És una sort poder comptar amb l’Auditori del Conservatori de Música per poder escoltar i gaudir de la interpretació dels virtuosos, una bona iniciativa del Jazz Voyeur Festival que anim a repetir sempre que es pugui.
El concert d’ahir va tenir dues cares, tal com ens tenen avesats els festivals darrerament, en molts casos per imposició governativa. Una d’elles va ser la del “local” Pedro Rosa, i l’altra, la d’Egberto Gismonti.
Pedro Rosa: intimitat i delicadesa en només 30 minuts
Com la nit i el dia. Pedro Rosa va estar impecable interpretant les seves cançons en els 30 minuts que va tenir, de manera tendra i íntima, mostrant la cara més coneguda musicalment del Brasil, acompanyat, molt ben acompanyat, de Lakki Patey a la guitarra i Joaquín Sánchez a la flauta, l’harmònica i el clarinet. A alguns els va semblar curt.
Egberto Gismonti i Daniel Murray: virtuosisme a quatre mans
El moment més esperat es va produir pocs minuts després: Egberto Gismonti, acompanyat de Daniel Murray, va començar a desplegar el seu virtuosisme implacable. Carreres de tonalitats a quatre mans i dues guitarres. Murray, alumne avantatjat, compartia tècnica, velocitat i ritmes amb el mestre Gismonti. En aquest punt de la nit ja m’havia reconciliat amb el Jazz Voyeur després d’haver sofert el concert de Dave Douglas de la setmana passada, on un públic incomprès no va fer cap intent de demanar un bis al trompetista.
Però al Conservatori, Gismonti ens tenia reservat el millor d’ell mateix. Va agafar el piano i ens va descobrir el talent dels compositors brasilers, molt més enllà de la bossa nova o la samba. Egberto Gismonti ens va traslladar a un altre món, més semblant a aquell “jogo bonito”, però des del teclat d’un piano.
Hi va haver moments d’intimitat, de pau i una calma reflexiva, i altres en què pensaves que el piano, tal com a Fantasia de Disney, prendria el vol i recorreria la sala. Tal vegada ho va fer. Tal vegada hi va haver moments chopinians on el vent de la Serra ens va fer perdre la compostura, i tots a una vam fer un infinit aplaudiment.
Egberto Gismonti va haver de sortir a saludar i a reinterpretar amb la guitarra els bisos de rigor. Per a mi ja no feia falta; crec que ja havia donat el millor d’ell mateix. No va deixar ningú indiferent.
L’organització del Jazz Voyeur presentava el concert com una mostra i homenatge a l’evolució del jazz al Brasil. Crec que ho van aconseguir.
La darrera cita del Jazz Voyeur al desembre
Al Festival li queda un telediario… una darrera actuació el pròxim 19 de desembre amb Bridget Bazile & The New Orleans Gospel Choir presentant Streets of New Orleans al Trui Teatre. Hi serem.
Fotos: Luca Rocchi
