Jordi Gracia publica La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama), un assaig que analitza la situació dels moviments progressistes davant l’avanç desbocat del turbocapitalisme tecnològic. En aquesta entrevista, l’autor dissecciona la pol·lució informativa que impregna la societat, assenyala els nous «Senyors del Mal» i denuncia l’extorsió pública a les xarxes socials, on la violència digital colpeja diàriament. Una confessió profunda sobre el risc que pateix l’estat del benestar i la necessitat urgent d’una resistència humanista.
Un pamflet contra la toxicitat i la invisibilitat
L’origen de la reflexió neix de la urgència d’alertar sobre un fenomen destructiu que, de manera silenciosa, soscava les bases de la societat democràtica. L’autor assumeix plenament el format de l’obra com un pamflet necessari.
«La idea era intentar que prestéssim atenció, particularment les elits intel·lectuals, polítiques, mediàtiques, universitàries, a un fenomen que em sembla que se’ns escapa, que no ens arriba directament i que té a veure amb la difusió d’un nivell de toxicitat, d’autèntica brutícia, de subversió de qualsevol forma de la tradició il·lustrada a través de les xarxes i de les grans plataformes». «I que, malgrat que és un discurs que forma part de la conversa comuna, crec que no hem acabat d’entendre la magnitud de la destrossa, de la destrucció dels fonaments d’una forma d’entendre la ciutadania, la formació pròpia, la creació de mecanismes de resistència contra la frustració, contra el mal, contra la impotència».
L’assagista assenyala que l’algoritme protegeix les elits d’aquesta brutícia per mantenir-les inactives.
«I que tot això se’ns escapa en la mesura en què no ho rebem als nostres terminals, perquè estan molt ben educades, perquè als nostres terminals funcionaria d’una manera ofensiva, amb el que volen». «L’objectiu central de l’algoritme i de les xarxes és la fidelitat, l’actuació. El no moure’t ens resultaria impropi i rebutjaria amb aquella mena de contingut». «A nosaltres no ens arriba el contingut que sí arriba a grans quantitats de gent, sense recursos de tipus formatiu, intel·lectual, moral, de criteri, que bona part de les elits intel·lectuals i polítiques sí que tenen».
«Tenint en compte que estem parlant d’infraestructures crítiques del funcionament de la vida quotidiana de tot el planeta, és incomprensible que els poders públics no tinguin cap paper ni cap capacitat de fiscalitzar, verificar, comprovar…»
– Jordi Gracia
La llei de la selva i el coratge de trencar el silenci
L’anàlisi de les grans multinacionals revela un funcionament completament aliè a la fiscalització pública.
«Jo he fet una immersió durant un any i mig amb informació procedent de treballadors de les grans plataformes, que ens han permès saber com funcionen de veritat les plataformes, les de Meta, les de Google, etcètera, com funcionen per dintre, perquè l’opacitat és absoluta». «Malgrat que han crescut amb diners públics posats pels estats, no hi ha cap via de fiscalitzar ni determinar com funcionen per dintre. Són opaques. Estan completament lliures de la fiscalització dels poders públics».
El perill es multiplica quan es pren consciència de l’abast d’aquestes eines en la vida diària.
«Tenint en compte que estem parlant d’infraestructures crítiques del funcionament de la vida quotidiana de tot el planeta, és incomprensible que els poders públics no tinguin cap paper ni cap capacitat de fiscalitzar, verificar, comprovar…». «La nostra vida, des del sistema sanitari fins a l’organització dels trens, tot depèn d’una plataforma digital o de diverses». «El nivell de penetració i de transcendència infraestructural és altíssim, però no està sota el control dels estats». «Tot això no sabem res. Això és informació reservada».
Davant d’aquest mur, destaquen noms propis que han assumit riscos personals per destapar la realitat.
«L’única bona notícia en aquest context és que aquesta opacitat l’han trencat algunes dones, que són dones molt valentes, com la Sarah Wynn-Williams, com la Frances Haugen, que s’han atrevit a explicar la seva experiència com a professionals d’aquestes empreses, una vegada ja han estat fora».
Impunitat davant la violència i extorsió institucional
L’autor detalla casos de violència digital greu que queden sense resposta per part de les corporacions tecnològiques.
«Els petits impulsos i les tímides propostes de regulació de les grans plataformes estan frenades i són molt poca cosa respecte al que necessitaria fer un poder públic, que no pot ser Espanya, ha de ser la Unió Europea, que tingui la capacitat de controlar, de verificar, de certificar, i allò que diuen que fan, és veritat que ho fan». «I en termes de moderació, bloquejar les pàgines en què les nenes de l’institut surten despullades perquè a un xaval li ha fet la gràcia de difondre-ho entre els seus amics, i en lloc d’un bloqueig instantani de tot això, no passa res». «I la nena, ara mateix pateix aquella nena que li han posat la cara amb una tia despullada que li està fent una mamada amb un company del col·legi, o amb un professor, i no passa absolutament res».
El diagnòstic de per què succeeix això apunta directament al poder corporatiu.
«I això, per descomptat, ho poden controlar? Ah, doncs no, hem decidit que no. La impunitat és la llei que ens han imposat perquè tenen el poder d’imposar-la. Per què? Perquè durant 10-15 anys ha regit la llei autèntica de la selva, perquè a mi em fa l’efecte que els poders públics no sabien la magnitud d’aquesta transformació».
La situació s’agreuja amb els recents moviments geopolítics i aliances polítiques.
«I quina és la novetat autèntica que tenim ara? Que des de fa un parell d’anys, pràcticament, a la Casa Blanca, hi ha hagut la tornada del Trump, la segona legislatura del Trump, que està fent d’acord i amb l’aliança estricta d’interessos amb les grans plataformes. I, per tant, estan protegits pel poder de l’imperi». «I el nivell d’extorsió que això pot permetre en termes de forçar la passivitat dels estats i dels poders públics europeus és tremenda. I per primera vegada a la meva vida, des del punt de vista del funcionament d’aquesta nova revolució salvatge, que és la revolució digital, em confesso clarament pessimista».
«Pels joves la vida pot ser una cosa molt més plena, molt més rica, molt més potent que allò que els administra i subministra les xarxes socials…»
– Jordi Gracia
L’addicció dissenyada i el miratge de la repressió
L’impacte sobre els joves no és un efecte secundari, sinó un model de negoci basat en la modificació de la conducta.
«Influenciables no és que ho siguin, és que ja ho són. Els seus canals de formació, els seus canals de models de creació, les seves fantasies d’aspiració estan creades, estan modulades a través de les xarxes amb un interès específic, que no és fer-los ni millors persones, ni més intel·ligents, ni més crítics, sinó estrictes addictes a la dopamina, a la dopamina de la satisfacció immediata. Això ja està passant».
Sobre les iniciatives governamentals recents per tallar o limitar l’accés a les xarxes, la crítica és tallant.
«Em sembla que és una confessió d’impotència dels estats. Només vas a la repressió quan ets incapaç de fer-ho d’una altra manera». «La via real hauria de ser obligar les grans xarxes i plataformes a impedir que això prosperi, és a dir, que la toxicitat sigui massiva. I si la via és posar multes que no paguen o multes que són insignificants respecte als seus beneficis, continuaran fent-ho. La censura, la repressió, tallar-ho, bloquejar-ho, és només una confessió d’impotència».
La temeritat de la intel·ligència artificial
L’assimilació cultural d’aquestes tecnologies revela una bretxa creixent de desigualtat basada en l’educació prèvia.
«Clar que no hi ha un control hegemònic de tot això, entre altres coses, perquè qui ja ha tingut una certa formació és capaç d’utilitzar com a eina creativa la intel·ligència artificial». «El problema és aquells que encara no han adquirit ni una formació pròpia, ni un criteri, ni la constitució del propi gust, de la fantasia exploradora, experimental, i llavors sí queda sotmès, probablement queda sotmès a la proposta de la intel·ligència artificial».
A més, adverteix d’un llançament comercial precipitat de la tecnologia generativa.
«Sense la distància crítica d’utilitzar-la com una eina complementària enriquidora, que naturalment ho és, el problema està quan resulta que és la intel·ligència artificial i ara està copiant a si mateixa. El 50% de la creació d’intel·ligència artificial ja és fruit de la intel·ligència artificial». «S’ha posat i s’ha comercialitzat un producte, el de la intel·ligència artificial generativa, de forma molt precipitada, i quan ni siquiera ells sabien de veritat què estaven posant en marxa. Els GPT, els Geminis, etc. I ells sabien perfectament que no sabien exactament què és el que podria anar passant, però la pressa per ser el primer ha fet que el primer que va ser el GPT s’hagi convertit en el líder d’aquesta aventura, i quan dic aventura, dic literalment aventura, sense saber exactament què passaria, però havien de ser els primers a començar el negoci». «És una temeritat profundament imprudent que una vegada més cap poder públic ha pogut controlar».
El resultat és un abisme social.
«Crec que el que s’està produint és un augment significatiu de la distància entre la manera d’utilitzar la intel·ligència artificial i les xarxes i les plataformes per part de les elits intel·lectuals, socials, professionals, empresarials, financeres, polítiques, etcètera i la resta de la població. Jo crec que s’està ampliant molt, s’està eixamplant enormement la distància entre uns i altres».
La superstició digital contra l’humanisme
Malgrat la magnitud del repte, amb figures a l’Estat espanyol com Marta Peirano, Carissa Véliz o Ekaitz Cancela que «estan treballant molt a fons per denunciar» i lluitar contra aquest «monstre veritablement garantit», la veritable sortida implica una revolució cultural.
«La meva bretxa d’esperança és que com en qualsevol altra revolució, tot i que aquesta és la més salvatge dels últims anys, hi haurà una forma de resistència i reeducació d’aquells nanos que ara amb 13, 14, 15 estan socialitzant-se a través d’aquestes xarxes i potser una parella, un tiet, un amic els fa veure que viuen un autèntic disbarat i que la vida pot ser una cosa molt més plena, molt més rica, molt més potent que allò que els administra i subministra les xarxes socials».
En darrera instància, cal identificar a qui hem entregat el poder espiritual i social.
«Ara el poder és el de la superstició digital, tecnològica, mentre que abans la superstició massivament era la catòlica. Ara estem en un altre món de superstició, creient que el mana, la veritat, el món, està reflectit a les xarxes que tu reps des de les 7 del matí. I resulta que no, que el món és d’una altra manera, i que el bé és d’una altra manera». «Confio que aquesta capacitat de reacció de la condició humana continua igual de capaç, de potent, però em sembla que, potser, durant un temps, com tantes vegades ha passat, el mal ja estarà fet fins que vingui una capacitat de revertir aquesta hegemonia massiva de les grans plataformes, les tecnològiques i les xarxes».
Foto portada: Flavia Corzo
