El 28 de novembre de 2025 es publica Les parpelles del cor, el nou disc de Joan Bibiloni. Editat per LTT/Satie Produccions Audiovisuals i enregistrat entre 2023 i 2025 a l’estudi Sa Cuina, el disc reuneix set peces que situen text i música en un mateix pla narratiu. Amb aquest llançament, el músic manacorí reprèn la creació discogràfica amb un projecte personal, íntim i reposat, pensat des de l’autoproducció i publicat únicament en vinil. A través d’aquesta entrevista amb UEP! Mallorca, Bibiloni repassa el procés de creació del disc, la seva trajectòria recent i la relació amb l’escena musical actual.
Una activitat constant, encara que silenciosa
Bibiloni assegura que mai ha deixat de fer feina. “Jo sempre he estat actiu, encara que no faci concerts o no toqui la guitarra. L’activitat no és només pujar a un escenari, també és revisar, ordenar, escoltar, gravar, tornar a gravar”, diu. Durant els darrers anys, el músic ha impulsat diversos projectes paral·lels, com la publicació d’una biblioteca sonora per a usos audiovisuals —amb 26 volums editats— o la recuperació de material arxivat, com el tema “Para bailar” del grup Montenegro.
“La gent ho pot veure com una feinada d’estudi. I ho és. Però també és una manera de mantenir viu l’ofici”, explica. Un dels projectes més destacats d’aquesta etapa és Collage, una col·lecció d’àudios editada el 2022 a partir de peces fragmentades, reutilitzades i reprocessades per crear noves composicions.
“No m’interessava fer un CD ni un llibre. Aquest disc requeria un format que convidàs a la lectura, a la contemplació, al gest d’obrir, treure, girar”
– Joan Bibiloni
El retorn al vinil com a gest narratiu
Amb Les parpelles del cor, Bibiloni ha apostat per un format físic i deliberadament limitat. “No m’interessava fer un CD ni un llibre. Aquest disc requeria un format que convidàs a la lectura, a la contemplació, al gest d’obrir, treure, girar”, diu. La tria del vinil no respon només a una qüestió nostàlgica, sinó a una voluntat concreta de comunicar: “El vinil torna a ser una peça de culte, però també un acte de companyia”.
El disc inclou set peces amb text i música, escrites en català i traduïdes al castellà i a l’anglès. Els textos, però, no pretenen configurar un llibre per si sols, sinó formar part d’un conjunt pensat per ser escoltat i llegit alhora. “Són fragments, poemes, reflexions, idees que tenen sentit quan sonen juntes”, afirma.
Una obra que recull camins recorreguts
Bibiloni reconeix que el disc incorpora elements de les diferents etapes de la seva trajectòria: la guitarra, la composició instrumental, la banda sonora, la veu, el relat. “Jo volia ser artista. Això és el que escric cada 31 de desembre a la meva agenda de paper. I aquest disc és una forma de recordar-ho”, comenta.
El músic evoca influències i col·laboracions que han marcat la seva manera d’entendre la relació entre paraula i música: Pep Tosar, Miquel Àngel Riera, Vidal Ferrando i altres. “Hi ha una part de tot això, de la feina feta amb ells, de la manera d’expressar la paraula, que m’ha acompanyat sempre.”
També hi ha una reflexió sobre el sentit de la música aplicada. “A una mateixa imatge li poden anar mil músiques. I una mateixa música pot canviar completament segons on i com la posis. Aquesta és la llibertat de la música, i també la seva responsabilitat”, diu.
El directe i la soledat de l’estudi
Sobre la relació amb el directe, Bibiloni és clar: “No l’enyoro. M’agrada, però no el trob a faltar. A mi m’agrada treballar en estudi, amb calma, amb control. I això no sempre és compatible amb el directe”. Recorda experiències amb públics de 40.000 persones, amb gires amb Sting i amb B.B. King, però confessa que poques vegades ha sortit satisfet de l’experiència sonora en viu.
El músic defensa el treball solitari com un espai creatiu. “Un pintor no pinta amb gent mirant-lo. Un músic també necessita aquest espai. Quan tens el so al teu abast, quan pots manipular-lo, crear-lo, transformar-lo… és quan realment pots construir una obra.”
“Estic fins al moño de ‘fests’. No m’interessa gaire el criteri que hi ha darrere, el per què es fan les coses.”
– Joan Bibiloni
Una edició limitada, pensada per durar
Les parpelles del cor es publica en edició limitada. El disc no sortirà inicialment a plataformes digitals, tot i que sí s’hi incorporarà més endavant. “Primer volíem donar prioritat a l’objecte, al vinil. És una peça que es pot tenir a prop, que convida a rellegir-la”, diu. La publicació digital està prevista després de les festes.
Preguntat per si aquest disc és un punt final, Bibiloni ho desmenteix. “Jo espero que no. Ara mateix tenc una col·lecció de cançons que podrien sonar dins l’estètica de grups saxons dels anys setanta. No pop, però amb un aire rocker que m’agradaria enregistrar. A veure si en tenc la força.”
Crítica als circuits actuals i reivindicació de l’autonomia
El músic no s’estalvia una mirada crítica sobre el funcionament de l’escena actual. “Estic fins al moño de ‘fests’. No m’interessa gaire el criteri que hi ha darrere, el per què es fan les coses. Si em puc permetre fer-me un panboliet amb esclata-sangs de tant en tant, ja faig”, afirma.
També recorda com va rebutjar propostes per actuar a festivals a Barcelona, malgrat l’interès generat per l’àlbum recopilatori El Sur, publicat per Music From Memory i amb més d’un milió d’escoltes. “Hi ha tot un muntatge que no m’agrada. Prefereixo fer feina des d’un altre lloc.”
Bibiloni reivindica l’ofici com a forma de resistència: “La meva dèria musical sempre va d’un lloc a un altre. I si avui encara em puc autoproduir, si puc fer un disc com aquest, vol dir que encara hi ha camins possibles.”
