Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) no és només un fotògraf; és un cartògraf dels límits de la veritat. Amb més de cinc dècades de trajectòria, el seu treball ha transcendit la càmera per convertir-se en una dissecció intel·lectual de la imatge. Aquest 2026, Mallorca es transforma en el seu laboratori particular amb el projecte “Galàxia Fontcuberta”, una proposta ambiciosa que habita tres espais clau de l’illa: el Casal Solleric, el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany a Llucmajor i la Galeria Xavier Fiol. En aquesta conversa íntima, l’artista ens submergeix en el seu univers de “macarres”, orquídies artificials i oliveres mortes, recordant-nos que, en l’art, l’engany és sovint la forma més honesta de supervivència.
Una galàxia entre nebuloses i estrelles
El concepte de “Galàxia Fontcuberta” no és una elecció atzarosa. Per a l’autor, aquest títol evoca una estructura complexa que defineix perfectament la seva manera d’entendre la creació. “M’agrada el terme de galàxia, perquè una galàxia està composta de nebuloses i d’estrelles”. Segons l’artista, “les nebuloses són atmosferes en les quals et perds i les estrelles són llums que et poden guiar”.
Aquesta metàfora és la pedra angular per comprendre el seu llegat: “Agafant aquesta metàfora, doncs, potser és una bona manera de definir el meu treball: el fet que, per una banda, et confon, però, per altra banda, t’il·lumina”. Fontcuberta no cerca la claredat absoluta, sinó que convida l’espectador a navegar en aquesta ambigüitat on la certesa es difumina.
“El deure de tot fotògraf responsable no és repetir el que ja s’ha fet, sinó buscar les imatges que falten”
– Joan Fontcuberta
Tres mirades simultànies sobre el temps i la imatge
Aquesta és la primera vegada que l’artista desplega tres exposicions simultànies a l’illa, un repte que li permet mostrar la pluralitat de les seves direccions de treball. Cada seu ofereix una faceta diferent de la seva evolució:
- Casal Solleric (Wunderkammer): Aquí s’hi troba una sèrie més clàssica i històrica. Són treballs que s’estenen des de l’any 1982 fins a projectes actuals, oferint una visió retrospectiva i evolutiva de la seva carrera.
- CIF Toni Catany (La Via Làctia): Ubicat a Llucmajor, aquest espai acull dos projectes nous, un dels quals ha estat “fet expressament, fet a mida per aquí, amb temàtica balear, amb temàtica mallorquina”.
- Galeria Xavier Fiol (Orquídies i Macarres): Representa el vessant més “experimental” i “gamberro” de l’artista. És un espai dedicat a la provocació, l’humor i la indagació profunda sobre la naturalesa de la imatge.
“Aquestes exposicions em permet desplegar treballs en diferents direccions, des de la història fins a l’experimentació més actual”.
Orquídies i macarres: l’artifici de la supervivència
L’exposició a la galeria Xavier Fiol és, potser, la que millor exemplifica la seva fascinació actual per la hibridació entre la natura i la tecnologia. El projecte confronta dos mons aparentment oposats: la delicadesa botànica i l’excentricitat urbana.
Fontcuberta explica que les orquídies són singulars perquè “practiquen l’engany per assegurar la seva reproducció sexual”. Cita el cas de l’espècie Ophrys: “Els pètals de l’orquídia simulen la femella d’un abellot, de manera que trau un mascle que s’acosta a la flor per copular, i aleshores frustrat se’n va carregat de pol·len a buscar una altra femella en una altra flor”. Aquesta observació el porta a una conclusió filosòfica: “L’engany no és típicament humà, com a vegades hem pensat, sinó que ja es dóna com una tècnica de supervivència a la natura”.
A aquest engany natural s’hi afegeix l’artificialitat humana. L’artista recorda que la majoria d’orquídies que veiem avui són producte d’experimentació genètica i modificacions fetes per horticultors: “La majoria de les flors que veiem són en certa manera artificials”.
En contraposició, els “macarres” representen personatges singulars de tribus urbanes, definits per la seva “excentricitat”, “monstruositat” o “originalitat”. El procés creatiu de Fontcuberta ha consistit a preguntar a aquestes figures extremes quina era la seva flor preferida per després fotografiar-los.
El gir final arriba amb l’ús de la Intel·ligència Artificial (IA): “Quan el personatge és real, la flor és produïda per intel·ligència artificial. I quan la flor és real, és el personatge el que és inventat amb els algoritmes”.
D’aquesta manera, l’espectador s’enfronta a un joc d’endevinalles on la línia entre el que és real i el que és artificial és pràcticament invisible.
“Això no és com fer cartografies, que un cop has cartografiat el territori ja el tens fet… cada vegada que algú mira descobreix un món nou”
– Joan Fontcuberta
El dubte com a brúixola en l’era de la intel·ligència artificial
Aquesta no és la primera vegada que Fontcuberta juga amb la versemblança. Ja a finals dels 80 va crear el personatge de Sputnik, que molts van creure real. Per a ell, el “dubte” és una eina indispensable: “Jo sempre he preconitzat el dubte com una eina intel·lectual de coneixement i d’experiència”.
L’artista reflexiona sobre com ha canviat la percepció de la fotografia des dels seus inicis als anys setanta. En aquells moments, la fotografia tenia un “prestigi documental” i es considerava una “transcripció literal de la realitat”. Avui, amb els filtres d’Instagram, Photoshop i la IA, fins i tot els nens saben que es poden generar imatges “absolutament delirants” que semblen fotografies.
Davant d’aquest “estat d’al·lucinacions fotogràfiques”, Fontcuberta sent que el seu deure és “recuperar quins són els elements que encara poden lligar, vincular la fotografia amb la realitat”. Els seus treballs actuals intenten reorientar la reflexió cap a aquest nou horitzó d’incertesa tecnològica.
Alfabetització visual i el deure de buscar la imatge absent
Joan Fontcuberta celebra la recuperació de festivals com el Mallorca PhotoFest, però adverteix sobre una paradoxa contemporània: “Cada vegada hi ha més imatges, però amb menys alfabetització visual”. Per a ell, un festival ha de ser una plataforma per fomentar “un cert aprenentatge en veure, aprenentatge de la mirada… desenvolupar crítiques visuals”.
Malgrat haver fotografiat milers de realitats i ficcions, l’artista assegura que encara té moltes fotografies pendents. “El deure de tot fotògraf responsable no és repetir el que ja s’ha fet, sinó buscar les imatges que falten”.
Aquests dies, durant un passeig prop de Llucmajor, va trobar una d’aquestes imatges absents en un camp d’oliveres mortes: “Si hagués tingut una càmera bona i un trípode, m’hauria fartat de fer paisatge”. Per a Fontcuberta, Mallorca continua sent un territori inesgotable, no per la seva geografia física, sinó per la mirada que s’hi projecta: “Això no és com fer cartografies, que un cop has cartografiat el territori ja el tens fet… cada vegada que algú mira descobreix un món nou”.
