Fa quasi 20 anys, en una d’aquestes taules aferradisses on el teu cervell vol pensar que es tracta de barnís banyat però en el fons ets plenament conscient de l’origen etílic del seu estat superficial, una amiga ens comentava al grup de joves despreocupats, rom amb cola en mà, amb la màxima serietat que es pot tenir en una situació com aquesta, que a ella no li agradava el reggaeton. Que li agradava l’electrolatino. Les rialles foren unísones i es podien sentir més que la música atronadora dels bars de Poble Nou. Tota aquella taula, menys na Marta, havíem evidenciat el consens: eren, eminentment, el mateix.
Mai he defugit d’aquesta música, és divertida, entretinguda i ajuda a iniciar relacions. I, realment, l’autodenominat Rei de l’Electrolatino ens va donar una classe magistral de per què no és el mateix i va travessar els anys per fer callar les rialles d’aquell jovent agosarat.
Vàrem tornar a apurar fins al darrer moment. Ja no hi havia lloc a l’aparcament principal i ja passàvem pena d’arribar tard. De fet, sonava música xunda xunda quan sortírem del cotxe. Enfilàrem directes a la gespa. Plena de gom a gom. Però no havia començat. Des del principi vàrem comprovar que el fenomen Juan Magán és intergeneracional. Els més joves, apretats al davant. Els més madurs, amb un poc més d’espai. Però l’esperit de donar-ho tot, el mateix per tothom.
El concert va consistir en un DJ set de cançó rere cançó dels 20 anys de trajectòria de l’artista, que va aconseguir que semblàs una d’aquelles llistes de Spotify que et crees a casa teva per a una festa d’amics i amigues que no els agrada el reggaeton, sinó l’electrolatino, de temazo tras temazo que no va baixar en cap moment el llistó i on tothom hi era amb cara de felicitat. Les cares d’alegria i les mirades de complicitat entre el públic cada cop que canviava de tema.
I així, Es Jardí es va convertir durant una bona estona en una pista de ball a l’aire lliure, amb tres generacions compartint cançons que formen part de la banda sonora d’un estiu que, per moments, semblava no tenir intenció d’acabar-se. Juan Magán va fer exactament el que havia vingut a fer: repassar vint anys de trajectòria sense deixar que l’energia decaigués, aconseguint que tant els que ja coneixien cada tornada com els que probablement encara no havien nascut quan sonaven per primera vegada acabassin saltant, cantant i ballant. Una d’aquelles nits de gespa, calor i música xunda xunda que, contra tot pronòstic, funcionen.
