En un racó on la memòria encara crema, l’historiador i escriptor barceloní Jordi Martí-Rueda ens convida a seure. Especialista en la Guerra Civil i les Brigades Internacionals, Martí-Rueda ha dedicat la seva trajectòria a desenterrar les vides que van decidir no mirar cap a un altre costat. Autor d’obres reconegudes com Brigadistes o Tocats pel vent, ara ens presenta Passarem (Tigre de Paper), un títol que no és només un llibre, sinó un canvi de paradigma sobre com entenem la resistència i el futur. Entre paraules pausades i una mirada que sembla veure el passat en el present, l’autor ens confessa que la història és l’única eina que ens queda per no caminar a cegues en un món que sembla voler oblidar els seus crims.
L’actitud de la victòria: Per què «Passarem»?
El títol del nou llibre de Jordi Martí-Rueda no és una elecció a l’atzar, sinó una declaració d’intencions que capgira el crit més famós de la Guerra Civil. L’autor ens explica la gènesi d’aquest concepte amb una claredat punyent:
«Quan pensem en el feixisme i en la manera de combatre’l, sempre ens surt aquella frase que es va popularitzar durant la Guerra Civil, el ‘no passaran’. És un eslògan clàssic de l’antifeixisme, però no és només un eslògan, sinó que denota una actitud resistencialista. Al final, quan tu dius ‘no passaran’, estàs apel·lant a endarrerir la victòria de l’altre. Estàs lluitant per evitar que l’altre guanyi, però no estàs lluitant perquè tu guanyis.»
Martí-Rueda defensa que aquest matís és vital, tant ahir com avui: «L’actitud ha de ser una altra, ha de ser la d’anar a guanyar. Perquè és l’única manera de vèncer una guerra. Pots perdre o pots guanyar, però si no vas a guanyar, segur que no guanyes. Pens que fa falta aquest canvi de prisma. Mentre el ‘no passaran’ posa el foc en l’altre, en ells, la clau aquí és posar el foc en nosaltres, empoderar-nos i prendre la iniciativa.»
Aquesta reflexió neix d’un fet històric concret que l’autor ha rescatat de l’òrgan de premsa de la Brigada Thälmann: «Ells van agafar l’eslògan famós del Madrid del 1936, li van donar la volta i van dir ‘Passarem’. Denota l’actitud per la qual van venir els brigadistes: no van venir aquí a resistir, van venir a guanyar. I aquesta és l’actitud que crec que necessitem avui.»
“Proposen enunciats simples a problemes que són complexos. Això és el feixisme històric i és importantíssim entendre què va ser per identificar-lo si el tornem a tenir a prop”
– Jordi Martí-Rueda
Identificar el feixisme: enunciats simples per a problemes complexos
Com a historiador, Martí-Rueda alerta sobre la banalització del terme feixisme i la necessitat d’entendre la seva naturalesa profunda per poder identificar-lo en l’actualitat. El feixisme, segons l’autor, s’alimenta de mecanismes psicològics molt primaris:
«Del feixisme en parlem molt, però el coneixem poc. És necessari saber quin model de societat pretenia erigir i de què s’alimentava. Malgrat la imatge transgressora, en realitat és un projecte de retorn a valors antics que canalitza la por: la por al desconegut, als moments de canvi històric, la por de perdre el costat. Era un moviment que argumentava molt poc, s’alimentava d’impulsos.»
Una de les claus que Martí-Rueda destaca és la simplificació discursiva: «Proposen enunciats simples a problemes que són complexos. Això és el feixisme històric i és importantíssim entendre què va ser per identificar-lo si el tornem a tenir a prop.» Tot i que admet que avui és difícil trobar paral·lelismes exactes amb el passat, hi ha trets essencials que perviuen:
«Avui dia potser no veus l’explicitació de l’eliminació de l’enemic que porta al genocidi, com proposava el feixisme històric amb una comunitat nacional tancada que construïa un enemic intern per eliminar-lo. Però és important entendre quin model de societat es pretén erigir avui. El color de la bandera pot haver variat, l’enemic que s’assenyala pot no ser el mateix, però hi ha moviments que ocupen el mateix espai simbòlic que ocupava el feixisme als anys trenta. L’important no és buscar tots els paral·lelismes amb la història, sinó entendre l’essència de fins on pot arribar.»
La potència de la història personal: el nen de la carretera de Màlaga
Dins de Passarem, l’autor aposta per allunyar-se de l’assaig acadèmic fred per centrar-se en la vida real de les persones. Per a Martí-Rueda, una història personal té una capacitat de sacsejada que cap teoria pot igualar:
«L’explicació genèrica pot tenir un efecte menys potent que una història personal, sobretot per a persones que no estan avesades a llegir llibres d’història. Hi ha una història al llibre que ho mostra: la de l’Elizaveta Parshina, una noia russa que era traductora i va estar aquí a la Guerra Civil. Abans de ser guerrillera, va estar a la carretera de Màlaga a Almeria, quan l’exèrcit franquista va bombardejar centenars de milers de persones que fugien de Màlaga: la famosa ‘Desbandá’.»
El relat es torna íntim quan l’autor descriu el moment que va canviar la vida de l’Elizaveta: «Enmig d’aquell cementiri gegant que era la carretera, veu el cos d’un nen sota un carro i corre a ajudar-lo. Quan arriba allà, es troba que el nen té els ulls oberts, però ja és mort. Ella explicava a la seva autobiografia que, en veure aquell nen, va prendre la decisió de no deixar de lluitar. Mentre hi hagués el feixisme al davant, ella no es desprendria de la seva pistola.»
Martí-Rueda reflexiona sobre aquest impacte: «Ella venia de la Unió Soviètica amb tot el bagatge ideològic i la formació política que et puguis imaginar, però un gest individual, el gest d’una persona que ja ni es mou, et pot provocar un sotrac intern que no te’l pot provocar cap explicació teòrica. Les històries personals situen els grans esdeveniments a l’escala humana, una escala reconeixible.»
“Hi ha una voluntat de no parlar de la història perquè la història conté crims. El que es vol és silenciar-ho, però a més, pens que el que es vol és que no s’entengui la història. La història és una arma, una eina”
– Jordi Martí-Rueda
Solidaritat i optimisme: el motor de les Brigades Internacionals
En les seves converses sobre els brigadistes, Martí-Rueda aprofundeix en els ingredients humans que van fer possible un gest de solidaritat tan massiu i excepcional. L’autor vol desmuntar certs mites sobre la naturalesa d’aquest suport internacional:
«La solidaritat no és un regal, sinó que és una reacció, una resposta a una mobilització prèvia. En aquest cas, de la gent d’aquí, dels nostres avis i àvies que van anar al front a lluitar sense esperar solidaritat, i per això la van rebre. Els mateixos brigadistes ho deien: ‘Gràcies als vostres avis que ens van donar aquesta oportunitat i ens van acceptar al seu costat’. Hem oblidat que la dels nostres avis va ser una generació molt potent.»
A més, Martí-Rueda destaca un factor sovint ignorat: l’optimisme. «Quan es produeix un fenomen de solidaritat tan gros, és perquè hi ha la convicció que es pot guanyar. Un no ve a immolar-se, venien a guanyar.» Aquesta voluntat de victòria és el que l’historiador intenta rescatar per al present, incloent-hi històries de personal sanitari, metges i infermeres que sovint els llibres d’història ignoren, però que van protagonitzar actes d’heroisme «absolutament bestials».
El perill del silenci: la memòria com a eina política
Finalment, Martí-Rueda no defugi el debat sobre l’actualitat política a les Balears i la derogació de la Llei de Memòria Democràtica, tot i que ho fa des del seu vessant com a historiador. La seva anàlisi és contundent sobre les intencions de silenciar el passat:
«Hi ha una voluntat de no parlar de la història perquè la història conté crims. El que es vol és silenciar-ho, però a més, pens que el que es vol és que no s’entengui la història. La història és una arma, una eina. No només s’ha de saber, s’ha d’entendre per poder prendre decisions correctes. En la mesura que la ignorem, aquest coneixement que ens és útil, doncs no el tenim.»
L’autor critica durament la tendència a equiparar els dos bàndols per despolititzar el conflicte: «Durant molt de temps s’ha volgut potenciar la imatge de la Guerra Civil com una guerra entre germans, on s’equilibra la bondat i la maldat d’uns i altres, on no hi ha bons i dolents exactament i on tothom perd. No és així. És una guerra entre feixisme i antifeixisme. Com va dir Albert Camus, és l’última guerra on va valdre la pena lluitar. Tot aquest contingut polític, ideològic i ètic s’intenta invisibilitzar. Suprimir la memòria de la nostra vida quotidiana ens porta a desarmar-nos d’arguments per combatre aquest fenomen si torna a aparèixer.»
Amb la promesa d’una futura presentació a Mallorca —molt probablement a Manacor, on ja va presentar Brigadistes—, Jordi Martí-Rueda s’acomiada amb la satisfacció d’haver dit el que era essencial. Amb Passarem, tanca un cicle de reflexió sobre la dignitat humana en els moments més foscos, recordant-nos que la història no és només per saber què va passar, sinó per decidir què volem que passi.
