Ahir vespre, mentre conduïa direcció Sant Joan, ja pensava en com podia expressar els sentiments que em generaria el recital de Judit Neddermann, sense repetir-me després del darrer concert al Santuari de Consolació. És realment complicat no fer-ho quan, en el context d’un concert, l’escenari triat i el paisatge que l’envolta, acaba formant una part tan important de la nit com el mateix artista. Òbviament, per mèrit de l’indret, molt més que per demèrit de la vertadera protagonista.
Aquest cop, la ubicació elegida per l’organització fou l’entrada principal. Amb un format molt íntim però ple de gom a gom. Un escenari personalitzat amb unes llums sobre rajoles antigues precioses que emmarcarien les situacions de la banda que acompanyava la cantautora. Al fons de l’escenari rodejat de xiprers i pins podem contemplar el campanar del Santuari, per poc temps, fins que se’n vagi la poca llum natural que ens queda. A la dreta, les escales de pedra, plenes de gent que ja no hi cabia a les cadires disposades per gaudir de l’espectacle. Al final de les escales, un pou.
És difícil que el marc idíl·lic que havia tornat disposar la Mallorca Literària, no fos coprotagonista de la nit. Més difícil encara és que jo no em repetís. Així que, vaig deixar de pensar a no repetir-me. I en aquell moment, minuts abans de l’inici, just quan seia i gaudia del marc incomparable que feia preveure que el romanticisme i l’amor serien sentiments imprescindibles de la nit, vaig tornar a pensar… ha de ser vertiginós per una poeta ser conscient de la dificultat de què el seu art estigui a l’altura de l’espai on l’ha de crear.
Però poc vaig haver d’esperar per constatar que si n’hi havia, de vertigen, estava molt ben dissimulat. Ja no hi ha llum natural, s’apaguen les artificials i comença el concert. La veu de Judit Neddermann es fa camí entre guitarra, bateria, baix i teclat que l’acompanyen amb sons tradicionals. Una veu melosa però, alhora, potent.
Judit Neddermann en directe
Cada cançó és un tros de la seva ànima, que va nuant a poc a poc durant l’hora i mitja de recital. Cada peça et toca el cor d’una manera o altra. Judit Neddermann, l’artista, captivadora, ens fa entrar a cada un dels diferents capítols de la seva vida. Ens desvela els seus moments més angoixants amb la cançó “fum”, on ens mostra el seu dolor davant l’adulació traïdora que et pot convertir en una jugueta trencada. I, alhora, ens ajuda a sortir-ne amb “La llum” per començar a “Celebrar” la vida amb ella. També ens presenta l’amor de la seva vida amb “tu” i “Llévame contigo”, comparteix amb nosaltres el seu particular clam per la “Pau” davant la injustícia del món i ens confessa que “Vinc d’un poble” a la vora del mar que ens acompanya, amb la seva veu, a recórrer i estimar.
Després d’un viatge tan personal i tan ple de sentiments, com no havíem de demanar més. El públic, encantadíssim i fascinat per la gran nit que se’ns escapava entre els dits, bategada a bategada, va arrencar a aplaudir i demanar més temes. Una demanda que va obtenir resposta amb 2 bisos encara més personals. Dues peces inèdites que ja volem que es publiquin i una contesta directa a una veu entre el públic que no podia partir sense escoltar: “Vai, vai, vai”.
Meravellosa nit de diumenge d’estiu de la mà d’una artista, d’una poeta, d’una veu que va elevar encara més la formidable bellesa del Santuari de Consolació gràcies a La lluna en vers.
