A les acaballes d’un estiu on la inèrcia de la temporada ho engoleix gairebé tot, la cultura contemporània cerca escletxes on arrelar i respirar des de la veritat. El passat 29 d’agost de 2026, la localitat italiana de Cesena va ser l’escenari de la inauguració de l’espai iNTERNO 2, el bressol físic i conceptual del projecte internacional Doppia residenza)). Aquesta iniciativa, estructurada sota l’atenta curadoria de Jordi Pallarès, consolida un eix creatiu inèdit entre les ciutats de Palma i Cesena. Lluny de ser un esdeveniment aïllat, la proposta emergeix com una resposta absolutament natural a un extens procés de sembra col·lectiva i de desenvolupament afectivoprofessional entre ambdós territoris geogràfics. Ens endinsem en una conversa on Pallarès despulla els mecanismes de l’ecosistema artístic illenc, qüestiona els miratges del mercat i reivindica la dimensió més íntima i humana de la pràctica curatorial i creativa.
La llar com a refugi i laboratori de dualitats
El concepte de residència transcendeix la simple ubicació geogràfica per esdevenir una declaració d’intencions sobre com habitem el món i l’art. En abordar la naturalesa de Doppia residenza)) i la seva connexió amb l’illa, el curador descriu un projecte que neix des de la mateixa intimitat per obrir-se a la universalitat del trànsit vital. Pallarès explica aquesta gènesi sense filtres, subratllant el caràcter germinal de la iniciativa:
«Doppia residenza)) no és una mostra com a tal, però sí que contempla el fet d’exposar-se. Es tracta de la primera llavor d’un projecte vinculat a un espai (INTERNO2) que es planteja inicialment i conceptualment des d’una situació que és la meva -visc i resideixo a Palma (Mallorca) i disposo alhora d’un habitatge en aquest racó de la Romagna (Itàlia)-».
Aquesta circumstància personal es converteix en un motor de diàleg col·lectiu, una crida a la reflexió sobre les fronteres difuses entre el fet domèstic i el que és laboral. El curador detalla el propòsit d’aquesta convocatòria:
«Per aquest motiu, es convoca a artistes multidisciplinaris d’arreu (especialment residents a Itàlia i a l’Estat Espanyol) que desenvolupin aquest concepte, extrapolant-lo a la necessitat de combinar dos espais, conciliar vida i feina, situacions de migració o, simplement, fer recerca en coses que es desdoblen aquí o allà».
L’arrelament amb el territori balear es manté ferm a través de les sinergies creades. L’espai i el seu primer projecte es nodreixen del teixit illenc gràcies a la participació directa de tres creadors mallorquins: Ignasi Bosch, Mònica Fuster i Biel Llinàs. Sobre el format i el futur de la proposta, Pallarès aclareix la importància de l’espai físic com a contenidor inamovible de l’experiència:
«INTERNO DUE com a projecte està vinculat a Mallorca perquè és fruit de les meves relacions professionals dins i fora de l’illa […] Doppia residenza)) -el primer projecte d’INTERNO2- no té previst itinerar. Els i les artistes, escriptorxs i performers que hi participen es plantegen diàlegs i/o intervencions en el espai de la casa, la qual té un protagonisme important».
«Probablement, Palma estigui avui entre les tres o quatre ciutats més efervescents de l’Estat Espanyol respecte a les arts visuals, sobretot pel que fa a galeries i a un cert mercat.»
– Jordi Pallarès
Xarxes de creació més enllà de la insularitat
L’horitzó de Pallarès no es limita a l’arxipèlag, sinó que s’expandeix cap a la península i Europa, construint ponts que desafien l’aïllament geogràfic. Davant la qüestió de la seva constant presència en projectes fora de Mallorca, el curador relata la seva metodologia de treball basada en l’encontre i l’espai relacional:
«Com a investigador i curador independent, treballo amb els i les artistes i els espais que sorgeixen entre aquestes relacions. És cert que, darrerament, faig molta feina a Madrid i a Barcelona, però també he fet coses a Mallorca en espais públics i privats».
El miratge de l’efervescència i l’ombra de la turistificació
Una de les qüestions més candents de l’actualitat cultural mallorquina és el suposat moment d’esplendor que viuen les arts plàstiques en l’àmbit institucional i comercial. Quan s’analitza l’arribada d’esdeveniments com la Summa Mallorca Art Fair i el retorn d’Art Cologne a l’illa, Pallarès adverteix sobre la necessitat de llegir la lletra petita d’aquest fenomen. El curador reconeix el dinamisme, però posa el focus en les pràctiques que queden als marges:
«Probablement, Palma estigui avui entre les tres o quatre ciutats més efervescents de l’Estat Espanyol respecte a les arts visuals, sobretot pel que fa a galeries i a un cert mercat. De fet, no és casual que Summa Mallorca Art Fair ja dugui dues edicions i Art Cologne hagi reprès els seus vincles amb l’illa. Però, és clar, estem parlant de mercat i, particularment, de pintura (això es reflecteix també als certàmens municipals), deixant de banda altres pràctiques instal·latives i processuals on tenen cabuda també altres disciplines».
La reflexió del curador es torna obertament reivindicativa quan aborda l’impacte del turisme en la psique i en l’estructura cultural de les Illes Balears. Descriu un escenari on l’art corre el perill de convertir-se en un mer aparador estètic, buidat del seu poder crític. Les seves paraules ressonen com un diagnòstic de la situació actual:
«A Mallorca, a les Illes en general, tenim una especial dependència del fet turístic i això es tradueix en por, per una banda, que tot allò que fem no hi tingui vincles o no repercuteixi en l’economia o, per l’altra, en associar sistemàticament qualsevol de les nostres activitats al turisme. En termes d’art, el capital simbòlic cultural i de pensament crític roman reduït a una projecció exterior on tot sembla meravellós i paradisíac. Crec que hem de treballar més cap a dedins i enfortir la nostra diversitat i el nostre teixit per poder contribuir a transformar les coses».
Precarietat silenciada i la urgència de suport real
Aquest «treballar cap a dedins» assenyalat per Pallarès connecta directament amb les condicions materials dels creadors. L’aparença d’un mercat fort sovint amaga una realitat de subsistència extremadament complexa. En ser interrogat sobre si s’aprofita la potència actual per projectar els nostres artistes, el seu testimoni esdevé un clam contra la precarietat i una demanda d’infraestructures sòlides:
«En relació amb el que he comentat abans, crec que s’han de fer més coses per potenciar i projectar de debò la creativitat, creant residències i centres de producció dotats, i provocant intercanvis i ajuts al respecte. Esdevé necessari donar oportunitats reals a artistes i curadorxs emergents i d’altres de mitja carrera que, encara avui, tenen dificultats per arribar a final de mes. No hem d’oblidar l’alt cost de vida a les Illes Balears quant a preus de lloguer i necessitats bàsiques en general».
«La feina d’unx curadorx és complexa i no tothom l’entén igual. L’ecosistema de l’art ens situa en una esfera de poder respecte als artistes ja que sovint som els filtres de selecció en institucions i concursos que els i les legitimen».
– Jordi Pallarès
Desmitificant etiquetes: el teixit per sobre de la identitat
La recerca constant de tendències o d’un segell purament identitari en l’art generat a l’arxipèlag és una constant en el debat cultural. Pallarès, però, defuig els essencialismes i les llistes tancades, apostant per una visió orgànica del panorama artístic on la qualitat i l’impacte relacional pesen més que el codi postal. Ho argumenta de la següent manera:
«Aquesta és una pregunta que es fa sovint per significar un panorama artístic envers una identitat. No crec que les arts visuals a Mallorca i a la resta de les Illes tinguin trets específics. Hi ha artistes que fan bona feina com a tot arreu. L’important és que passin coses de rellevància dins el teixit que moguin de debò aquest panorama i el donin a conèixer. Per tant, no faré cap llista d’imprescindibles, ja que són molts i moltes els i les artistes interessants, visquin o no a l’arxipèlag. Sens dubte, hi ha un bon planter, i encara hi ha artistes per (re)descobrir».
El curador com a mediador horitzontal
El rol del curador sovint es troba enclavat en una cruïlla de dinàmiques de poder i validació institucional. Pallarès analitza aquesta figura amb franquesa, rebutjant el paper de mer legitimador per abraçar una praxi basada en l’acompanyament i el respecte cap als múltiples actors de l’ecosistema artístic. El seu posicionament personal revela una ètica de treball molt definida:
«La feina d’unx curadorx és complexa i no tothom l’entén igual. L’ecosistema de l’art ens situa en una esfera de poder respecte als artistes ja que sovint som els filtres de selecció en institucions i concursos que els i les legitimen. Per norma general, les galeries redueixen el treball d’unx curadorx a un text. Jo soc molt conscient de tot plegat i intento sumar allà on vaig, portant a terme un treball relacional horitzontal, d’intercanvi i de mediació, i intentant no perdre de vista l’espectador i els espais que totxs plegadxs ocupem. Però aquesta és la meva manera de procedir, i no té per què coincidir amb la d’altres. Per això mateix, els i les curadorxs tenim maneres de fer i recerques que també ens identifiquen, i això va lligat a la pràctica dels i les artistes amb qui acostumem a treballar».
L’agenda que ve: Barcelona, Madrid i Huete
L’activitat investigadora i curatorial de Jordi Pallarès no s’atura després de la inauguració a Itàlia. El seu mapa de rutes futures traça un circuit intens que consolida la seva presència a la península durant els pròxims mesos i l’any vinent, vinculant novament trajectòries internacionals i locals. El curador enumera els seus següents passos professionals:
«Pel setembre, inauguro a Escat Gallery (Barcelona) amb Federica Furbelli, una artista italiana establida a Mallorca, dins el Barcelona Gallery Weekend. Ja pel 2027, tinc una co-curaduria a la galeria brasilera Sur sobre la revisió d’un artista històric argentí (també a Barcelona), una mostra a La Panartería (Madrid) amb un artista que prové de l’escena artística urbana, i un projecte col·lectiu amb setze artistes internacionals a Tönnheim Gallery (Madrid) i el MAC de Huete (Conca)».
Fotos: Luca Piovaccari
