàries succeeixen moltes coses que provenen d’aquesta condició d’illa”.
El turisme massiu n’és el gran motor: “El turisme massiu genera molts conflictes, des de precarietat laboral fins a la impossibilitat de trobar un habitatge. A les illes es nota molt més perquè el nostre espai és limitat, fem frontera amb la mar i, per tant, no podem crear més habitatges”. A més, la manca d’anonimat juga un paper crucial: “A les ciutats grans es pot aconseguir aquest anonimat, però hi ha molts entorns que continuen tenint un aire molt familiar i llavors això crea, per a la novel·la criminal, un ecosistema diferent, una mica com el d’Agatha Christie on tots els sospitosos es coneixen”.
Un altre element diferenciador és la impossibilitat de fugir: “Cometre un crim i intentar fugir és complicat perquè s’ha de fer per mar o per aire, i això obliga a passar una sèrie de controls. L’Alexis Ravelo precisament té una novel·la on parla de cometre un segrest en una illa i es parla una mica de com d’estúpid que és aquest pla perquè de seguida et trobaran”.
El mirall balear: Maria Antònia Oliver i la connexió entre arxipèlags
Rivero no és un desconegut de la literatura negra que es fa a la Mediterrània. En la seva tesi ja va analitzar figures clau de les Balears. “Conec sobretot la literatura escrita en català; de fet, hi ha una autora fonamental que jo vaig tractar també en la meva tesi que és Maria Antònia Oliver, que em sembla una de les grans del gènere, molt poc coneguda o no tan coneguda com s’hi hauria en l’àmbit castellanoparlant”.
L’expert destaca paral·lelismes directes entre ambdós arxipèlags a través de l’obra d’Oliver: “Ella treballa aquesta idea de la insularitat de Mallorca, que en una novel·la passa a Barcelona, una altra sobretot a Austràlia i una altra a Mallorca. Veiem paral·lelismes amb el cas de Canàries, com la destrucció del paisatge natural per intentar sostenir un turisme que és a totes llums insostenible”.
El pes de la “ultraperifèria”
Malgrat la qualitat de la producció insular, el salt a la península continua sent una assignatura pendent i difícil. “Lamentablement, és molt més complicat, tenim una distància molt gran, de fet no és que estiguem a la perifèria, estem a la ultraperifèria i això es nota molt”.
Rivero posa l’exemple dels manuscrits: “Avui dia és bastant complicat arribar des de Canàries. Les editorials reben milers i milers de manuscrits i si a sobre tu no pots donar-te a conèixer en esdeveniments, en els cercles on es mou la literatura perquè estem molt lluny, jo crec que això actua com una losa que ens allunya de les editorials peninsulars”.
Passar al “costat fosc”: escriurà Rivero ficció?
Tot i el seu coneixement enciclopèdic del gènere, Rivero es mostra reticent a fer el salt a la creació literària, almenys de moment. “Tant de bo pogués, però jo crec que ni el talent segurament no el tinc i sobretot la falta de temps. Entre la universitat, la família i sobretot la necessitat de continuar llegint i estudiant, se m’ho complica”.
Això no obstant, la flama hi és: “Sempre sorgeixen idees de ‘ningú ha tractat això’, però després és veritat que fa falta molt de temps, molta constància i sacrifici. Potser quan em jubili, potser tal vegada pugui… No ho veig a curt termini”.
